El dilluns a la tarda ja tenia planificats dos documentals realitzats a Euskal Herria. No soc especialment aficionat als documentals, però el Zinemaldia sol ser una bona oportunitat per a deixar de costat els hàbits i les tradicions. Em vaig decidir per la Rèplica de Pello Gutiérrez Peñalba, fa una setmana, quan vaig estar reservant entrades per a totes les sessions. M'he valgut de les sinopsis per a triar què veure, i quan vaig llegir això de la Rèplica, em va semblar una mica misteriós.

La sinopsi reuneix frases com: “En 1979 va desaparèixer la Verge de Zikuñaga”. “Un buit col·lectiu”. “Aquesta és una pel·lícula sobre els buits”. “El meu pare el cineasta Juanmi Gutiérrez va morir fa uns anys”. Es veu entre línies on va, però almenys sembla misteriós. No obstant això, no esperava veure un treball tan personal i tan commovedor. Ha treballat les idees dels espais buits i els símbols, d'una banda, relatant la història del robatori de la Verge, els enfrontaments i l'organització col·lectiva que va haver-hi al poble; i, per un altre, ha tocat amb sensibilitat el buit del seu pare, el que genera la mort. Com omplim el buit, la Verge robada, el pare mort, a vegades amb una rèplica.

Totes les idees s'han desenvolupat al llarg del documental, i per a això, l'espectador ens ha portat de la mà la veu en off de Pello Gutiérrez. Una pel·lícula personal, íntima, respectuosa, en la qual el públic ha interioritzat totalment el sentiment. Crec, a més, que la música de Maite Larburu ha contribuït molt a la transmissió.

El que més m'ha agradat ha estat la tertúlia posterior i, sobretot, la part de les preguntes del públic, on s'ha notat la influència que ha tingut en la gent. Ha agafat el micròfon, entre altres coses, una persona que en 1979 va denunciar o va registrar el robatori de la Mare de Déu i una altra que, crec, era d'Hernani. La sala s'ha omplert d'emoció, agraïment i emotivitat. A la gent li ha costat sortir de la sala quan tot hagi acabat, això significarà alguna cosa.

Escultures en moviment

El següent documental ha estat Cent Volant, d'Arantxa Aguirre, sobre la vida d'Eduardo Chillida i, sobretot, sobre la seva obra. Crec que aquest treball s'acosta més al que imaginem en escoltar la paraula documental. L'actriu Jone Laspiur ens ha guiat al llarg de la vida d'Eduardo, realitzant interessants entrevistes a persones pròximes i també a persones vinculades a Chillidaleku. El documental entrevista a diferents tipus de gent: Alguns treballadors de Chillidaleku o amics i coneguts d'Eduardo, tenien molt a comptar.

No mentiré, no m'ha enxampat tant com la resta del documental, però no perquè hagi estat pitjor, ni molt menys, sinó perquè tenia un altre estil més neutre. M'ha semblat que ha cuidat amb molt de respecte la imatge de Chillida i que els entrevistats tractaven a l'artista amb elogis i paraules amables. A més, el treball ha estat cuidat estèticament i agradable, de principi a fi. Les escultures ajudaven molt, per descomptat, i també el paisatge de Chillidaleku. Però, igual, cal saber demostrar-ho, i crec que ho ha aconseguit, amb plans normals però equilibrats.

No sé res de l'obra d'Eduardo Chillida, i molt menys de l'escultura i de les arts plàstiques, i per això potser el documental m'ha quedat una mica lluny. Però ha estat una oportunitat única per a aprendre i conèixer una petita part de la història de l'art d'aquí. Finalment, com a detall, l'últim pla m'ha semblat especialment bo. Ha tancat la pel·lícula d'un mode increïble i ha aconseguit tot el que volia.