El lector ja sap que l'Associació Harrera neix amb la intenció d'ajudar als bascos que han hagut de viure en la presó, en l'exili o en la deportació durant llargs anys a causa del conflicte polític que ha estat i que ha estat a favor de la llibertat a Euskal Herria, per a començar a refer la seva vida.

Aquesta associació té entre les seves funcions facilitar l'accés directe als documents d'identitat, permisos de conduir i... als tràmits que cal actualitzar amb l'Administració; facilitar ràpidament les necessitats de serveis sanitaris per falta d'atenció de llargs anys; conèixer les capacitats d'accés al món laboral per a la reinserció de la vida i els recursos amb els quals compte per a fer front a les despeses mínimes actuals.

No necessitem fer massa exercici per a saber fins a quin punt són les necessitats. Ens n'hi ha prou amb adonar-se que la majoria dels quals continuen sofrint presó porten més de vint anys, allunyats de les seves famílies, amics i dels seus pobles. Són molts els que han complert 30 anys, i també hi ha 25 que ho han fet. El que ha hagut de viure tants anys en la presó (i no ens referirem aquí a les terribles circumstàncies en les quals s'ha vist embolicat durant tant de temps), quan la pena o condemna que se li va imposar surt complerta, ha de complir una segona condemna que no acaba ni s'esmenta. Perquè els trens corresponents a cada etapa de la vida (segurament més d'un) se li han escapat: el resultat de no poder cotitzar tots aquests anys de jubilació és un simple exemple; probablement canviarà l'estructura de la seva família quan era al carrer; segurament els seus amics i coneguts han viscut en parelles i han ocupat als seus fills en tasques d'educació o cura; si no ha caigut en l'època d'estudiant, l'empresa que treballava pot no estar; o el tipus de treball que feia.

On pot trobar una posició cap a una vida normalitzada?

No hi ha més que començar a pensar que, tenint en compte l'edat mitjana, les possibilitats de resoldre econòmicament per si mateixes les necessitats de la vida sortiran perdudes, per la qual cosa, com l'ajuda dels veïns serà obligatòria, ens trobem davant un repte d'extrema necessitat.

L'Associació Harrera està responent a les necessitats més apressants amb les aportacions voluntàries de quotes que realitzen els individus, associacions, empreses i institucions. Però les necessitats han augmentat molt i es preveu que vagin a créixer, ja que a mesura que es van buidant les presons augmenta el número d'exreclusos, i el mateix quan els exiliats i deportats tornen a casa.

Els experts mundials en mediació per a la resolució de conflictes asseguren que les conseqüències del conflicte polític també han de resoldre's si s'aposta per una convivència real basada en la justícia. Evidentment, encara no hem arribat al compromís que aquestes necessitats siguin reconegudes com a drets i siguin retribuïdes per decret.

En aquest cas, caldrà continuar responent voluntàriament. Per això, l'Associació Harrera ha iniciat una potent campanya per a intentar augmentar el nombre de persones que farien aportacions voluntàries. També han participat en aquesta campanya escultors i pintors bascos de renom, que han donat les seves obres. Els artistes que s'han solidaritzat amb la campanya són: Juan Gorriti, Daura Salazar, Irantzu Lekue, Eider Eibar, Gonzalo Etxebarria i José Luis Zumeta (aquest últim, portat per la desafortunada pandèmia a l'abril de 2020). Han posat a la venda les caixes petites que han quedat embellides amb aquestes obres d'art a un preu molt baix. Tenim, per tant, una oportunitat única per a gaudir de les obres d'aquests grans artistes bascos a través de la compra de petites caixes serigrafiades al llarg de tot l'any.

Sí, els treballs dels artistes que s'han rebut són preciosos. Cadascú sembla expressar des del seu estil el que sent i veu amb aquest tema o motiu. A mi m'ha cridat l'atenció sobretot el que ha fet Zumeta. Em poso a mirar i… de sobte he vist que és perfecte per a aquest motiu. El que aquí es pot veure és sorprenent i tractaré d'atreure la meva lectura breument.

Dividiré la imatge en dues parts. Una meitat cap avall i una altra meitat cap amunt.

En la part inferior

Dreta: Significaria la pau en el cementiri que va viure Euskal Herria després de la guerra de 1936. Sense llum. Tot estava fosc i mort. Els punts negres de gran càrrega, testimonis de les massacres.

En la imatge de davant es pot veure a la joventut aixecada, ben pegada a la terra, amb els ulls molt oberts, les dents atapeïdes i vestida de coratge (color de sang, vermell).

Cap a l'esquerra: aquesta actuació de la joventut dona llum al poble i genera esperança (amb un color verd clar). I aquí, aquests punts negres que esquitxen aquesta part de l'esperança, serien les conseqüències doloroses que s'han produït en l'activitat de la joventut.

De nou en la part superior

Per la dreta: el color vermell ocupa la major part. La consciència de lluitar per la llibertat ja s'ha incorporat a més ciutadans i els resultats comencen a prendre formes al poble. Apareix alguna cosa semblança a l'arbre que pot ser l'arbre de Guernica. Les seves arrels es troben sanes en el sòl i voldria donar a entendre que tot el territori està intentant embolicar en si mateix, amb el color de la ikurriña. També valora l'aportació del feminisme, portant el seu color fins a les seves arrels. Però en aquesta imatge, semblant a la gla que es veu més a l'esquerra en aquesta escena o escenari, si ho mirem bé, ens ve al capdavant la imatge de qui ha donat la seva vida pel poble i ha caigut en mans dels opressors. El destí de qui durant llargs anys no ha tingut més remei que sofrir. La terrible situació de fons en la qual es troba el desig d'abandonar alguna vegada l'exili o la presó per a tornar al poble. Per això el color s'enfosqueix aquí i apareix com a l'interior de la càpsula. A qui ha viscut per al poble i ha sofert pel poble, el fet de no haver viscut al poble li fa sentir solitud. I, per descomptat, no està acostumat a demanar res per a ell i no demanarà res. Però ho necessita tot!

I a aquest quadre ve l'Acolliment! !

Com podeu veure, el panorama que tenim queda perfectament representat en aquesta obra de Zumeta de caràcter sensible i de mirada severa. Per això, encara que és conscient que a l'hora d'interpretar un dibuix, a través del dibuix s'indica una història més de l'una i l'altra que el propi dibuix, podem dir que aquesta obra la va realitzar preveient la necessitat de l'associació Harrera. Si poguéssim preguntar-li “què vols dir amb aquest dibuix?”, ens respondria “el que tu mateix veus”. I si li tornéssim a preguntar forçant alguna cosa més, amb la seva humilitat habitual, ens respondria “si fos capaç de dir el que vull dir amb això no ho dibuixaria”. Li agradava la creació lliure i no era partidari de limitar el pensament a ningú.

Dit això, no ens queda més que donar l'ajuda i el suport necessaris a l'associació Harrera. Atenció, doncs, als punts de venda que a partir d'ara s'instal·laran als pobles, per a adquirir capsetes plenes d'obres d'art i, sobretot, per a apuntar-se a l'associació.

M'agradaria mantenir la campanya en calenta si algú s'animés a compartir amb nosaltres una lectura d'obres d'altres artistes solidaris.

Igual que en la dècada de 1960, amb l'ajuda dels artistes hem viscut la florida d'Euskal Herria, ara, amb el seu impuls, continuem junts fent el camí, donant el suport necessari als presos polítics, exiliats i deportats bascos, en benefici d'Euskal Herria i dels bascos, somiant un món nou.

Visca Acolliment! !
Visca el poble! !
Visca el País Basc lliure! !