El problema de la immigració (proletari nòmades) no ha d'abordar-se amb polítiques que imposin l'assimilació integradora de les llengües i cultures de les nacions que arriben, com se sol fer en els estats del món capitalista globalitzat.

En molts d'aquests estats hi ha nacions oprimides, com a Espanya (Galícia, Catalunya, País Basc). I en aquestes nacions, sobretot a Euskal Herria i a Catalunya, hi ha molts prolarios nòmades.

En tots ells no existeix una política pròpia en aquesta matèria. I, si no n'hi ha, acaba fent la mateixa política que aplica l'Estat espanyol per a integrar-se i assimilar-se amb nosaltres, amb la gent que ve d'altres pobles, a Catalunya, a Galícia i a Euskal Herria. Perquè renunciem a la nostra identitat i ens sentim espanyols.

Amb el traspàs de competències a les nacionalitats històriques, han aparegut a Catalunya una sèrie d'episodis xenòfobs, especialment els mostrats per l'ajuntament de Ripoll.

Per això, el que hem de tenir clar és que, fins i tot intencionadament, nosaltres no tenim suficients poders per a integrar amb força a ningú: perquè renunciïn a la seva identitat i acceptin la nostra.

És clar que l'Estat espanyol té aquesta força. I ho detecta el proletal nòmada. Per tant, enfront de l'obligació d'integrar-se, és evident que s'integrarà en la llengua i la cultura de la nació espanyola i no en la llengua catalana, gallega o basca. I a més es convertirà en aliat de l'Estat espanyol contra el poble gallec, basc i català, que no han estat capaços d'oferir una alternativa pròpia i diferent.

Per això hem d'evitar costi el que costi que sigui un proletari nòmada usat per a poder construir Espanya, als països on ell mateix ho aixafa.

Per què és un tema tan important i tan delicat? Perquè el que està en joc és fonamental en l'ésser humà: el problema de la identitat, no importa!

Per això, davant un Estat opressor que busca la integració i assimilació de prolarios nòmades, hem d'articular una política basada en el respecte i el coneixement mutu en nacions sense estat que els permeti conviure i arrelar en el seu nou país. En particular, hem de facilitar-los el coneixement de la llengua i la cultura del poble d'acolliment perquè no hagin d'integrar-se en l'Estat opressor. És a dir, hem de facilitar-los la nostra participació, que suposa dilatar la seva identitat, no renunciar a ella. Tenint en compte que la identitat no és una cosa estàtica inamovible, la dilatació de la identitat ens dona una identitat dinàmica, oberta a la nova.

Al contrari, com a ciutadans del poble d'acolliment, hem d'estar oberts al nou que ens porten d'altres pobles i cultures, per a anar dilatant la nostra pròpia identitat.

L'única manera que el proletari nòmada participi en la nostra cultura és facilitar la seva dilatació, la seva identitat dinàmica. Per contra, amb la integració forçada, els empenyem a la purificació de la seva (integrisme), convertint-nos així en xenòfobs, com els racistes que juguen al capitalisme globalitzat, eliminant els prolarios nòmades que ell no necessita, que els considera delinqüents.

Parlem de la dilatació de la identitat, no sols des d'un punt de vista teòric, sinó des de les experiències personals que hem viscut en el moviment de les ikastoles. I nosaltres mateixos, en la ikastola Toki Eder. Allí, pares i mares provinents d'altres nacionalitats i regions de l'Estat espanyol, ens unim en la lluita per l'euskaldunización dels nostres fills i filles, ampliant així les nostres identitats: aprenent basc, coneixent la cultura basca; donant a conèixer les nostres i compartint-les amb la gent d'Euskal Herria. És a dir, desenvolupant la dimensió dinàmica de les nostres identitats.

Ningú ens va obligar a integrar-nos, va ser una fusió de desitjos i desitjos per a construir i compartir Euskal Herria més justa, solidària i euskaldun.

En la nostra opinió, això ha de ser el que ha de guiar la nostra política pel que fa als prolarios nòmades.

Hem de construir el poble entre tots: entre els originals i els vinguts.

Els pobles oprimits hem de fer una política nova, diferent i revolucionària, basada en el respecte i la justícia.

Xabier Rodríguez i Nikolas Xamardo