La Caravel·la Portuguesa part del seu viatge en aigües obertes del nord de l'Oceà Atlàntic i el seu deriva depèn en gran manera del vent. Per això, quan els corrents de vent i mar que travessen l'Atlàntic Nord d'oest a est es dirigeixen cap al golf de Bizkaia, les caravel·les s'acosten al nostre entorn, especialment durant alguns anys. Una vegada aquí, es troben amb dificultats per a escapar i acaben el seu viatge a les nostres platges.

Al novembre de 2022 van aparèixer a Galícia i al febrer de 2023, en la costa de Gijón, totes elles molt petites. Van arribar a la costa basca al juliol de 2023. El nombre de quilòmetres que poden recórrer les caravel·les depèn de la força i freqüència del vent. No obstant això, són animals hàbils i ràpids que poden arribar a recórrer 500 quilòmetres al mes. Des de les aigües oceàniques de l'Atlàntic Nord fins al golf de Bizkaia poden recórrer més de 10.000 quilòmetres fins a les nostres costes.

Però aquest viatge és diferent per a cada caravel·la. Es tracta d'éssers dimóricos, amb dues formes de caravel·les: les esquerres i les dretes. En conseqüència, cada gra acaba en sengles zones geogràfiques, ja que el vent afecta a cada forma pels seus angles. Així, segons aquest dimorfisme, uns acabaran en el golf de Bizkaia i altres a les Illes Canàries.

D'altra banda, aquest animal medul·lar té una altra característica: no és medusa, ni tan sols l'única criatura! La caravel·la és un sifonòfor, un hidrozoo colonial. Per a garantir la supervivència d'aquesta colònia, quatre tipus d'organismes anomenats “pòlips” o “zooides” treballen col·lectivament com si es tractés d'una illa aïllada en alta mar. Cada tipus de zooide té les seves obligacions ben diferenciades. D'una banda, un zooide transformat en “penell” que permet mantenir la colònia en la superfície de l'aigua i viatjar en alta mar a la recerca d'aliment (“neumoforo”). Però, com s'omple de gas el cridaner globus que funciona en la superfície com a penell? Aquests fòrums de pneumàtics, gràcies a les glàndules de gas desenvolupades a partir de les cèl·lules superficials, omplen el vel de monòxid de carboni. Així, tenen la capacitat d'erigir la seva cresta i generar petites contraccions, entre altres, per a adaptar-se als corrents o mantenir el cos sempre humit.

D'altra banda, existeix un zooide (“dactilozoide”) que caçarà preses per a alimentar a la colònia, dotat d'unes cèl·lules urticants, anomenades “nematocistas”, que seran utilitzades per a la caça i la defensa. Aquests tentacles són blaus foscos i arrissats, amb una longitud de 50 metres. Molts peixos i organismes que entren en contacte amb aquests tentacles de la caravel·la es queden immobilitzats i moren. A continuació, queda en mans d'un zooide transparent de digestió (“gastrozoide”) la destrucció d'aquestes preses i la distribució dels aliments a tota la colònia. El quart zooide que forma la Caravel·la Portuguesa s'ocupa de la reproducció (“gonozoide”): en cada colònia existeixen aproximadament 10 gonoforos. Són organismes “dioics”, en els quals es distingeixen les colònies masculines i femenines, però encara no s'ha pogut determinar si existeix una periodicitat per a la reproducció sexual.

Perquè aquesta colònia avanci en la vida és imprescindible la col·laboració entre els quatre organismes que formen part d'ella. Distribuint les funcions, totes elles són imprescindibles per a respondre a les necessitats i dificultats de la comunitat. La naturalesa ens ha demostrat una vegada més que tenim molt a aprendre d'ella.