Xateo

Aquesta badia de la península de Labrador, que només es pot arribar amb vaixell, es caracteritza pel seu castell. Una bella muntanya de basalt, oculta per la boira incessant, dona nom a tot el contorn, les columnes pentagonals del qual, unides una al costat d'una altra com un òrgan gegantesc, li donen un caràcter fantasmagòric. No obstant això, no és difícil imaginar per què aquest va ser el punt de referència per als mariners procedents d'Europa, la primera gran roca i talaia que es veia en arribar a la costa.

Aquest Libvrv és un dels llibres més antics en basc de la guia Ixasoco Navegació per a navegar, editada a Bordeus en 1677, explica com buscar noves terres. En ella Piarres Etxeberri va descriure les regles i els camins de la navegació i és especialment interessant la informació per a arribar a l'un o l'altre lloc que proporciona exercicis sobre el mapa, no sobre les explicacions de l'entorn.Les coordenades d'arribada a la costa són curioses.

En Chateau Bay també hi ha ocells blancs i negres, potser els mateixos que va descriure Etxeberri. Durant dècades, els balleneros bascos del segle XVI van viure aquesta tranquil·la ubicació coneguda com Xateo. És un lloc que s'esmenta amb freqüència en els documents d'Oñati, un lloc de trobada habitual en el tracte amb mic mac i innuit. Encara que en l'actualitat estan coberts, en les excavacions dutes a terme en els anys 80 els arqueòlegs van trobar els forns, barriques, fusteria i piles de teula necessaris per a la indústria de la balena. Igual que en Xarxa Bay, on es troba submergida la nau Sant Joan, els experts han confirmat la presència de dues naos basques en les aigües gelades d'aquesta extensa badia. No obstant això, l'enorme cost que suposa dur a terme la recerca en l'espai, implica la inevitable paralització de restes de fusta enfonsats durant cinc-cents anys.

Sud-Nord

La lògica Nord-Sud adquireix un altre sentit en el gran Nord. Cada vegada més amunt, les condicions de vida són més dures. En les faldilles de la muntanya hi ha un antic cementiri amb fosses noves i meravelloses. L'edat dels morts revela la duresa de l'entorn.

Avui dia només queden uns pocs edificis en el petit poble sota el castell. Els últims vestigis de vida dels habitants de principis del segle XX, abandonats al temps. L'arqueòleg Manu Izagirre ens va informar que fa tres dècades, quan es van realitzar les excavacions arqueològiques del Sant Joan en Xarxa Bay, encara hi havia gent allí. Per a llavors ja se sabia que el poble anava a quedar buit, ja que en la cinquantena del segle passat, en unir-se Terranova i Labrador al Canadà, el govern de la Confederació va reubicar prop de 300 pobles com aquest en terres més poblades del sud. L'Estat no podia garantir les infraestructures bàsiques en països tan remots i va fomentar la reorganització demogràfica.

Imatges de Dennis Minty i Dani Munté.

Mirant al temps

Amb els edificis esfondrats, les làmines de fusta corrompudes, els ponts trencats per a passar de l'illa a l'illa… Amb el començament d'Ekain, els icebergs alliberats de les glaceres de Groenlàndia es balancegen sobre l'aigua, esperant que les forces del corrent es desplacin, per separat o en grups. La boira baixa apareix per moments i desapareix. La mar està forta i canviant. El vent bufa amb força del nord-est. Igual que fa dècades i segles?

Davant aquests mons arruïnats i enfonsats, les idees del llibre El temps en ruïnes, de l'antropòleg Marc Augé, sempre m'han semblat estimulants. Augé diu que mirar les ruïnes no és fer un viatge a través de la història, sinó viure l'experiència del temps, sentir el temps pur. No hi ha paisatge sense mirades, sense consciència d'aquest paisatge. Mancant públic, com un arbre caigut en el bosc no té so. No és més que la consciència d'un moment sense història, una intuïció ràpida i breu que s'assegui en contemplar l'espectacle que ofereixen aquests mons del passat.