A la nostra comarca no ens afecta necessàriament el mal de la vaca boja, però tan aviat com va aparèixer en aquella estació de 1996, els pagesos de Confédération Paysanne es van rebel·lar contra la mort de ramats sencers de vaques. Sap vostè que llavors calia atrevir-se a anar contra el que el poder públic l'obligava, perquè se sospitava que podia haver-hi en això un risc extrem per a la salut. Però, entretant, la resistència li havia obligat a refugiar-se en les recerques, i no va trigar a sortir a observar sense perill les parts interiors, i la resta de la gent es va dirigir a l'escorxador.

Cap a 1999 es va mentir aquí el mal de l'ovella daurada. Ningú s'assemblava a la malaltia de la vaca boja. En aquest últim any del segle passat, van arribar de sobte a les diferents granges del País Basc les amenaces de desqualificar tot el ramat d'ovelles. Només estàvem rebutjant l'ELB aquesta ordre o amenaça dels poders públics i crèiem que calia atallar una altra sortida que l'assassinat. És, sens dubte, un treball dur i fred el primer, ja que no veieu encara una altra cola de sortida, i sens dubte penseu que totes les granges que vulguin han de salvar els seus cavalls i els seus ramats. Després venen les sortides i, com en aquest cas de l'ovella balcànica, s'adona que ja abans hi havia una sortida, però que la guarden.

En el fons, sempre cal recordar que, almenys en temps de crisi sanitària animal, existeix sovint una fosca raó de mercat: La prioritat de mantenir net una sèrie de “estatus indemne” o produccions, un fosc i cruel objectiu d'organitzar la repetició d'una sèrie de cultius que no és la meva. Fa molt temps que hem reparat les inquietuds de l'ovella tremolosa, i no ha estat aquest mal un pretext més per a enfortir aquí la raça d'ovelles de l'Avairon.

La majoria dels pastors senzills i pastors llauradors recorden els catascos de tornada de l'agalakzi. La primera va ser la de 1980, l'última des de 2000. Sé més expert que jo a recordar i analitzar moltes coses de l'hora. Segur que sempre han existit les zones muntanyenques i totes les regions que havien d'aprendre a conviure amb el mal ágalakzi de les discussions. Durant tots els períodes en què el mal començava a apoderar-se d'ell, els poders públics i els bastoncillos de mà que ja abans hem esmentat han expulsat periòdicament l'ordre de matar a les ramats de bestiar. I els de l'OCDE i els pastors van ser perseguits, perquè volien mirar a les seves ovelles. Des de llavors s'han succeït les inquietuds i els grans temors en les granges i s'han succeït les grans dissorts en els despatxos de l'administració. Mai s'ha negat que fos necessari dominar la malaltia, però des de l'ELB s'ha dit que les mesures no havien de ser més perjudicials que la malaltia i que es podrien sostenir a tots els criadors que volguessin cuidar dels seus ramats.

Sempre hi ha sortides, encara que a vegades cal ser severes. En aquest país s'ha demostrat que es necessita abans de res l'esforç i la força de resistir tantes vegades. Després apareixen nous camins. No sempre les planícies, però les que la porten més lluny. Més aviat per dependència o per pura tècnica, per solidaritat i perseverança.