La notícia dels últims dies ha estat la “falta” de declaracions que ha ofert Alex Sardui i, per cert, el cúmul de reaccions i contradiccions que han sorgit entorn d'alguns errors. Entrar en el terreny de les creences i interessos de cadascun és com caure en sorres movedisses: no és fàcil sortir sa. Tothom té la seva raó i ningú té raó en el seu fons ni en la seva forma.

Des del punt de vista del fons, és clar que Sardui es va equivocar en dir que no hi ha discriminació en la música contra les dones, perquè existeix, encara que només ell pot saber si ha vist o no.

Quant a la forma, crec que cal tenir en compte que aquestes declaracions se situen en el context d'una entrevista. Qui tingui una empatia mínima hauria d'entendre de manera espontània que aquestes situacions són respostes que es donen sense preparar. En el cas de Sardui així sembla; però millor, escoltar l'entrevista original (àudio en basc d'URL0), ja que jo almenys he notat algunes diferències entre aquesta i l'article escrit publicat en castellà. En qualsevol cas, de les seves paraules no es pot deduir que la seva intenció fora cometre una agressió contra les dones.

I la intenció és fonamental.

Els qui hagin decidit dir alguna cosa davant aquesta situació també haurien de centrar-se en la forma i l'essència dels seus missatges. Molts han reaccionat amb insults, condemnant tant a la pròpia persona com a les declaracions de Sardui, o en contra de la periodista que va redactar l'article. Entre tots ells es poden trobar missatges de diferents nivells i raonaments, però els que entren en l'àmbit de la humiliació i l'opressió perden tota legitimitat, siguin quins siguin els arguments que manegen. I a diferència del cas de Sardui, aquestes respostes són pensades i preparades (o almenys han tingut oportunitat).

Entre aquestes respostes cal destacar el comunicat difós en les xarxes socials per dones del món de la música d'EH. A pesar que en el fons (en el món de la música sí que hi ha discriminació) tenen raó, fan una interpretació de les paraules i de l'ésser de Sardui. Una interpretació unitària, com si fos possible. M'ha cridat l'atenció que més de 150 persones estiguin d'acord amb les afirmacions que “no s'ha posat ni s'ha posat a escoltar la nostra veu” o “no ha vist res ni ha sentit res, perquè no li ha interessat”, quan se sap que alguns d'ells han col·laborat amb Sardui i potser també poden ser-ho. M'agradaria saber si aquestes persones es van posar en contacte amb ell abans de signar el comunicat conjunt, probablement el van sentir per a poder aclarir els seus dubtes de confiança i si ells sí que van escoltar la veu de Sardui o no els va interessar.

Al costat d'aquesta reacció conjunta, no han estat pocs els que han pujat al carro del linxament mediàtic, i han declarat amb orgull que han gaudit amb les reaccions contra Sardui i han dit sense vergonya que estan canviant de bàndol la vergonya i la por. Entenc que aquestes persones poden portar en el seu interior una ràbia basada en alguna violència que hagin patit, però no està permès desplaçar aquesta ràbia cap a un cap de turc que realment no val la pena. Aquestes persones també haurien de saber que la posició que l'anonimat i l'organització col·lectiva situen enfront de l'altra és privilegiada i, per tant, tenen la responsabilitat d'exercir aquest poder d'una manera justa i proporcionada, perquè, reaccionant així, ells mateixos estan sent agressors.

No conec a Alex Sardui, no m'agrada Gatibu, però no m'agraden les actituds agressives i violentes de ningú, ni de paraula, ni d'acció, ni d'omissió. Crec que tothom té dret a equivocar-se i a rebre un tracte just i respectuós. Crec que no guanyem res amb reaccions viscerals que només condueixen a enfadar-nos els uns amb els altres en un cercle viciós. Si no té sentit intentar reprimir la violència amb més violència, menys una creença (i una persona) que no se li pot pressuposar una mala intenció.

A qui vol ser una societat feminista i progressista no li interessa crear nous conflictes interns estèrils; crec que amb les persones que expressen predisposició, és bo comunicar el mal i indignació que s'ha sentit a conseqüència de les seves paraules i accions, però també és necessari intentar resoldre les coses de manera amigable.

La ronquera no ens acostarà. Tampoc en això hi ha més cec que el que no vol veure.

IRAITZ Amor Pla