Res més iniciar el procés de Congressos sobre escalfament climàtic a Nova York en 1992, les publicacions científiques van començar a parar esment als anomenats ‘rius aeris’, corrents de vapor d'aigua de gran importància en la formació de les pluges. Aquests ‘rius aeris’, denominats inicialment ‘rius troposfèrics’, sorgeixen de l'evaporació oceànica i de l'evapotranspiració de les grans selves amazòniques, congoleses i siberias. En 1992, Tropospheric rivers? En l'estudi A pilot study, científics com Reginald Newell van sostenir que el cabal dels corrents de vapor en l'aire era molt elevat: el de l'Amazones s'acostava al cabal de l'Amazones, és a dir, 165.000 m³ per segon.

Quinze anys després, en 2006 i 2007, Victor Groshkov de Sant Petersburg i Anastassia Makarieva van formular el principi de la bomba biòtica: "un mecanisme mitjançant el qual les selves naturals produeixen i controlen els vents que van de l'oceà a la terra, arrossegant la humitat a totes les classes de vida en la terra". Així, van mostrar el paper fonamental que juguen les selves i els arbres sobre el clima: als rius de vapor formats per grans selves per evapotranspiració cal sumar la humitat absorbida als oceans i penetrada en terra a milers de quilòmetres.

Aquesta idea va ser assumida en 2014 per Antonio Donato Nobre, investigador de l'Institut Nacional de Recerca Espacial (INPE) del Brasil, en l'estudi The Future Climate of Amazònia. En ella, Nobre destacava el paper decisiu que juguen els rius aeris de terra procedents de la selva amazònica en el clima de tota Sud-amèrica (a l'est de les muntanyes d'Ande que serveixen de barrera), així com en una part d'Amèrica del Nord, provocant pluges.

Detenir immediatament la desforestació

Però Antonio Donato Nobre també denunciava els efectes devastadors de la desforestació: redueix les quantitats de vapor d'aigua provocades per l'evapotranspiració dels arbres, i les pluges que d'ells es deriven, provocant una confusió en la bomba biòtica, que afecta greument els boscos de la mar que absorbeixen l'aire humit. Aquesta destrucció pot portar com a conseqüència dramàtica la conversió de l'Amazonía en sabana, una zona en la qual la presència d'arbres ha perdut força en favor de plantes herbàcies. Ja existeix una sabana en el Tancat, al sud de l'Amazònia, que el seu 40% ha estat destruït en benefici de la ramaderia i dels camps de soia.

Així, el desert podria convertir-se en una extensa zona occidental de la ciutat de Sao Paulo, que aglutina a la majoria de la població i de l'activitat brasilera, com l'enorme desert que avui posseeix Austràlia en una latitud similar. Recentment, l'any 2021, la cadena de televisió Art ha ofert la pel·lícula Le mistere donis rivières volants d’Amazonie (El misteri dels rius voladors de l'Amazonía) de Pascal Cuissot, en la qual es mostra com aquesta evolució ha començat: en els famosos salts d'aigua d'Iguazú, que es troben en el límit entre el Brasil i l'Argentina, en una època amb menys aigua per quilòmetre 3.

D'altra banda, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP) recomana des d'agost de 2021 “treballar amb plantes, sòls i aigua per a frenar el clima de la Terra i hidratar els paisatges”. La UNEP conclou clarament que per a evitar el desastre del clima és necessari no sols detenir ràpidament la desforestació, sinó abordar la plantació de selves a tot el món i desenvolupar pràctiques agrícoles que revitalitzen els sòls, com l'agroforestación.

De fet, en el model de cultiu imperant avui, basat en fertilitzants químics, el fet que la matèria orgànica (humus) que queda en els sòls sigui tan reduïda fa que els sòls perdin la seva capacitat de retenció i els camps tinguin menys resiliència per a fer front a la sequera. Això repercuteix en l'evapotranspiració, ja que aquesta difereix segons que la vegetació que cobreix el sòl estigui formada per cultius, prats, tanques o arbres.

El Panell Intergovernamental per al Desenvolupament Climàtic (GIEC) ha entrat en un camí sense sortida perquè ha ignorat la importància de l'aigua en els canvis climàtics, tenint en compte únicament els gasos d'efecte d'hivernacle. Perquè, a pesar que l'augment de gasos d'efecte d'hivernacle en l'atmosfera arribés a frenar, seguirien igual el canvi climàtic provocat per la desforestació i les nostres formes d'ocupació del sòl i que aquestes extenses regions de la Terra es transformessin en deserts.

És cert que quan es va crear la GIEC (1988) l'explicació dels canvis climàtics se centrava en l'augment de les quantitats de gasos d'efecte d'hivernacle. Però avui dia, si es vol evitar la dessecació i la propagació de la desertificació del planeta, és obligatori tenir en compte el paper de l'aigua en el clima. Per tant, cal detenir immediatament la desforestació dels grans boscos, plantar nous boscos i iniciar la revolució del model de cultiu. Perquè es pot aconseguir que l'agricultura deixi de destruir el cicle de l'aigua i, comparant-lo, es converteixi en palanca del canvi a través de sòls vius amb capacitat per a mantenir la humitat i retenir més carboni en el sòl.

Daniel Hofnung, enginyer retratat avui, és president de la coordinadora Eau Il-de-France (L'Aigua d'Il-de-France). Amb motiu del 22 de març, Dia Internacional de l'Aigua, ha publicat aquest article d'opinió en francès en la revista Reporterre.