De fet , el basc ha arribat a 2023 viu i a través de 810.000 parlants, segons els resultats de l'última Enquesta Sociolingüística.

La veritat és que, encara que les històries oficials expressen sovint una altra cosa, els processos de domini de les llengües no tenen lloc de manera natural. Sinó que aquestes preponderacions, com en la resta del públic, són conseqüència de les polítiques de l'època a favor d'aquestes llengües. Dit d'una altra manera, el domini actual de l'espanyol i del francès es deu als impulsos, decisions i mesures polítiques dels segles.

A més, aquestes mesures, desgraciadament, no s'han pres únicament a favor d'aquestes llengües, sinó contra unes altres, com el basc. És a dir, la història dels últims segles del basc és d'un procés de minoració i domini. No sols les mesures contra el llenguatge, sinó també contra els parlants. Les eines han estat variades, des de legislacions per a deixar al basc anés de les institucions centrals de l'època que vertebren la societat, fins a la persecució de parlants concrets.

Algunes d'aquestes prohibicions i sancions formen part de la nostra memòria viva, com l'anell que s'aplicava als escolars que practicaven en basc. Una estratègia maliciosa i perversa, ja que feia nens com a salvadors de nens, opressors. En la recomanable pel·lícula ‘Bizkarsoro’, que acaba d'estrenar el cineasta Josu Martínez en el Festival de Cinema de Sant Sebastià, es recull, a més d'amb bellesa, la trajectòria d'aquest instrument de gran destrucció.

Per tant, sí: el fet que el basc romangui fins als nostres dies tenint en compte el context que li ha tocat viure té un matís de misteri. O, més directament, la dels miracles. Però al mateix temps sabem que té poc de misteri i de miracle. La raó d'aquesta durada és que durant segles, dècades després de dècades, de generació en generació, milers de persones han optat pel basc. A vegades i quants, inconscientment, per instint. En altres ocasions, molts, amb total consciència, com a exercici de sobirania individual i col·lectiva. En qualsevol cas, aquesta suma ens ha portat a sobreviure fins als nostres dies, amb una barrera a l'agressió dels segles espanyol i francès, el corrent fort de fons.

La història no és plana ni una línia recta. Per contra, la trena és sinuosa i complexa. Moltes vegades les coses del passat i les que creem superades ens sorgeixen noves forces i variants. Jo diria que una cosa així ens ha ocorregut amb l'agressió judicial contra el basc. D'una banda, els arguments i conclusions de la sèrie de sentències que s'estan produint en contra de les normes i lleis que persegueixen la normalització del basc no són estranys: el que insisteixen és que tenim una única obligació amb les llengües, saber l'espanyol. L'espanyol és el que marca la mesura dels drets fonamentals, per descomptat en el cas d'Hego Euskal Herria, però al País Basc Nord la dinàmica és encara més violenta amb el francès.

Però, d'altra banda, ens semblen qüestions del passat perquè crèiem que en la Comunitat Autònoma Basca, a Àlaba, en Bizkaia i a Guipúscoa, ja havíem recorregut una via d'oficialitat i de protecció jurídica, irreversible –érem conscients que en la major part de Navarra i en Iparralde era molt més precària–. Crèiem que els mínims per a garantir els drets lingüístics dels bascos eren acceptats i compartits, no sols en la societat, sinó també en gairebé tot l'arc polític i en les principals institucions de l'Estat. Però no. Una vegada més la història ens ha recordat que la trena és entremaliada i complexa. I que hi ha corrents de fons que es mantenen molt forts.

Potser tinc fa uns 25 anys, quan era periodista tancat en la força ‘Euskaldunon Egunkaria’, com em deia el nostre avi Joaquín Txiki: “a vostès els tancaran el periòdic, perquè els que manen són els nens d'abans”. Reconec que quan el meu avi em deia això li mirava amb la benevolència del jove amb l'ancià: entenia la seva lògica però pensava que estava molt equivocada. El cop de realitat em va portar a prendre consciència de la seva saviesa i de la força dels corrents de fons.

Per tant, aquest és el panorama actual: pensàvem que gràcies a la iniciativa i l'impuls de moltes persones, i a la institucionalització de tot això, teníem garantits uns instruments mínims per a l'elaboració de polítiques lingüístiques a favor del basc, en la Comunitat Autònoma i en part de Navarra. Com a mínim, perquè el diagnòstic compartit de l'activitat basca és imprescindible per a fer front als grans reptes de futur. Però les creences se'ns han corrupte per sobre de la meitat, i la sèrie de sentències dels últims temps ens ha deixat totalment afeblida la instrumentació. Ens han demostrat que el corrent de fons de les principals llengües és molt forta i està sempre aquí, a la porta.

Per això és tan important la manifestació que el Consell ha organitzat per al pròxim 4 de novembre a Bilbao, punt de trobada de les principals institucions que treballen en la variada i extensa activitat cultural basca: per a posar un clos a l'agressió, per a dir que som milers de ciutadans i ciutadanes que ens centrem en basca, que vivim i vivim en basca. No sols això, sinó també per a assenyalar que la qüestió lingüística està íntimament unida a la configuració d'una societat més justa i cohesionada, i que, per tant, apostar pel basc, aprofundir en la normalització del basc, és fer un pas per a garantir els drets de tots i totes, aprofundir en la convivència i la democràcia.

Per això diem ‘Davant l'agressió: d'acord amb el basc, en basc un’: apostar pel basc és apostar per totes les llengües minoritzades, al contrari del que diuen aquestes sentències, perquè el basc és una força integradora i integradora. Fins i tot, perquè apostar per la diversitat i el respecte dels altres és apostar per les llengües i els parlants minoritaris.

En definitiva, el ‘misteri’ o ‘miracle’ de l'euskara expressat per Mitxelena, al qual m'he referit en l'origen, si volem que continuï succeint –és a dir, que el basc i les persones que ens focalitzem en el basc-, necessitem entre tots i totes que el 4 de novembre, a Bilbao, posem una tanca a l'agressió. O, dit d'una altra manera, construir un pont al futur per sobre dels corrents de fons de sempre.