Per raons pedagògiques o metodològiques, els historiadors tendim a fragmentar i dividir en terminis els períodes històrics del passat. Hi ha èpoques tradicionals que tots coneixem (Prehistòria, Antiguitat, Edat mitjana, Edat Moderna i Contemporània), però també diverses sub-edats.

Aquests terminis són anses. Les utilitzem per a facilitar la recerca i per a fer més comprensible l'ensenyament i l'explicació. Els objectius d'aquests intervals són ordenar els esdeveniments històrics i classificar aquells períodes amb característiques socials o polítiques similars. A més, atès que els historiadors no podem investigar el passat humà en el seu conjunt, serveixen per a dividir el tema i seleccionar alguns passatges.

Però són les èpoques de la història, i les fites que marquen el començament i el final d'aquestes, tant els convencionals com els arbitraris. És a dir, no són temps naturals, sinó els que s'han decidit entre els historiadors. Els protagonistes de la història no sabien en quina època vivien. Per exemple, els pintors dels penya-segats de Santimamiñe no sabien que vivien en el període Magdalenià del Paleolític Superior i els zugarramurdiarras que van ser cremats per la Inquisició no sabien que vivien en l'Edat Nova o Moderna.

No obstant això, a pesar que aquestes fites i terminis són un agafador imprescindible, a vegades poden causar problemes en la comprensió de la història. D'una banda, perquè el sentit il·lustrat del “progrés” o “desenvolupament” sovint s'ha considerat natural. En el pensament occidental ha existit una tendència a pensar que la història tenia un recorregut continuat i determinat cap endavant. Segons això, Occident seria una civilització avançada, mentre que altres societats de menor nivell de desenvolupament serien endarrerides, que encara no han recorregut el camí que hem recorregut. Aquesta separació entre societats avançades i endarrerides es basa en el racisme i sovint s'ha utilitzat per a justificar el colonialisme.

D'altra banda, cal tenir en compte que aquestes divisions es van fer per a la història europea i no són universals. La divisió clàssica de les edats històriques la va realitzar l'alemany Christoph Martin Keller a la fi del segle XVII. Però aquesta divisió no s'adapta bé al passat de totes les regions del món. Té sentit parlar de l'Antiguitat o del feudalisme medieval a Àfrica, Amèrica o Àsia?

Finalment, cal tenir en compte que, com les divisòries entre terminis són arbitràries, aquestes fites no reflecteixen exactament els canvis d'època. Normalment els períodes històrics i els contextos socials no canvien del matí a la nit. És absurd pensar que a la fi del segle XVI els habitants es van ficar al llit un dia en l'Edat mitjana i l'endemà es van despertar a la moderna. A més, entre els historiadors ha existit una tendència a l'estudi d'èpoques històriques relativament homogènies. Però en la meva humil opinió, els temps de transició són els més interessants, ja que en passar d'un temps a un altre es veuen canvis, matisos i llums i ombres.

Com hem vist, en algunes de les divisions de la història pot ser un agafador, però en unes altres és una cotilla coercitiva. Per això, es tendeix a entendre els dies i períodes històrics d'una manera més flexible i adaptable a les necessitats en la mesura en què resultin més facilitadores de l'explicació històrica.