Entre els segles XVI i XIX es deia tumbón (taüt) als vaixells que van transportar a esclaus africans d'entre 12 i 20 milions de persones a l'altre costat de l'Atlàntic. Els encadenats i cuirassats en els seus soterranis els treien a subhasta enfront dels seus posseïdors. Una vegada esgotada la població local, necessitaven més mà d'obra. S'estima que el nombre d'esclaus morts en la travessia pot arribar a un terç degut a malalties, deshidratació i desnutrició. No obstant això, el negoci esclavista continuava sent rendible.

No puc evitar imaginar aquesta imatge de tumbeos cada vegada que sento que tots estem en el mateix vaixell, que per a arribar al bon port cal remar en la mateixa direcció i que hem de sortir tots junts d'aquest...

No sabem si els esclavistes europeus que compartien el vaixell amb la seva “mercaderia humana” particular els deien que estaven tots en el mateix vaixell, però és possible que no estiguin molt contents per arribar al bon port al costat dels seus depredadors. I menys encara si sabien quin futur els havien assignat. El seu bon port no estava al Brasil o al Carib, sinó en direcció contrària.

Davant el repte comú, el missatge de la unitat de tots, per sobre de la ideologia i de les classes socials, travessa una vegada i una altra el nostre cervell, en un continu intent de reconciliació amb els qui decideixen sobre els nostres destins. És el mateix intent d'alinear la voluntat i el futur del treballador amb els objectius de l'empresa, però a nivell macro, on el ciutadà interioritza els mandats que els centres de poder donen en nom del benestar de tots.

Sota el lema “auzolana”, utilitzat en onze ocasions, continuen decidint què és el que ens convé als habitants de les tres províncies occidentals d'Euskal Herria. Com ha de ser Next Euskadi. Van decidir, entre altres coses, que la nostra prioritat era un tren d'alta velocitat construït sobre el desmantellament del territori, el balafiament econòmic i la destrucció del medi ambient. O que el model energètic havia de basar-se en el fracking i l'extracció de gas (òbviament, menyspreant la possibilitat de reduir el nostre consum energètic! ). No obstant això, no van ser tan contundents per a decidir reforçar el servei de salut i atenció social i el sistema educatiu públic. O per a crear empreses públiques en sectors estratègics de l'economia, en lloc de privatitzar serveis, invertir en mans privades i acabar amb el control públic bancari. Ara s'ha arribat a la conclusió que és necessari teixir les serres d'Àlaba i crear el corredor basc de l'hidrogen, un nou combustible que alimenti els interessos de les corporacions disfressades de verd. Sabem quines són les prioritats i interessos als quals estan sotmesos molts projectes de captació de fons europeus (un curiós procediment per a repartir els diners de tots…). Els que decideixen gastar representen el que representen i no se'ls pot exigir una altra cosa. Però no es burlin d'ells. El debat públic i la possibilitat que els pobles organitzats influeixin en les decisions clau es mantenen difuminats en la realitat virtual de l'oasi basc, enterrats sota el pes de la propaganda oficial, la burocràcia, la foscor i les portes giratòries. I, per si no fos prou, amb poca capacitat de resposta. Perquè, més o menys, el missatge del vaixell de tots i totes està interioritzat per bona part de l'espectre sociopolític que es considera de la població i de l'esquerra, amb el reconeixement acrític del discurs de l'elit econòmica que suposa.

L'etern lema d'estar en el mateix vaixell s'ha utilitzat al llarg de la història per a conjugar, davant un enemic comú real o creat, a col·lectius i classes socials amb interessos diferents o contraris, sempre en benefici de la classe dominant. L'exemple més clar són les guerres imperialistes i les guerres entre imperis, on, com se sol dir, les persones que no es coneixen es maten entre si en profit de les persones que es coneixen i no es maten. Les classes populars, els obrers i els pagesos, sacrificats per milions per a defensar els interessos bastards de les burgesies nacionals, estan d'acord amb l'I Congrés dels Diputats. Durant la Guerra Mundial, l'esquerra de Zimmerwald ho va denunciar valentament. L'embarcament dels pobles en les guerres ha estat un mitjà imprescindible per a robar recursos aliens i continuar alimentant a la indústria militar (que també té una presència notable a Euskal Herria), així com per a intentar desviar l'atenció davant les crisis polítiques i econòmiques. El patriotisme com anomenada d'embarcament auxiliar.

Davant un nou enemic, ara com a virus, es multipliquen les crides de tots a remar en la mateixa direcció. Això sí, no estan disposades a compartir el timó, ni les suites que tenen en el millor punt del vaixell. No cal dir que, en cas de naufragar el vaixell, els iots salvavides estan destinats al seu ús exclusiu. Els seus pobles particulars no aconsegueixen tanta generositat. S'assemblen a la música relaxant que s'escoltava mentre el Titanic s'enfonsava.

No ens enganyem. La sirena utilitzada per a intentar seduir-nos va més enllà de les mesures anti-pandèmiques que no aconsegueixen gestionar bé el cant. Cerca aprofitar el context per a enfortir la submissió i la submissió a les seves ordres, presentant-les com un benefici per a la comunitat. El seu discurs de classe intenta tornar-se més hegemònic, reduint les llibertats i consolidant una pau social que protegeixi la seva poder i els seus privilegis. Intenta ocultar els interessos contraposats entre la tripulació que avança sobre el vaixell i els capitans i oficials que decideixen el rumb. En el cuirassat Potemkin, els mariners van comprendre aquesta cruel realitat i es van atrevir a canviar de timó per a reemplaçar el vaixell i portar-lo a una altra molla.

Aquí i ara, siguem conscients que l'harmònic vaixell de classe que ens venen és tan il·lusori com l'arca de Noe.