En els últims anys, he sentit moltes vegades que el confinament que hem viscut al meu al voltant, i l'angoixa que això ha provocat, ens ha ensenyat a valorar tot el que ens envolta.

Així ha estat, hem obert les portes i hem sortit tots a patolls al carrer, a la muntanya, a fer esport a les carreteres. Els tòpics no m'agraden molt, però és clar que l'enrenou que ha portat l'aïllament ha deixat un partit de reflexió, i d'entre els que he llegit m'agradaria destacar la crònica “Totem habitat” de la periodista Ainhoa Lendinez. Era una crònica fresca i lleugera, vergonyosa, escrita en primera persona, pròxima, de les quals es queden en la memòria. No sé si m'equivoco, però vaig sentir ‘harrimina’ en les seves paraules, la qual cosa jo mateix he sentit com a escaladora en el tancament, i, d'alguna manera, la reflexió de Lendínez em va portar als primers passos que vaig donar en l'escalada.

En línia amb l'escrit per l'escalador guipuscoà, em vaig preguntar què és el que ens ha empès als escaladors a pegar les cames en el sòl a la paret i a escalar les escletxes que fins ara eren inaccessibles a casa: balcons, armaris de cuina, prestatgeries de nens, etc.

Voler distingir-se de la resta dels esports, buscar un do negat des del naixement o gaudir del do que és natural? Buscar tresors robats per la naturalesa o compartir-los amb la gent a la qual estimem? Guanyar espai en el món dels majors, ser narrador d'aventures, somiar amb somnis de granit o recordar-se dels amics perduts en el camí? Nombre de caps, diverses opinions; la llista de raons de l'escalada és interminable, com les muntanyes.

La vida ens ha ensenyat que a les muntanyes, en els coliseus de pedra creats amb el pas del temps, poden aparèixer grans monòlegs i converses sota el cel blau cobert d'estrelles. Paine, Lavaredo, Trango, Jorasses, Dru, Tsaranoro, Yosemite, Urriellu, Monrebei, Fitch Roy… són testimonis de milers d'històries, és clar. No obstant això, en llegir la crònica de Lendínez, vaig recordar que no és necessari viatjar als racons de les postals o dels llibres per a recollir experiències excitants en el nostre quadern de bitàcola, perquè existeixen en l'entorn màgic excel·lents possibilitats que ens poden servir com a escalador: Atxarte, Balerdi, Egino, Ziordia, Aiztondo, Txindoki, Ogoño, Ranero, etc.

Si preguntéssim als nostres companys de cordada, o als nostres avantpassats d'escalada (Rebuffat, Bonatti, Cassin, Terray…) pel sentit de l'escalada, potser alguns decorarien les seves respostes com si fossin poemes. Clar que jo també puc ser romàntic i fingir ser Lord Byron, perquè els que caminem per la muntanya podem somiar fàcilment amb una escalada perfecta, plena de bucolismo.

En qualsevol cas, crec que aquest tema és molt més prosaic, més senzill, més fàcil. És una bona i bella opció entendre l'escalada com a poesia i veure la pedra, com un poema, amb els ulls d'un poeta, a la manera de Gabriel Aresti. No obstant això, no podem oblidar que hem d'agarrar aquest poema amb les mans i els peus, perquè si no, aquestes imatges poètiques les portaria el vent, i nosaltres, en el descuit, cauríem del nostre altar de pedra.

Així que recordi-ho, benvolgut poeta! Si fa poc has caigut escalant per la contemplació del paisatge i no estàs mort per fer una selfie, fes com ho va fer Ainhoa Lendínez, trenca els artells, posa't el magnesi a les mans i agafa fermament el poema que tens davant.