Pot haver-hi moltes maneres de fer crítiques de pel·lícules. Per a mi, no és fàcil fer les parts del comentari, com ens ensenyaven quan érem petits: introducció, arguments, contingut, conclusió... O les conseqüències em devoren en la primera entrada, o l'argument se m'escapa en arribar, o em quedo sense substància per al final. No és el mode més ordenat, però tan absurd com separar la forma i el contingut és pensar que l'ètica i l'estètica poden estar separades. És veritat que per a fer un comentari sobre la programació del Festival hauria de veure totes les pel·lícules, o treure i complir estadísticament el percentatge de legitimitat; no és el meu cas. No obstant això, crec que, partint del vist, puc explicar que ha trobat a faltar històries que no són habituals, a més d'escriure apunts per a possibles guions, perquè es puguin imaginar pel·lícules que ningú farà.

M'imagino a la dona que ha gastat tots els diners en el joc. Cabell blanc, aspecte d'anciana, vaig portar discret. Es tractaria d'un veí de Cinc Viles, acabat d'endeutar en el casino de Lesaka. Al poble, per descomptat, ningú pot saber res. Menys encara els fills i nets que somien amb la seva herència, sobretot ells, no podrien saber res. No és una història impensable, no és una cosa nova; es coneixen els caserius perduts jugant al mus en la pròpia família. Però tampoc són qüestions òbvies. Aficions de les dones, que volen gaudir mentre viuen en lloc de donar diners als seus hereus, no cristians. Així podria ser Casino.

Ara podem passar a un segon guió. M'imagino a un nen que, en secret, troba les vores de la sexualitat amb la seva cosina. El joc de la nuesa, la innocència que és saviesa, els primers passos per a allunyar-se dels pares. El que, per casualitat, mantenen en secret, encara que desconeixen el que estan fent. Fins que no li hagin estat arrabassats... i fins que el seu pare, furiós, no pugui acceptar el que ha viscut sobre la seva pell... O fins que li porti a reflexionar sobre les seves pròpies experiències, si té una mica de sort.

I l'altre, el de la fantasia, o el documental: el mateix. Puc imaginar a un home homosexual que ha sentit parlar d'herbes medicinals, una bruixa. L'home anirà enverinant al seu cap, a poc a poc, compartint amb el menjar una mescla d'herbes, inspirat pels cianurs de Sara Montiel. No es tractaria, en absolut, d'una qüestió nova: els testimoniatges de la vendetta presos per diverses dones que han donat una pallissa als homes es troben en secret. Però encara no se sap.

Tots o tots són reals i irreals. No són increïbles perquè són impossibles o perquè no podem connectar amb ells. Però no per ser formes inusuals de raciocini. No existeixen perquè no s'esmentin, perquè són secrets, però existeixen en els nostres pensaments. M'agradaria posar una missió a cada pel·lícula que es construeixi: que sigui impossible, increïble. Que ens tregui de les zones habituals i que posi un exemplar en l'opció de transformació d'altres mons.