Puente a Sant Sebastià, testimoni de la detenció del feixisme popular
- Amb la signatura d'una vegada per sempre de la compravenda de les casernes de Loiola, l'Ajuntament crearà un nou barri. Entre altres intervencions, es derrocarà el pont entre les casernes i Loiola, que constitueix un obstacle per al riu. Però abans convé repassar la història d'aquest pont significatiu.
Amb la finalitat d'evitar inundacions en els barris de la vall de l'Urumea, en els últims anys s'han anat derrocant i reconstruint diversos ponts que eren barreres arquitectòniques per al riu, com el d'Astiñena i el d'Espartxo. No obstant això, per les seves grans columnes encara queda un pont que dificulta el riu: el pont d'Urdintzu que uneix les casernes amb el barri de Loiola.
Amb la signatura de la compravenda de Caserna, la zona passarà a les mans de l'Ajuntament de Sant Sebastià, i quan els militars assisteixin a la mateixa en un termini de quatre anys, es construirà un nou barri amb 1.700 habitatges. A més de la construcció de les cases, es duran a terme altres intervencions com l'enderrocament del pont d'Urdintzu, testimoni de fets històrics.
dictador Primo de Rivera, entre altres autoritats; darrere es veu el pont.
Dempeus des de 1926
El pont d'Urdintzu va ser inaugurat en 1926 juntament amb les casernes. En aquell acte d'inauguració, entre altres autoritats, van estar el rei d'España Alfons XIII, la seva mare María Cristina i el dictador espanyol Primo de Rivera.
De fet, els militars van batejar el pont amb el nom d'Alfons XIII.llaurin, probablement perquè ell va inaugurar les instal·lacions militars. Per contra, els veïns de la zona li han anomenat el pont d'Urdintzu, on hi havia una casa amb aquest nom.
Per això, en 1998, l'Ajuntament va introduir aquest nom en la seva llista de carrers oficial. Per contra, en 2015 es va produir un conflicte sobre aquest tema, ja que els militars van instal·lar plaques que deien Pont d'Alfons XIII en el centre del pont amb l'escut d'Espanya. La ciutadania va començar a mobilitzar-se i l'ajuntament va retirar les plaques i va col·locar l'oficial. Però els militars van recol·locar les plaques amb el nom de l'avi del rei emèrit d'Espanya, Joan Carles I, i segueixen allí.
guerra del 36
L'esdeveniment més important que ha viscut el pont va ser la guerra del 36, on es va acordar la rendició dels militars colpistes i, per tant, el triomf del poble donostiarra.
De fet, encara que la revolta franquista va començar el 18 de juliol de 1936, les tropes de les casernes de Loiola no van sortir fins al 22 a prendre la ciutat. En sortir, no obstant això, van trobar la resistència de molts ciutadans, socialistes, comunistes, nacionalistes i, sobretot, anarquistes. Va haver-hi durs combats en molts llocs de la ciutat, que, malgrat comptar amb molts menys recursos i formació que els colpistas, va obligar els militars a retrocedir fins a arribar a assetjar en casernes.
La caserna va ser assetjada per Ametzagaina, la zona de Polloe, Txomiñen i altres llocs, fins que els militars no van tenir més remei que reunir-se amb la Junta d'Autoritats. Així, els nacionalistes Manuel Irujo, Rafael Pikabea, José María Lasarte i Juan Antonio Irazusta i el socialista Miguel Amilibia es van reunir en el pont amb les autoritats militars José Vallespin, León Carrasco i Enrique Erce per a acordar la rendició de les casernes de Loiola.
Vallespín no tenia intenció de cedir, però als colpistas no se'ls va quedar una altra opció, i es van rendir el 28 de juliol, encara que Vallespin ja havia fugit. D'aquesta manera, els milicians van accedir a la caserna i van poder adquirir bones armes que posteriorment van ser utilitzades per a combatre el feixisme en el front.
El guerrer donostiarra Mario Salegi va ser un dels quals va participar en el Lloc i va narrar com vivia la seva rendició a l'estiu del 36. Memòries d'un gudari (Txalaparta, 2005): «De sobte, els crits van agitar la terra. ‘Es rendeixen! Es rendeixen!’ Va sorgir un gran renou que sortia de centenars de goles. Ens parem un moment, enmig d'un brunzit d'alegria, sense creure el que escoltàvem».
La guerra va avançar i finalment, cap al 15 de setembre, les tropes franquistes van prendre la ciutat. Però cal no oblidar que el poble donostiarra, sense grans formacions militars i amb pocs recursos, va aconseguir detenir el feixisme durant dos mesos, i el pont d'Urdintzu és un símbol d'això. Per tant, com propugna el projecte Dinamita Tour, encara que és necessari derrocar el pont, no val la pena l'espai algun record que reconegui, recordi i expliqui l'ocorregut?
Tafallan, nekazal giroko etxe batean sortu zen 1951. urtean. “Neolitikoan bezala bizi ginen, animaliez eta soroez inguratuta”. Nerabe zelarik, 'Luzuriaga’ lantegian hasi zen lanean. Bertan, hogei urtez aritu zen. Lantegian ekintzaile sindikala izan zen;... [+]
Eraispenaren aldeko elkarteek manifestazioa antolatu dute larunbatean Iruñean. Irrintzi Plazan manifestazioaren deitzailea den Koldo Amatriarekin hitz egin dugu.
