Perquè, malgrat els debats teòrics, el mercat ha parlat bastant clar en els últims anys i ha donat a la novel·la la regnat mundial de les lletres. Tota la resta li segueix: la fama i la glòria són considerades autèntiques escriptores per als qui escriuen la novel·la. El regne i el carboncle pertanyen a la novel·la.

Però entre els lectors d'ARGIA hi ha algun republicà. Potser ells els agradaria saber què és el que hi ha enguany en l'àmbit de les narracions breus. Comencem publicant a la primavera amb un parell de llibres que potser van rebre menys atenció del que mereixien (un dels mals de la literatura basca, porcí, molts escriptors de llarga trajectòria sofreixen la falta d'atenció).

Crec que és el cas de Karlos Linazasoro, una de les veus més originals de les nostres lletres. Enguany ha publicat el llibre Samuel i Slawo (Alberdania): un tour de force, 86 històries en 150 pàgines, combinant l'humor negre i la tendència a l'absurd, tan habituals en ell. Com el propi títol anuncia, aquestes històries escrites sota la influència de les literatures de Beckett i Mrozek són una demostració de conte concentrat, a vegades microcontes, a vegades una història de respiració més llarga.

Arrate Egaña és també una escriptora de gran trajectòria en literatura infantil i juvenil que ha publicat enguany el llibre de contes dirigit a adults Itzalen lluentor (Erein), deu anys després de la seva aparició. En aquesta col·lecció de narracions es troba la narració Márquez, guanyadora del concurs de contes Gabriel Aresti de Bilbao en 2013. Escrita en prosa directa i sense decoració gratuïta, el lector trobarà complexos retrats socials.

Si la narració breu té reivindicatiu en nosaltres, és Anaven Zaldua. Enguany ha presentat Ipuina és un engany (Elkar) en el qual ha conjugat components benvolguts en la seva escriptura –finals rodones, to irònic–, amb una tendència cap a un narratiu de llarga respiració innovador enfront dels llibres anteriors. Són històries de tota mena: Des dels esbossos i després per al projecte va escriure una Visita de ciència-ficció a l'arma museora, fins a l'adulteri Ipuina que integra els elements de l'assaig en un llarg conte. Contes variats, debanats per un estil personal i identificatiu.

Sense ser tan fructífer com els anteriors, l'escriptor zarauztarra Jon Benito té la capacitat de donar un buit cada vegada que edita alguna cosa. Dotze anys després de la publicació del seu últim poemari, Lagun minak (Farmàcia Negra) ha vist la llum en un exercici literari que combina poemes i contes a la recerca de l'escriptura adequada a la nostra època. El lector trobarà personatges trencats en els contes que componen aquesta obra i un esforç constant per a anar més enllà dels estils narratius convencionals.

Si ens fixem en els llibres que no han estat publicats originalment en basc, crida l'atenció que la collita del conte d'enguany ens permeti llegir per primera vegada en basc dos autors catalans: Un d'ells és Atsoa (Txalaparta) de Caterina Albert i Paradis, que va escriure amb el pseudònim Victor Català, i ho podem llegir gràcies al treball d'un traductor que ha signat com Sagastibeltza. El llibre recull deu contes, publicats originalment en un període de 50 anys. Els contes triats per Blanca Llum Vidal proposen un viatge des del modernisme inicial de Català fins als seus textos tardans. El pròleg del llibre ha estat escrit per Cira Crespo Cabillo.

Al costat d'aquest escriptor, va destacar entre els segles XIX i XX, un autor que s'ha popularitzat en l'última fornada d'escriptors catalans: El llibre d'Irene Pujantes Zatak (Igela) consta de 21 contes i està en basc gràcies a la traducció d'Amaia Apalauza. Pujanos conta anècdotes que semblen de la vida quotidiana, però aquesta cotidianeidad es trenca, aflorant veritats poc còmodes. Són contes de caràcter individual i social, sobre temes com la maternitat, l'atur o el turisme massiu, escrits amb humor rupturista i mirades originals. El llibre ha estat escrit per Uxue Apaolaza, recentment guardonada amb el Premi Euskadi.

En la col·lecció Literatura Universal que l'editorial Igela comparteix amb Erein, Joannes Jauregi ha traduït a Ohio, un nom de pes de la història literària nord-americana, encara que l'autor es considerava un escriptor minoritari: Winesburg, de Sherwood Anderson. El Renaixement Literari de Chicago va ser anomenat membre del moviment, aquest llibre que ara podem llegir en basc és potser el treball més elogiat d'Anderson, i va afectar els descendents més importants dels EUA, Faulkner, Hemingway. Tal com ha explicat el traductor en el pròleg del llibre, la impossibilitat d'escapar de la vida al poble apareix amb freqüència en 21 contes, i el llibre es caracteritza, en general, per la “mirada del grotesc”. Què és això? Ho entendreu en llegir-ho.

Abans d'acabar, no podem deixar d'esmentar que Alfa i Omega, escriptor de contes, Anton Chequhov, han tornat al basc enguany. Passaven 32 anys des que en l'època de l'Ibaizabal de la col·lecció Literatura Universal Xabier Mendiguren Bereziartu va portar alguns contes del rus; després, en 1997, Juan García, Juan Kruz Igerabide i Juan Mari Mendizabal van publicar una altra antologia en Erein (Contes memorables), però des de llavors vivíem la sequera. Iker Sancho ha publicat 31 contes traduïts per Elkarri, per la qual cosa la notícia ha estat immillorable: a més de renovar l'oportunitat de submergir-se en històries tan humorístiques com profundes de l'escriptor rus, ens ha donat 31 bones raons, almenys, per a aprendre a la germana petita de la novel·la.