La nit del 21 d'abril va deixar resultats bastant clars entorn dels partits electorals guanyadors i perdedors. Com bé han assenyalat els Ortuzar, els votants han donat una nova oportunitat al PNB i ha estat el partit més votat en la CAB; en Araba i Guipúscoa la victòria ha estat per a EH Bildu, però amb resultats que poden considerar-se històrics. El PSE-EE i el PP també han tingut un augment, però els resultats de l'any 2020 no eren complicats per a totes dues parts. Vox també ha aconseguit el seu amb un escó en el Parlament Basc. Per tant, gairebé tots guanyen menys l'espai de l'Esquerra Confederal, ja que Elkarrekin Podem desapareixerà del Parlament i Sumari ha aconseguit a poc a poc l'escó a Àlaba, sent el representant de la coalició Jon Hernandez del CPU. En molt breu, aquesta seria la primera foto dels guanyadors i perdedors de la nit electoral.

Gana i perd

Però guanyar o perdre va més enllà d'aquesta primera fotografia. La correlació de forces manifestada pels partits en la nit electoral no té per què ser, ni tindrà cues en el nou govern que es constitueixi. Així, el PNB pot ser considerat “guanyador” amb quatre punts i quatre escons perduts, mentre que EH Bildu, que ha pujat gairebé cinc punts i ha guanyat sis escons, pot ser, almenys, “perdedor” en paràmetres de governabilitat. En aquest sentit, els dos partits que formen el Govern i que el componen han sortit vencedors. El PNB ha aconseguit el seu objectiu, tenir la primera força en els vots i ser majoria absoluta juntament amb el PSE. El partit PSE-EE també ha vençut perquè guanyar dos escons ha deixat en bona posició per al procés de negociació dels diferents càrrecs del govern, i bo, a diferència del PNB, no ha rebut cap sanció per part dels votants.

Els resultats electorals, per tant, ens han mostrat un nou mapa electoral de la CAB, i per primera vegada s'ha obert una nova oportunitat, ja que EH Bildu ha aconseguit qüestionar la supremacia del PNB en les forces nacionalistes. No obstant això, el Govern que es constitueixi no recollirà la modificació parlamentària. El Parlament de majoria “abertzale” i de majoria “esquerra” ha estat tractat en diferents anàlisis i valoracions dels resultats electorals. El que és ser abertzale i el que és ser d'esquerres ens ho donaria per a llarg, però, a pesar que aquest marc s'aprovés, ja hi havia una majoria abertzale en l'anterior parlament. Poden ser sumes, però dins del nacionalisme, almenys en aquest moment, no hi ha un projecte polític comú. Si l'esquerra ha tingut punts de trobada, també complexos i impossibles, i els dos grans partits d'aquest àmbit polític confirmen la centralitat política del PNB. Cap dels dos s'ha mostrat com a alternativa durant la campanya electoral. Només l'Esquerra Confederal ha llançat l'elecció d'un govern sense PNB, però a la vista dels resultats, amb molt poc èxit. La idea que el PNB passi una temporada en el “desert” no té massa suport en els nostres partits polítics ni entre l'electorat. Això és el que hi ha, i diu molt de la nostra cultura política, i en aquest cas “nosaltres” és la CAB, perquè a Navarra és diferent, i una altra cosa és la correlació de forces i la realitat política.

Gana i perd. Els he parlat de partits i de governabilitat. Però quin projecte ha guanyat? El PNB sempre s'ha situat bé en el centre polític i l'estratègia de la campanya electoral d'EH Bildu també ha begut d'aquí. Ha tingut l'oportunitat de posicionar-se com catch all party o com a partit omniscient, i ho ha aconseguit a un nivell. No hi ha més que veure la polèmica d'Ortuzar i Otegi per les transferències de vot. Quan els Ortuzar van situar la pujada d'EH Bildu en la feblesa i transferència de vots de l'Esquerra Confederal, Otegi li va recordar els vots que han rebut del PNB. Com valorar això? Crec que la capacitat que ha tingut EH Bildu de situar-nos en el centre és indiscutible, i qui millor es posicioni avui en aquesta centralitat política segurament obtindrà la victòria electoral. També polític? Adaptar-se als desitjos de l'electorat també té el seu risc…guanyar i perdre de nou.

Orfes

S'han donat canvis en el mapa postelectoral de la CAB, s'han vist fortaleses i febleses dels partits, però els partits han tirat pilotes a altres qüestions. Ningú ha mirat poc als que no participen en la “festa de la democràcia” i molt menys als fonaments d'aquest descontentament polític. Més d'un terç de la població basca no vota. Aquesta mateixa dada és d'anàlisi, però el més significatiu és que aquesta abstenció no es distribueix de manera homogènia en la societat. Per capitals, les seccions amb menor renda mitjana són les que presenten majors taxes d'abstenció. Segurament aquestes serien les que més “necessitarien” la intervenció polític-pública i, per descomptat, les que menys participen en els processos electorals. La bretxa entre la política, els polítics i la seva vida és molt gran i les expectatives sobre el que l'un o l'altre partit millorarà la seva vida són molt baixes. La participació política es contagia i la tendència a l'abstenció. No sembla, no obstant això, que els partits polítics siguin molt responsables, perquè els han donat per perduts, o perquè, en definitiva, no formen part del seu potencial electorat.

La dada dels dubtes també té el seu fonament. Si atenem les dades, la presència de dones és major que la d'homes, mentre que entre els qui tenen entre 44 i 65 anys aquesta tendència és més acusada. Aquí està la “generació Sandvitx”, els avis que cuiden als seus nets i ara també han de cuidar els seus noms de pares i oncles. I sabem que la cura té rostre de dona i moltes dones atrapades en el xantatge de l'amor es queden òrfenes. La res publica continua sent un àmbit masculí que ha quedat palès en la campanya electoral. No és l'únic tema que li han rebutjat, però ha quedat clar que la cura és un problema i un problema de les dones. Tots sabem que si els danys de la cura els visquessin els homes tindria un altre protagonisme en l'agenda política i electoral. Una societat tan antiquada que hauria de ser el repte de la societat basca per a canalitzar-la, però els homes i assessors protagonistes de la campanya electoral han prioritzat altres qüestions. I a mi em ve al capdavant el títol del llibre que ha escrit Onintza Irureta en relació amb les vagues en la residència de Bizkaia: “No eren treballadors, només dones”.

Han quedat orfes també els que sofreixen la segregació escolar. L'educació és avui la principal via de cohesió social i equitat, encara que la idea de l'ascensor social es va afeblint. No obstant això, aquest tema també ha desaparegut del debat electoral. Hauran de veure si els que sofreixen la segregació escolar són els que pitjor situació socioeconòmica presenten (en fi, la pregunta és retòrica) i, per tant, fora de l'àmbit pesquer dels partits. La trajectòria seguida per la Llei d'Educació ha posat de manifest les prioritats dels aspectes. Auzolotsa, sense sorpresa. “Elits d'Hego Euskal Herria. Una conclusió del llibre “Anàlisi del poder” és que els qui volen un futur prometedor a Euskal Herria han d'anar a la universitat privada. Elit, sempre elit.

Tot això diu molt de nosaltres, segurament més del que ens agradaria. També en un entorn electoral canviant, els perdedors de sempre.