Qui esteu darrere de l'Art Educatiu?

Som una mica més de 30 professors, la majoria de l'ESO, però també hi ha alguns d'HH, LH i universitaris. La majoria ho fem en públic, encara que ens dirigim a tots els professors. Som professors de la C.A.P.V. i més endavant probablement intentarem posar-nos en contacte amb el professorat de Navarra.

“Ens entrenen constantment en noves metodologies sense evidència científica”, dieu. Estan impulsant la innovació sense nord des de l'administració?

Està enterament sense nord. La innovació contínua sembla ser bona en si mateixa, així ho fan des del Govern Basc; jo uso la paraula “innovació”. Insisteixen en la necessitat d'impulsar el pensament crític en l'alumnat, han creat una nova lliçó amb aquest nom pompós, però després no són capaços d'analitzar críticament la seva activitat. Per contra, han creat un nou llenguatge, que és purament doctrinal i que s'utilitza de manera acrítica. El que nosaltres diem és que les noves metodologies poden ser bones o dolentes, el mateix que les metodologies més antigues. I les metodologies no són l'única clau important en l'educació, creiem que hem de tornar a valorar la importància dels continguts, a valorar allò que hem d'ensenyar. Amb les noves metodologies els nostres alumnes estan aprenent menys que mai, és molt greu i cal canviar-ho. La falta de rumb és terrible: competències, ensenyament per projectes (perquè treballar per zones no està garantint la interdisciplinarietat, com estem veient), ludificació… Representar tot el temps és un error, a vegades és aprendre i viure és un joc, a vegades és aprendre en silenci, estar concentrat en el treball personal… i aprendre i entendre alguna cosa és un gran plaer. Però sempre hi ha una última moda, perquè la roda no pot deixar de girar i hi ha molt d'interès per això.

En nom de la circulació lliure i autònoma, per exemple, s'han començat a derrocar els murs, però si demà passa de moda, què? La pregunta és: per què dins de la pedagogia no se li dona gens d'importància a la didàctica pròpia de cada assignatura? Portaria al primer pla la importància dels continguts que he esmentat anteriorment i l'experiència i experiència acumulada pel professorat durant anys. Però molts dels quiosquets que han sorgit arran de la innovació es quedarien sense fonts d'ingressos.

En aquest cercle de la innovació, les noves tecnologies juguen un paper important. Sou crítics amb l'ús de les TIC.

Cada vegada queda més clar que la meravellosa promesa d'introduir tots aquests dispositius en el procés d'aprenentatge és un frau. Aquestes tecnologies sovint no ajuden en el procés d'aprenentatge i suposen un obstacle a l'hora de centrar l'atenció de l'alumnat. Les TIC són una eina més, però hem de recuperar els quaderns, el costum d'escriure a mà. Afortunadament, les famílies s'estan organitzant entorn d'aquest tema i Altxa Burua és un exemple d'això.

“Informes, qüestionaris, programacions didàctiques incomprensibles que no són factibles…”, dieu que entre el professorat la síndrome de cremat està generalitzat. On es posen les forces i on haurien de col·locar-se?

L'abús és enorme; semblaria que és labor dels responsables polítics obstaculitzar al màxim la nostra activitat. La nostra labor és ensenyar, incloent totes les activitats que abasta: explicar, aclarir dubtes, ajudar a l'alumnat, fer reflexionar, visibilitzar els diferents aspectes que hi ha en un problema, dirigir, avaluar… i per a això considerem que és la nostra obligació fer programació i redactar informes, però el que està succeint últimament és insuportable, que la major part de la nostra activitat s'hagi de dedicar a la burocràcia totalment estèril. Hem de programar amb precisió mil·limètrica (però les programacions són una guia, una eina, no un objectiu) en avaluar per igual… Fins i tot, més enllà de les lliçons, si hi ha algun problema amb qüestions relacionades amb la convivència o la disciplina, l'administració es quedarà tranquil·la si deixem en Excel o en el fitxer PDF un munt d'informes penjats, i no és la nostra obligació: solucionar el problema i després sí que donar-li compte del que hem fet, però no de manera normal. A qui beneficia? No té sentit. Nosaltres necessitem temps per a preparar les classes, actualitzar-les, adaptar-les, corregir-les… i la necessitat d'emplenar tants formularis dificulta la nostra tasca.

En breu publicarem el manifest. I després?

El nostre objectiu final seria frenar la deriva de les polítiques educatives i facilitar que les institucions educatives duguin a terme polítiques raonables, facilitant el nostre treball. Que garanteixin una educació pública i de qualitat per a tots, deixant de costat la retòrica pedagògica i el llenguatge publicitari del món. Relacionem els principals problemes que denunciem amb la mercantilització i privatització de l'educació. De moment, volem fer públic el debat i donar a conèixer el cansament dels professors. Sabem que hi ha molts professors que pensen com nosaltres, farts de veure quants obstacles troben en el seu treball diari, que volen elevar la seva veu. Els animem a unir-se a nosaltres.