Volta al passat
- A principis de novembre Lur Olaizola va estrenar el seu primer curt en Zinebi. El director retrata a una dona que ha passat per un centre de desintoxicació, a partir de les petjades del passat. La cinta, produïda per Hiru Damatxo, ha recorregut el Festival de Cinema de Gijón i, per última vegada, el cineclub Kresala de Donostia. El 3 de març també es podrà veure en el festival Punt de vista de Pamplona, al costat d'altres obres basques.
El final de les paraules repetitives obre la pel·lícula. La pronunciació és perfecta, millor del que podem fer nosaltres mateixos. A continuació s'alternen diversos elements que condueixen a la via narrativa: Paraules del poeta gallec Lois Pereiro, records epistolars, imatges d'arxius, paisatges de memòria. I aquestes imatges que compten el passat estan vistes des d'aquí i des del present, en la resta dels paisatges exteriors de l'actual vila de Biurgun.
XULIA
Lur Olaizola Lizarralde
Durada: 16 min
2019
Sobretot, en els paisatges succeeix la pel·lícula. Xulia cerca ara la manera d'avançar en el lloc on 40 anys enrere podria haver-hi un centre de desintoxicació. Hi ha alguna cosa que ens porta als paisatges interiors quan es parla del paisatge. Al seu torn, les descripcions del present són una representació del passat, la qual cosa aporta a la història la profunditat i complexitat que necessita. En aquests mapes emocionals hi ha un treball de muntatge delicat, en el qual un possible camí condueix a un altre i amplia les possibilitats. El futur mai ha estat segur. En aquest caos, l'última escena adquireix major força: Es crema la flauta mirant cap avall. És una pausa. Ens ha donat tota la informació que necessitàvem, i la tenim davant, com dient “ara, gestioneu el que us he comptat”. Per fi arriba la seva mirada, directa i inequívoca. Aquesta incertesa no s'esclarirà, però estem disposats a mantenir la vida.
La frontera entre el passat i el present és el que més m'ha cridat l'atenció en aquest treball. O limiti. Com tornar al que ens havia succeït? Una tendència lanzmannesa va traslladar als camps de concentració que van sobreviure de nou a aquests punts d'assassinat, als anys. L'obra Xoà, de nou hores de durada, recull la memòria dels fets i en ella l'objectiu de Lanzmann era provocar la catarsi. No estic segur que hàgim de buscar aquesta catarsi dins o fora de la pel·lícula, però estic convençut que el present dona un altre significat al passat i viceversa. Al cap i a la fi, com aquell travessar el riu d'Heràclit. Els boscos de Biurgune es converteixen en una oportunitat, en una manera de fer els seus rituals. Sigui un llibre, un passeig, una carta, una pel·lícula.
Edurne Azkarate va dir enlaire des del micro de l'escenari que el cinema basc té poc basc en la celebració del Festival de Cinema de Sant Sebastià. La frase retrunyeix per la seva veracitat. En l'escena de l'arquitectura es pot repetir el mateix lema i estic segur que en altres... [+]