La GPMB es va crear al maig de 2018, impulsada pel Banc Mundial i l'Organització Mundial de la Salut. Després de l'epidèmia d'ébola fins a 2014-2016, i per ordre del Secretari General de Nacions Unides, es va crear el Grup de Tasques sobre Crisis Sanitàries Mundials i el Grup d'Alt Nivell de Resposta a Crisis Sanitàries a Nivell Mundial. La GPMB neix amb l'objectiu de seguir el seu treball. Les seves funcions són mesurar la capacitat del món per a protegir-se de les emergències sanitàries, alertar de les mancances existents i proposar propostes per a superar-les als líders i institucions internacionals. “Especialment, atesos els riscos biològics com les epidèmies i les pandèmies”.

La comissió està composta per 15 persones, sent dues els principals responsables: L'ex primer ministre noruec i ex director general de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), Gro Harlem Brundtland, d'una banda, i el secretari general de la Federació Internacional de Societats, Creu Roja i Ilargierdi Vermella, Elhadj As Sy, per una altra. El GPMB és, per tant, una organització creada pels principals punts de poder del món. Al setembre de 2019 va publicar el seu primer informe: Informe anual sobre la formació mundial en emergències sanitàries.

Previsió detallada de la pandèmia

El títol representatiu de l'informe és el món en perill. Dos són les idees principals que transmet el treball. El risc de pandèmia és greu i el món no està preparat per a afrontar-lo: “Ens enfrontem a una amenaça molt real de la pandèmia. Una pandèmia molt mortal, causada per un patogen respiratori que pot matar entre 50 i 80 milions de persones i liquidar gairebé el 5% de l'economia mundial. Una pandèmia mundial d'aquesta escala seria un desastre. Provocaria caos, inestabilitat i inseguretat generalitzades. El món no està preparat”. L'informe també va preveure en el seu tercer apartat l'origen d'aquesta pandèmia: “Prepara't per al pitjor: una pandèmia d'expansió ràpida provocada per un patogen respiratori mortal”. Com a exemple possible, cita “un cep especialment mortífer de la grip”.

El risc no és d'ahir, i ho saben

L'informe és de setembre de 2019. Pot pensar-se que els governs i les organitzacions internacionals no han tingut temps d'adoptar en aquest curt període de temps mesures efectives davant el risc. Però a partir de la lectura de l'informe queda clar que el risc està ja identificat fa temps. Es fa referència a diversos tractats que s'han desenvolupat a nivell internacional enfront de la pandèmia i els riscos d'emergències sanitàries, els primers en 2005 –fa 15 anys–. Entre 2011 i 2018 l'OMS va analitzar 1.483 brots epidèmics en 172 països. Els brots se succeeixen cada vegada més sovint, segons la GPMB, i la tendència anuncia una tendència ascendent: “Malalties que poden convertir-se en epidèmies com la grip, la síndrome respiratòria aguda sever (SARS), la síndrome respiratòria a Orient Mitjà (mers), l'ébola, la pua, la pesta o la febre groga, entre altres, anuncien una nova etapa: brots més freqüents, efectes deplorables i propagació potencialment ràpida, cada vegada més difícil de gestionar”.

No adoptar mesures estructurals

L'informe desglossa tant els avanços com les mancances que s'han produït en els últims anys. Però queda clar que les autoritats mundials no tenen voluntat política d'adoptar mesures efectives: s'esmenten les mesures acordades entre els assoliments i les institucions i programes creats; en les mancances, la falta de compromís amb aquestes. No s'adopten mesures estructurals: “Hem acceptat durant massa temps donar cicles de terror i abandó davant les pandèmies: ens esforcem quan sorgeix una amenaça greu i ens oblidem de seguida quan l'amenaça es redueix”. L'informe demana complir els compromisos, recursos i terminis concrets.

La GPMB considera que un sistema sanitari universal i de qualitat és bàsic per a evitar epidèmies. A la Unió Europea, el nombre de llits per cada 100.000 habitants es va situar en 2006 en 574. En 2017 el nombre de llits va ser de 504, un 12% menys (l'OMS recomana 800 llits). En l'Estat espanyol, entre gener i febrer de 2020, el sector sanitari va perdre 18.320 treballadors, la qual cosa suposa un descens interanual del 4,1%. Més que el coronavirus, la infraestructura sanitària s'està morint: no hi ha suficients places en les UCI, no hi ha suficients respiradors, no hi ha suficients professionals, no hi ha màscares...

No és un accident, és una conseqüència lògica

La malaltia forma part de la vida, segons el GPMB, però “una combinació de tendències mundials” ha transformat el terreny de joc: “El canvi climàtic, la urbanització intensiva, el creixement exponencial dels viatges internacionals i les migracions, tant forçades com voluntàries, augmenten el risc per a totes les persones a tot arreu”. Són, no obstant això, característiques estructurals de la nostra societat capitalista depredadora. També la pobresa, la medicinación desmesurada o l'explotació industrial intensiva d'animals i plantes, entre altres coses, que són les fortaleses de les epidèmies. Per això, segons l'informe, es tracta de riscos estructurals que continuen augmentant la pandèmia.

Confiança? Entre ciutadans

L'emergència sanitària i l'emergència climàtica tenen grans similituds: les autoritats coneixen bé la magnitud del problema, coneixen bé les mesures a adoptar, però no fan res en aquesta direcció. Ara ens demanen confiança davant una crisi que, segons diuen, era imprevisible. Donar confiança i amb confiança tots els nostres drets. També en això, fent cas omís a les recomanacions de l'informe –recordi's els qui són els autors de l'informe, tots ells aliens al sistema anti revolucionari–. El GPMB diu que en el context d'una emergència sanitària, i abans, és imprescindible la participació activa de la població i de les comunitats. Especialment els nens i les dones. Diuen que és qüestió d'eficàcia.

Però el poble estava a casa, quiet i mut, militar i policies en ple carrer. Els governs han centrat la seva gestió en la recentralització, el militarisme i la desaparició de la democràcia formal, inclosa l'espanyola. Les mesures s'han adoptat sense consultar amb ningú, ni amb les forces polítiques del Parlament, i molt menys amb la ciutadania o amb les organitzacions socials. Els lehendakaris de Navarra i de la CAB han assumit amb normalitat la imposició de la lògica dictatorial. Per contra, les xarxes de vigilància autoorganitzades per la ciutadania han estat criticades o s'han intentat desactivar en els últims anys. Ni tan sols han respost a la invitació de la taula de crisi, proposta pel moviment feminista i secundada per nombrosos agents socials. La confiança serà imprescindible tant en les pròximes setmanes com en els pròxims anys, sí. Però haurem de construir-ho per baix i per l'esquerra, en horitzontal, de porta en porta.