En els últims anys hi ha hagut molts canvis a Colòmbia. Eleccions, acords de pau, noves lluites ciutadanes i repressió... Quina és la fotografia actual?

El paisatge de la part posterior de la fotografia és el mateix des dels 70 anys de la mort de Jorge Eliécer Gaitán (1948). Des de llavors, hi ha hagut un pacte entre les elits, que ha viscut moments diferents fins que es va estabilitzar l'actual bloc hegemònic de poder. S'intercalen moments de guerra evidents amb intents de pacificació més breus. No processos de pau, processos de pacificació. Aquest bloc hegemònic està format per propietaris del capital, militars, església i altres, així com paramilitars. És el resultat d'aquest duc, representa aquest bloc.

La característica principal de l'estat actual és el seu caràcter contrainsurgente. Un Estat centrat contra el “enemic interior”, contra els qui estan matant: líders socials, exguerrilleros...

Els acords entre el Govern que liderava Santos i les FARC es van signar al desembre de 2016. Es pot parlar avui dia del procés de pau?

Si fem cas a la propaganda, sí. Segons això, sembla que estem en un moment de retirada de la guerra, en un d'aquests trams cíclics de la història de Colòmbia. Les multinacionals, promotores de gegantescos projectes agrícoles o miners, al cap i a la fi poderosos, volien aquest tipus de situació que se sol dir pau per a desenvolupar els seus projectes, un pax romana. Això explica l'obertura d'aquest últim tram de pacificació.

Si li preguntes al poble: pau o guerra? El poble et respondrà a la pau. I de la mateixa manera que és lícit prendre les armes quan hi ha raó, també és lícit abordar la pau. En el cas de les FARC, aquesta pau tenia el seu cognom: pau, amb justícia.Quan va començar el procés, van passar per l'Havana multitud d'agents i persones de Colòmbia, molts d'ells, que van donar la seva opinió a les FARC. I es va decidir que sí, que ho intentés, pensant que el procés podria ser el camí per a donar una solució política al conflicte armat. Es va adoptar un ferm compromís a favor d'això.

L'Estat està complint molt poc dels compromisos adquirits.

Actualment estem pagant alguns errors. Els que ja han estat acceptats pels comandants més subtils i honrats. Hi ha molta autocrítica. Iván Márquez, per exemple, ha assenyalat que donar les armes tal com es van lliurar va ser un greu error [després, Rodrigo Londoño 'Timochenko' es va mostrar duro contra ell. I en contra de les declaracions de Londoño, al mateix temps, el diputat de la FARC, Benedicto González]. En un principi es va acordar el lliurament d'armes escalada, que no es va fer després, no sé per què. Però les armes van ser lliurades, amb gran dolor de guerrillers.

En els acords de l'Havana hi havia un preàmbul, sempre anomenat “pendent”, molt significatiu. Em refereixo a la doctrina militar i al model econòmic. No obstant això, els acords de l'Havana es tanquen i se signen a Cartagena. Un acord que deixa fos la doctrina militar que considera als ciutadans com a enemics interns, a Colòmbia, està coix per la cama esquerra. A més, amb l'objectiu d'ofegar les mesures acordades, el Govern va proposar un referèndum entorn d'una qüestió plantejada. Estàvem parlant d'un procés constituent i, en canvi, es va preguntar a la ciutadania: t'agrada la pau, sí o no? Gana el no, encara que sigui per unes dècimes.

El 'no' ha condicionat el desenvolupament dels acords?

Es fa una revisió dels acords de l'Havana, des d'una lògica de reducció. Es torna a negociar i signar, es retallen, es retallen i menyspreen molts dels acords de l'Havana. Per això dic que són els acords de l'Havana els que cal reivindicar, no la pau.Després d'això hi ha hagut més negociacions. No oficials, que es tanquen amb signatura pública. Per exemple, la consulta popular contra la corrupció, impulsada per alguns sectors de l'esquerra. Es va perdre per poc. L'endemà es va signar un acord general sobre la corrupció, que va incloure a tots els representants polítics: Des de Duc fins a Rodrigo Londoño. Això per a mi és una renegociació.

La situació en la qual es troben els antics guerrillers i els líders socials en matèria de seguretat és crítica. L'acord, com va dir Santrich, és un acord fallit (“acord fallit”). L'ONU ha criticat més durament l'incompliment de l'acord que alguns sectors de les FARC, entre ells Ciutadans. Molts dels punts estan incomplets i s'han complert de manera molt deficient alguns dels supòsits. L'acord també és aparent, per exemple, fins que no es qüestiona el model econòmic. Aquí també hi ha un paper protagonista que se li ha donat a Colòmbia en els atacs contra el govern veneçolà. Tot això fa que la situació sigui molt delicada.

Les tensions i divisions internes de les FARC són públiques. Les lectures i posicions polítiques dels uns i els altres són molt diferents.

Jo no vull ser portaveu de les diferències. Però l'últim comunicat de les FARC des de Colòmbia diu que no expulsarà als que ja s'han autoexclòs de la política de privacitat. I es refereix a aquells que s'han abandonat a si mateixos, als quals han hagut d'adoptar altres camins per a salvar la seva vida. En cas contrari, estarien morts. Santrich i Márquez van estar a Bogotà a l'hora de definir les estructures i els passos a seguir. Però després han vist l'estafa i el bloqueig. Es va iniciar un procediment judicial contra Santich basat en mentides o es van dirigir contra Márquez, encara que afortunadament no li van aconseguir... Aquí és on cal protegir-ho. El dret a la vida és sobirà.

En aquests moments s'estan promovent aliances entre forces que se situen a l'esquerra. Diuen que volen oposar-se al bloc del poder. Però són aliances electorals, exclusivament electorals. Jo no els veig el futur. El meu punt de vista és negatiu. I no soc l'únic.

Al costat de tot això, cal dir que hi ha resistències tremendes. Els estudiants, els pobles d'origen, els negres, les dones i la resta del carrer s'han aixecat. No posar l'accent en això seria injust.

S'ha presentat públicament al juny una guerrilla amb el nom de les FARC, en l'oest de Colòmbia. Al juliol, dos militars van ser assassinats en una emboscada i diversos mitjans de comunicació s'han fet càrrec dels "dissidents" de les FARC. Pot donar-se un retorn significatiu a la lluita armada? O el que li protegirien alguns líders històrics?

Segons el que he seguit i el que he llegit, els sectors que has esmentat estan compromesos amb la pau. Però no amb la pau romana, amb una pau que es trairà a si mateixa. Les FARC sempre van parlar d'una pau vinculada a la justícia social, d'una Colòmbia amb un espai per a tots, d'una solució política al conflicte.

Això no es pot substituir per una actitud “defensarem l'acord de pau en qualsevol condició”, com diu des d'alguns sectors. 52 anys de guerra, amb tantes morts, amb sofriment, amb tanta precarietat de vides i sectors... Tot això no pot acabar en un sol testimoni mut. Sinó amb la defensa d'un acord, que no és el final, sinó el de l'Havana. Hi haurà qui continuï lluitant, ja no puc parlar massa d'això.

No ha de ser fàcil viure aquest tipus de situacions a nivell intern.

Crec que la gent que lluita no es retira. En casos com el de Santrich s'ha vist que hi ha persones que continuen mantenint els principis. Als quals no se'ls deixa enganyar pels que defensen l'acord en qualsevol terme. Igual que Rodrigo Londoño, va afirmar que recollia i pegaria de la terra les parts més petites dels acords. Sembla poètic, suggereix un treball artesanal, però sabem molt bé que mentre ens ajupim a recollir fragments les classes altes de Colòmbia ens maten.

Jo no estic a Colòmbia, però a aquesta distància veig que els descendents de negres portats d'Àfrica s'han aixecat en la lluita, i també els pobles indígenes, d'una manera espectacular. Hi ha qui respondrà, el poble no permetrà que li enganyin.