“De petit, sempre estava buscant el perquè de les coses. Vaig estudiar biologia a la recerca de respostes. Mentrestant, vaig anar a Praga amb Erasmus i allí em va tocar treballar en un laboratori. Llavors em vaig adonar que m'agradava molt el treball de laboratori. Així, en l'últim any de carrera, vaig treballar en el laboratori, com a professor intern. Una vegada finalitzat, vaig realitzar el màster en Biologia Molecular i Biomedicina amb un equip que investiga la malaltia celíaca”, ha recordat.

Davant la seva satisfacció, va decidir realitzar allí la seva tesi doctoral. Segons ha confessat, la realització de la tesi és “dura”, i encara que va estar a gust, va acabar “cansat”: “Em semblava que no havia pogut viure una part de la meva vida: vaig haver de deixar la dansa, anava cada vegada menys a Ordizia, només em reunia de tant en tant amb els meus amics… Fora de la tesi, no tenia vida”.

Conscient d'això, es va prendre uns mesos per a cuidar-se i recuperar les aficions abandonades, i quan va creure arribat el moment, va buscar lloc per a fer un postdoctoral: “Però era molt difícil. Jo creia que ja havia fet la tesi, tenia qui; però em vaig adonar que no era suficient, ni molt menys; sentia una pressió terrible”.

Mentre buscava, es va assabentar de les beques Global training. “En realitat, són subvencions per a la inserció laboral, però, mirant, vaig veure que a Bordeus hi havia un grup investigant el càncer. Em van demanar i em van rebre”.

Per tant, ara està investigant els glioblastomas. Diu que és molt diferent de les recerques que s'han fet fins ara. En el cas de la malaltia celíaca, la recerca se centrava en l'estudi de la base genètica. Ara investiga els processos de la malaltia, els canvis que es produeixen en el desenvolupament d'aquesta. “Això m'ha obligat a canviar de vista. La primera pregunta era per què, i ara és com, o què es pot fer. És molt diferent. Però també m'agrada això. A més, és més aplicat del que feia abans, i això m'omple molt”.

Tanmateix, altres aspectes de la recerca no li agraden en absolut. I, desgraciadament, són semblants tant a Bordeus com en la resta. Està generalitzat que els investigadors han de donar tot pel seu treball i es considera normal que treballin dotze hores al dia. “Aquesta cultura està molt encaixada, i si tractes de compatibilitzar el treball amb la vida personal, es comet un error. Et quedes fora de la competència”.

Reivindicació d'una recerca feminista

Enfront d'això, defensa que la recerca feminista ha de ser més feminista. “Per a començar, a Bordeus, encara que la majoria dels investigadors som dones, els nostres majors són els homes. I normalment els nois competeixen més i són més individualistes. Els meus amics són noies, i ens ajudem més”.

I diu que la ciència es funda en això: “en la creativitat i en l'intercanvi d'idees. La jerarquització, per contra, dificulta la comunicació. D'altra banda, els resultats han de ser immediats. És un enfocament masclista: estàs obligat a publicar-ho ràpid i molt, i això va en contra de la qualitat. Perquè cal prendre's un temps per a pensar quina és la pregunta, a què volem respondre, i així, a més, els recursos es destinen millor”.

No obstant això, de moment pretén continuar investigant, ja que “si et baixes del tren, després és gairebé impossible tornar a pujar-lo”. Però té clar que vol tornar al País Basc i dubte que pugui mantenir la seva vida investigadora durant molt de temps, perquè creu que el sistema actual és perjudicial: “Com farem alguna cosa pel bé de la societat si no ens cuidem?”.