Els sistemes educatius i les lleis que els regulen van acompanyats del desenvolupament polític dels estats. Per això, la seva anàlisi revelarà la naturalesa dels anteriors i viceversa. Si això és cert, es pot concloure que els governs només canvien d'aspecte a l'hora de legislar l'educació, deixant l'important per igual. I així és l'educació en general, i la reglada (la dels centres) en particular, perquè estan pensades per a perpetuar el sistema polític.

Per això, és molt important distingir entre el que les lleis educatives recullen com a objectiu i les mesures pràctiques que prenen en la realitat. Per exemple, assenyalar en una llei que es busca la justícia social, mentre que en la realitat pràctica els centres privats són autoritzats, garantits i secundats amb diners públics, a més de ser contradictori és un frau.

La relació entre els interessos dels poderosos i el sistema educatiu hauria de ser evident per a les esquerres, però, desgraciadament, els partits que volen canviar la realitat, els sindicats, els moviments pedagògics, el professorat…, l'han oblidat en gran manera.

Clar, la realitat social actual és diferent de la dècada de 1960, quan es va publicar la pedagogia dels oprimits de Paolo Freire, però, com deia el meu professor Iñaki Otxoa d'Olza, en l'Estat espanyol és costum no llegir les teories. El missatge de Freire que perquè es produeixi un canvi social, autònom i conscient és necessari un altre tipus d'educació que el poder vulgui, és correcte i actual. I aquesta actualitat no es perdrà mentre persisteixin les desigualtats i injustícies socials. Això vol dir que no cal intentar adequar l'alumnat a la programació que les institucions tenen preparada per a la inclusió, sinó que cal ensenyar-li nous camins a partir de la seva situació per a fer de la realitat injusta una realitat més justa.

Els qui treballen en l'ensenyament per a dur a terme aquest missatge han de ser conscients que la seva activitat és política i no merament administrativa.

En la dècada de 1970, quan el franquisme amb Franco estava en vigor (l'altre franquisme sense tirà segueix en gran manera) i en la següent, per a molts professors de llavors treballar en l'educació era participar en la política. Molts de nosaltres que treballàvem en l'ensenyament militàvem i tractàvem de convèncer en els partits d'esquerres, però no vam fer cas als qui deien que l'educació havia de quedar fora de la política, que eren partidaris de la jerarquització de la societat, que defensaven que només als vells (els “experts” d'avui) els corresponia ocupar-se de la política, sabent que llavors els que estaven en el poder polític serien aquells, no per mèrits, sinó per hereus.

I la raó d'entrar en política educativa era que amb ella volíem canviar una societat injusta, i que per a corregir les injustícies que hi havia els alumnes havien de prendre consciència d'aquestes injustícies a través de nosaltres. Per tant, per a molts de nosaltres era impossible separar el treball en classe de la lluita per la justícia. I no ho fèiem per adoctrinament, sinó pel descobriment d'altres realitats que no eren oficials, perquè l'alumnat tingués l'oportunitat de canalitzar la seva vida. Per aquesta raó, buscàvem i proposàvem alternatives al contingut oficial que recollien els llibres de text i els professors franquistes. Exemples d'això van ser: ADARRA, moviment pedagògic autònom que ens va ajudar a millorar el nostre ensenyament, funcionament a través d'assemblees, mitjançant el qual elaborem un barem d'accés a l'ensenyament, eliminant la competència dels directors del centre per a triar el professorat; es va crear l'ona de professors per a matricular-se en AEK, no amb l'objectiu d'accedir als llocs de treball, sinó per la consciència de recuperar la llengua que estava a punt de perdre's, i se l'impuls a les assemblees per a impulsar la participació en els centres de pares, entre altres. Tot això amb un objectiu polític pràctic: canviar el sistema creador de les injustícies.

En l'actualitat, el capitalisme ha absorbit i eliminat tots aquests intents alternatius a través de la institucionalització i el robatori de conceptes. Així, el moviment per la innovació pedagògica va passar a ser Formació i innovació pedagògica, per a això es van crear Berritzegunes, que no per a ajudar al professorat, sinó per a fugir del guix; l'aprenentatge del basc també es va fer oficial, i a partir d'aquí es donava més importància a la formació a través dels seus exàmens; els consells escolars van ser reglats perquè la participació de l'alumnat es tornés a convertir en una llei dels directors; els centres se'ls atorgarà l'arbitratge de nou. I per si això fos poc, cal afegir a la degeneració educativa “sistemes de qualitat” mal anomenats, perquè aquests programes que van ser creats per a millorar la producció i la venda han estat integrats en l'ensenyament a través de falsos experts i empreses de benefici, convertint als alumnes i als seus pares en “clients”, i gràcies a una burocràcia inacabable han aconseguit controlar l'aprenentatge, com un producte de cadena productiva.

Per a millorar l'educació que s'imparteix en els centres, les propostes entre els altres serien: que els alumnes siguin prestigiosos de còpia del model dels quals provoquen les injustícies; que no deixin de fer-ho en les pròpies mans dels quals no són a l'aula; que comparteixin l'experiència fora de les institucions que controlen el poder; que superin la burocràcia imposada per a donar el 100% a la programació i al seu desenvolupament; que aquestes programacions parteixin de la situació social dels alumnes; que exigeixen la desaparició dels diners públics més recursos i privat; que es donen al públic, que se'ls dona a la desaparició de diners públics, que se'ls dona als fons públics, que se'ls donen per a compensar els desavantatges originals…

Julen Goñi, professor de filosofia