Però em costava decidir-me. Encara sort que em va tocar el programa Gure Kasa, un programa molt volgut pels meus pares i mares de tota la vida: allí estava parlant la cantant Maria Amolategi, que també és membre del jurat de Bago!az. Onintza Enbeita li va tirar cartes de tarot, tan serioses com quan era portaveu d'EH Bildu en el Congrés d'Espanya, és a dir, no massa, i després li van preguntar què veuríem en el programa: “Moltíssims joves, bons cantants... els coach ens ho passem bé i jo crec que es transmet”.

Bé, em va convèncer.

La veritat és que tenia una altra raó per a veure a Bago! d'enguany: després de la injustícia que van fer l'any passat amb Andoni Ollokiegi –que va demostrar en tot el concurs que era el guanyador natural; una decisió carregada de prejudicis contra el rock dur el va deixar sense victòria–, ETB ja havia avançat que enguany volien donar-li un protagonisme especial.

Tindrà a la seva disposició tot un grup de cantants, “ollokiak”. Aquests cantaran en el dol a mort contra el concursant que menys punts aconsegueixi en cada gala, per a decidir qui es queda en el programa d'aquesta. D'altra banda, hi haurà set concursants en cada programa, un dels quals serà diferent en cada programa.

Sí, la mecànica del concurs s'assembla una mica a una d'aquestes frases complicades de Mariano Rajoy, però una vegada començat el programa, tot tirava amb bastant facilitat.

Això sí, la cosa comença molt a dalt: en els primers minuts s'han pronunciat tantes “passades”, “meravelloses” i “brutals”, es fa difícil imaginar que els protagonistes de la sessió abans d'arribar al final encara puguin cabre dins dels seus cossos. Quanta raó tenia Jon Maia quan va dir que Euskal Herria és una superpotència emocional.

Enfin, al gra: després es calma una mica. Maria Redondo, la guanyadora de l'any passat, ha recomanat als concursants que es prenguin les regnes que Bago! és molt llarg –i a mi, almenys, a mi m'estava fent molt llarg fins a aquest moment–, i en un plis-plas canta amb el primer concursant al marge dels discursos. Aintzane Arzamendi ha estat l'encarregada d'obrir el concurs, als quals els ha tocat una cançó del grup Nøgen. Les cançons del grup donostiarra semblen haver estat fetes per a aquest programa, sobretot la que han cantat, ja que permet fer un buil èpic en el centre de la cançó amb veus que parlen des de Txindoki fins a Anboto.

Just després d'aquesta actuació s'ha vist l'hostilitat que probablement marcarà l'edició d'enguany: des del jurat s'ha dirigit a Ángel Alkain Ollokiegi, que al meu entendre ha d'estar més o menys delimitat, perquè veient el nivell dels concursants els seus “ollokis” no tenen res a fer. Sens dubte, ha estat una estratègia que ha repetit una vegada i una altra per a intentar tapar la vergonya de Bob Marley poc convincent que ha interpretat en aquest programa.

D'altra banda, el programa ha deixat moments memorables: Qui no s'emociona amb Shallow, interpretat per Amolategi i Iker Gutiérrez en la pell de Lady Gaga i Bradley Cooper, té una patata en lloc de cor; Andrea García ha posat en escena al costat d'Iker Villa sencera –però molt– una cara molt activa; Alex Sardui i Eider Etxeandia li han ensenyat la importància del cant;

Però anem a la injustícia imperdonable d'aquesta primera temptativa. El que han fet amb Josu González d'Irun no té nom: un jove al qual li agrada l'òpera, cantant amb Xabier Saldias. Aquest sol això, les previsions eren bones. Després, en els assajos, quan Saldias ha començat a cantar “Mexiiiiko” –no és broma, ha començat des de la primera sessió–, i quan el jove li ha ensenyat que pot arribar a notes encara més altes, a mi se m'han tirat tots els dubtes. Aquí tenim dues forces de la Naturalesa. I els veurem junts cantant. Ha estat un dels moments àlgids del programa, encara que la cançó d'Akelarre que els han posat no és la més adequada per a explotar el 100% dels seus dons.

D'una banda, està la decisió: què hauria passat si haguessin posat una cançó de Queen? No hi ha valor per a acceptar el que és evident. Passarien per sobre de tots els altres concursants i membres del jurat, cantant amb veu tan aguda que els objectius de les càmeres de televisió es veurien seriosament amenaçats per trencar-se.

D'altra banda, estan les valoracions del jurat. I la lectura de gènere que es pot fer entorn d'ells. I aquí vull dedicar un paràgraf concret a la valoració que ha fet Alex Sardui. Ha acusat a González d'haver donat massa importància a la falsedat, dient que això és un recurs, però que ha de prestar més atenció a la totalitat. Em sembla una manera molt reduïda d'entendre el que hem vist: en el context heteropatriarcal en el qual vivim, que un home cantés en falset no es pot considerar un mer recurs. El falsejament, com bé va explicar Gorka Erostarbe, trenca molts tabús, per exemple, qüestiona la “veu humana” que ens imposa el model normatiu de masculinitat. És una petita revolució. I el jurat no l'ha vist: González ha estat el pitjor valorat.

Incomprensible.

Detestable.

En la següent sessió s'enfrontarà a Jokin, de l'equip “Ollokien ”. El mateix Andoni Ollokiegi ha estat l'encarregat de triar al rival per al dol. Una decisió d'un savi, sens dubte: Donades les característiques que hem vist a Jokin, es pot preveure una competència equilibrada. Encara sort que l'artista que l'any passat anava a guanyar amb Bago! pren decisions a favor del programa, a diferència d'alguns membres del jurat.