A les 9.30 ens hem quedat amb Aranberri i Mertxan en l'Avinguda de la Llibertat de Donostia. Porten jaquetes, però és evident la famosa samarreta habitada, la gran mostra de la vaga que dura tants dies. Encara que no faci fred, l'ambient s'anirà escalfant, i deixant a un costat les jaquetes, les samarretes es faran a la vista durant tot el matí.

El periodista els ha preguntat per la vaga d'avui i els ha costat dir-los la xifra. Una dotzena de persones del sector s'han reunit i entre tots no se sap quants dies de vaga s'han dut a terme, ja no es compten els dies. Al final, el número premiat ha estat el 199, segons la mateixa font.

Els nostres protagonistes són els més complicats de la lluita. Aitziber Aranberri, natural d'Usurbil, va començar a treballar fa tretze anys en la residència Vila Sagrament de Donostia-Sant Sebastià, on actualment resideix. Fa uns quatre anys que és delegat sindical d'ELA. La beasaindarra Ana Mertxan ha treballat durant vint anys en la residència San José d'Ordizia i està alliberada en els últims tres anys. Coordina l'assistència domiciliària, residències i centres de dia de la comarca d'Oria-Goierri.

S'ha posat en marxa el piquet de l'avinguda i en el grup de treballadores de les residències algú ha dit: “Anem pel cap alt humil, no? Acostumat a les protestes en les residències, aquest no té sal! Nosaltres som més sorollosos!”. El de la residència és un treball de cura i en la seva pell viuen el menyspreu per les tasques de cura i el menyspreu per les persones cuidadores. Per això, des que van començar la vaga al setembre de 2018, han intentat, una vegada i una altra, trepitjar el carrer. Així diu Aranberri: “Què no hem fet! La marxa, els campaments, vam estar en el Festival, hem repartit milers de fullets… Hem fet moltes coses, i no obstant això, alguns ciutadans ens diuen que no hauríem de canviar l'estil de lluita perquè la societat i les autoritats ens escoltin més. De totes maneres, no penseu que aquesta vaga que estem fent ara la tinc primer, per a mi és la tercera vaga. El dia que vaig començar a treballar, estaven en vaga en la residència. Vaig començar a treballar i em vaig adonar de seguida que sense lluita no aconseguirem millorar”. Tenen enfronti a la patronal i a la Diputació i el conveni sectorial congelat.

Amb Aranberri estem encantats de xerrar, però de sobte ens diu que es va a les 12.30. Un moment estrany per a marxar-se, ja que és a aquesta hora quan comença la manifestació. L'usurbildarra treballarà: “En les hores més ocupades del dia tenim serveis mínims del 90% i en les hores més tranquil·les, del 80%. A la nit estem treballant al 100%. Els treballadors del taller surten tots junts al carrer i les màquines paren. En el nostre cas, gairebé ningú pot sortir al carrer. No podem unir-nos per a fer una manifestació. Ja li he dit que jo ara treballaré i sortiré a les 18.30. A veure si pillo la manifestació de la tarda d'Hernani”.

Ens ha anat Aranberri i ens hem quedat amb Mertxan. Ens hem reunit amb la columna del barri d'Amara i ens hem unit a diversos vaguistes de les residències. Un d'ells es queixa: "Quin tipus de manifestació és aquesta? No traurem la nostra pancarta?”. Mertxan ens aclareix que és el vaguista més marchoso i que encara que no és el dia de les pancartes de reivindicacions concretes, aviat començarà a ambientar la manifestació. Així ha estat. Les samarretes habitades s'han reunit i han començat a cridar consignes: “La lluita és l'únic camí!”, “Gora borroka feminista!”, “Gora gora gora emakume borroka!”, “Markel Olano gezurturte!”, “Maite Peña gezurtara!”. Des de fa temps han subratllat que el seu és la lluita laboral i feminista. El 95% dels treballadors del sector són dones i encara continuen realitzant labors de cura i cura, que són molt infravalorades. El que porta la megafonia fins al bulevard no ha callat i els seus companys li han ajudat a fer corones. Porten molts mesos entrenant, avui és un dia més.

Mertxan estava trist i enfadat a primera hora del matí, ja que les patronals i la Diputació Foral de Guipúscoa han dut a terme una vaga de 200 dies i els han tractat com si no fossin ningú. S'han sentit marginats i menyspreats.

Li hem preguntat al Bulevard quin cos té ara. Va reflexionar durant dos segons i va dir amb un somriure: “T'he dit al matí que estava trist i enfadat, ara estic content”. S'han recuperat.

U30 passarà a tota velocitat. Els vaguistes de les residències d'ancians de Guipúscoa seguiran en aquesta. La conclusió U30 serà la 200.