El Port d'Açu es troba al nord de l'estat brasiler de Rio de Janeiro, sent el port comercial més gran de Sud-amèrica i mesura 72 quilòmetres quadrats. Com a part d'un projecte de desenvolupament molt major, han unit els materials procedents de les mines de l'estat de Mines Gerais a una canonada minera que els unirà amb la mar i l'exportació. Compta ja amb un pressupost de 2,3 bilions d'euros.

500 famílies enviades pel govern

Per si no fos prou, l'Ajuntament de Barra, Sao Joao dona, va considerar que també s'hauria de crear un espai industrial que albergués les seus de les empreses transnacionals i va expropiar 6.200 hectàrees que fins llavors s'utilitzaven per a l'agricultura a petita escala. El 31 de desembre, per decret llei, van declarar improductives totes aquestes terres i van deixar sense alternativa a 500 famílies que vivien o explotaven les seves terres. L'entitat pública CODIN va ser l'encarregada de l'expropiació dels terrenys. Va concedir als seus habitants dos reals per metre quadrat de terra, que posteriorment va llogar a l'empresa brasilera LLC per sis reals. L'empresa LLC va abandonar el projecte de manera immediata i les terres van quedar en mans de l'empresa estrangera PRUMO. Les famílies es queixen, elles no volien vendre, no volien deixar les terres, i molt menys sense negociació o mediació; moltes d'elles van ser llançades sense avisar. I per sobre de tot això, encara no han rebut els diners que se'ls deu.

Han denunciat reiteradament les accions dutes a terme en contra dels drets humans. Es va crear un grup denominat ASPRIM, des d'on lluiten i lluiten les famílies de resistència: “No perquè vulguem negociar millors preus, sinó en defensa de les nostres terres. No volem deixar lloc”.

 

 

 

 

 

 

Viure i créixer: resistències

Hi ha cinc famílies que encara viuen en el lloc, però les màquines ja han derrocat a 120 de les seves cases. Una dona que viu allí ens ha contat que 100 policies anaven a tirar les seves cases: arribaven a les 5 del matí i destruïen la casa amb mobles. En altres ocasions, els mobles van ser traslladats a un dipòsit, però, malgrat els anys, no han pogut recuperar-los. Sobre la intervenció de l'Estat, un home ens ha dit: “És el guardià d'aquestes terres que ens van robar, dels lladres”.

 

 

 

 

 

 

L'empresa PRUMO té la propietat temporal dels terrenys, cosa que significa que el perímetre està barrat i els veïns no poden accedir a ell. No obstant això, hi ha una altra via de resistència en marxa, ja que els ramaders tenen les vaques dins. Això ha suposat una persecució a diversos veïns: “Em dormia i em despertava amb tipus de seguretat. Els vaig trobar a la porta de la meva casa. Encara així, les meves vaques estan dins, mengen des d'allí”. El mateix veí ha explicat que a l'ésser la propietat provisional l'empresa no tributa, per la qual cosa la família ha de fer front al pagament d'aquests.

La lluita és llarga i les activitats que s'han dut a terme han estat moltes, inclosa una acampada de més de 100 dies de resistència. Entre les famílies que han estat derrocades, van triar 50 i van ser conduïdes a un lloc anomenat Vila dona Terra, però a pesar que allí els van donar casa i terra, no estan contentes. Allí viuen i utilitzen la terra, però la terra no és d'ells i se senten vulnerables.

Les condicions de vida de les famílies han empitjorat, abans feien agricultura en les seves terres i ara han de llogar a unes altres. Un home major diu que la vida dels pobres sempre és més difícil: “Perquè nosaltres sentim vergonya, els rics no, i per això és més dur per a nosaltres”.

Moltes de les empreses assistents al principi s'han rendit en el camí i avui dia hi ha una part molt petita de la terra ocupada. La lluita de les famílies en l'actualitat és una negociació per a recuperar terres, però de moment no té molt èxit.

Els entrevistats diuen que la lluita ha valgut la pena, perquè l'après i el guanyat ha estat molt.