Per diverses raons, en els últims anys m'estic movent a molt pocs quilòmetres de la meva casa. Aprofitant la situació, he començat a observar alguns fets i canvis. Entre altres coses, m'he fixat en els canvis en l'ús del basc que s'han donat en la zona en l'última dècada.

Aparentment, a les comarques del nord-est de Guipúscoa no existeixen males condicions per a avançar en el coneixement i ús del basc: oficialitat del basc, actitud social, nombre de parlants, necessitat comunicativa, una àmplia xarxa d'escoles i euskaltegis, model D ben arrelat, subvencions... De fet, fa 10 anys descobrim una “florida” del basc. Als deu anys, i especialment en els dos últims, s'observen postures en sentit contrari. Per exemple, és molt difícil escoltar en basc a les quadrilles que estan immerses en l'adolescència. Si no es parla amb una iniciativa organitzada o amb un adult vascoparlante actiu, aquests joves només utilitzen el castellà en la comunicació habitual i l'ús del basc és tan “fingit” com escàs.

Fa 10 anys el basc va tenir un gran impuls. Per citar algunes variables, posaré sobre la taula aquests quatre aspectes: la situació política positiva, el canvi de paradigma que va fer el basc sota el lema “Euskaraz Bizi Nahi dut”, el naixement i la necessitat de la titulació d'una gran quantitat de fills i filles de pares i mares vasquistas nascuts en l'època del “baby boom”. Per primera vegada en aquests anys de naixement, va caldre obrir les noves aules del model D i molts adults van trucar a la porta dels euskaltegis.

Després de 10 anys, crec que aquests factors han canviat. No s'ha produït cap transformació política i han neutralitzat la capacitat de les forces polítiques basc-sobiranistes; molts dels quals es van convertir en parlants actius vestits amb la samarreta “Euskaraz Bizi nahi dut” s'han rendit; la natalitat s'ha reduït; la necessitat de la titulació, al final, no ha estat tan gran.

Sobretot m'entristeix veure que els fills dels pares euskaltzales s'estan socialitzant en castellà i en francès. Aquell vell “exercici matemàtic” (7 euskaldunes + 1 erdaldun = 8 erdaldun) segueix igual. N'hi ha prou que una persona sigui castellanoparlant, o que estigui incòmoda en basca, perquè en tot el grup domini el castellà. Evidentment, avui dia aquest amic està en totes les quadrilles, està en totes les famílies. Perquè és impossible que això no ocorri, perquè el nostre país és molt més divers i complex que fa 10 anys. Per descomptat, la resposta no és tancar la comunitat de parlants, perquè a més de ser absolutament impossible, suposaria la mort del basc.

En les últimes he seguit amb atenció les aportacions de tres sociolingüistes: Concretament, la baralla entre Kike Amunarriz, Patxi Sáenz i Pello Jauregi. El missatge optimista, alegre, afectuós de Kike; les notes agudes i profundes de Patxi; i les propostes més construïdes i noves de Pello.

Necessitem optimisme, actitud amable, autoestima. Com diu Kike, saber que el basc no és tan petit, que estem parlant de “champions league” en castellà, francès i anglès. Saber i utilitzar el basc ens dona un “plus”, com bé assenyala el bertsolari Jon Maia: Ens dona una “mirada especial”. Una mirada clara, profunda, prolongada, en aquest món canviant i fràgil per a fixar les cames amb força i moure-les quan vulguem, en la direcció que vulguem.

També necessitem rigor. Perquè el basc encara no és oficial en tota Euskal Herria, és una llengua minoritària, greument ferida, els nostres drets no es garanteixen. Les Constitucions dels Estats i les Institucions Basques han adoptat un bilingüisme desigual, garantint el “dret” a ser un monolingüe castellanoparlant. Els que han donat l'esquena al basc ho saben, i per això no aprenen, perquè saben que tenen el poder d'obstaculitzar la nostra elecció lingüística.

Les propostes constructives també són imprescindibles i en aquest camp ha estat molt interessant desenvolupar conceptes de boca viva/llestos.

El món ha canviat, canviarà més. Euskal Herria ha canviat per complet i canviarà més. Com vaig esmentar en un article anterior, segurament ara a Euskal Herria els descendents dels “de fa temps” per primera vegada en tota la història són menys que “els nouvinguts i els nouvinguts”. Per aquest motiu i per altres tants motius, les línies de treball, estratègies i referents d'una època es dirigeixen a una Euskal Herria que ja no existeix. Necessitem tendències, metes i estratègies adaptades a aquesta etapa relliscosa de la globalització perquè el final del basc no coincideixi amb el final del segle.

Els que treballem perquè el basc torni a ser la llengua habitual d'Euskal Herria tenim nous reptes. No n'hi ha prou que el basc sigui una cosa que estigui en la butxaca com a “recurs cultural”, ha de ser “normal” en el dia a dia, en tots els àmbits. No podem donar per bona la “normalització” de dues erdas. No podem donar per bo un bilingüisme desigual. Des d'Ahobizi hem de continuar creant espais monolingües bascos des del nostre plurilingüisme. Hem de treballar perquè aquests espais, espais, activitats siguin atractives per als castellanoparlants i generin curiositat i necessitat. Només ens diuen que som uns 300.000 vascoparlantes actius. És possible que sigui la taxa més baixa de tots els temps en termes percentuals, però, paradoxalment, per la condició, coneixement i formació d'aquests 300.000, el basc mai ha estat tan fort com ara.

Igual que hem de continuar creant espais euskaldunes monolingües, cal treballar també situacions comunicatives bilingües, però mantenint la perspectiva d'Aho Bizi/ Entzun Prest, evitant l'aparició de noves situacions comunicatives. Hem d'eliminar definitivament l'addició 1+7=8 (resta) i fer una elecció clara, des de totes les institucions, per a garantir i demandar el coneixement mínim com més aviat millor, ja que la vida i el desenvolupament del basc també està en mans d'Entzun Prest.