Davant algunes preguntes, els adults ens sentim nens una vegada i una altra. Amb aquesta premissa comença el pòdcast Galdames Basatiak. Hem tingut la primera sessió del 6 d'abril, i hem equipat la reflexió d'Iñigo Martínez amb un munt de veus i opinions. A més, en una agradable companyia: La Petita Serenata de Nit de Mozart i el número 101 d'Haydn. Hem tingut una simfonia darrere de les nostres orelles.

INSERIR PÒDCAST

Som nens en la boira, quan parlem de filosofia (també). No ho diu exactament Iñigo Martínez, no ho deia Joseba Sarrionandia, però sí, diguem amb claredat: és una sorpresa, com deia Aristòtil, el motor d'arrencada de la filosofia. I si se sorprenen més que ningú, llavors són nens. Es diu que els adults portem un nen dins...

Però no ho fem fer callar, ho amaguem? Si ens detinguéssim, si ens fixéssim en les coses que suposadament fem per inèrcia i en les quals ens envolten, ens qüestionéssim, seríem capaces de donar respostes? Quines respostes serien? Tenim l'ésser humà o l'adult la capacitat de respondre a tot el que sembla fonamental? I començant a gratar-se més: què és tot? On estan els límits si n'hi ha? I si no estan, per què no estan?

No Rebutjar Preguntes

“No hi ha respostes polítiques més cruels que negar preguntes”. Així ho hem sentit en el primer episodi del pòdcast Preguntes Salvatges, a través d'un llibre de Cosí Levi. Martínez, en contra, utilitzarà els micròfons d'ARGIA durant sis diumenges. Així s'ha dirigit a l'oient en el primer capítol: “Nosaltres, almenys aquí, donarem veu a les preguntes. Però tenint en compte que les preguntes salvatges que ens travessen, siguin polítiques o existencials, no són només qüestions teòriques, no són només preguntes acadèmiques… També són una vibració, una vivència, estan lligades a la vida”.

L'essencial de tot això és fer preguntes, Iñigo Martínez ens ha viatjat a la infància, i també als convidats que li han acompanyat en el primer capítol, com el filòsof Jon Gederiaga o el psicomotricista Álvaro Berañán. Això últim diu que la infància és el moment de jugar i, per descomptat, també de construir. Construir, en companyia del coneixement; i el saber, sovint, es fa amb preguntes i respostes. Respostes provisionals, encara que provisionals. Perquè després podem qüestionar-los.

La infància és, en paraules d'Iñigo Martínez, “el territori de les preguntes i de la ignorància positiva”. Ser ignorant, és a dir, ser autoalorado positivament. La professora de filosofia Jone Llambrega ens conta que és com tenir “fang fins als genolls”, no saber quin és l'error d'embrutar, innocència, falta de prejudicis, cerca constant de causes... “La infància és el punt en el qual conflueixen la ignorància i la passió per saber”.

Els adults tenim por d'això? Por de descendir al fang? La jove Ane Garabieta, que ha parlat en el pòdcast, també s'ha mostrat convençuda d'això.

I tu, t'atreviràs?