Fa ja molts anys que no segueixo la competició internacional (Jocs Olímpics, Mundials…). La indiferència, el cansament, el dolor… i també em produeixen una mica de ràbia. I, en conseqüència, l'alternativa que em queda és no veure-la.

El motiu no és que no li agradi l'esport o que sigui contrari a la competència. És que no deixen participar a la nostra selecció, la basca. Precisament, altres seleccions nacionals i franceses ens neguen la seva participació oficial. I la selecció basca no és l'única que sofreix aquesta prohibició: Catalunya, Galícia, Còrsega, Bretanya…

Des de la meva joventut he conegut diversos moviments a favor de la selecció basca, sent el principal el treball realitzat per ESAIT. S'han seguit diverses estratègies. Però encara no s'ha aconseguit l'oficialitat de les seleccions basques. I els esportistes bascos encara no tenen l'oportunitat de competir amb la selecció basca. Una vegada a l'any, com a molt, si no és per a fer amistats simbòliques, per descomptat…

La "normalització" ha estat una de les paraules que he sentit en moltes ocasions entorn de l'Eurocopa que s'ha celebrat aquest estiu. S'ha considerat un pas positiu, també a Euskal Herria, que la gent vagi vestida amb samarretes espanyoles, sense por, que es posin grans pantalles a les ciutats per a veure els partits de La Vermella… Acceptar. Però falta l'altra meitat de la normalitat: que la selecció basca també sigui oficial, que pugui participar en competicions internacionals, i que els aficionats de la selecció basca, vestits amb samarretes verdes, puguin celebrar els partits de la nostra selecció en grans pantalles.

No demanem gens extraordinari. Només tenir els mateixos drets que els nostres veïns. Que la selecció que sentim tingui dret a jugar i que puguem animar. Perquè si no ho fem, la normalitat es queda molt coixa, perquè estaríem normalitzant alguna cosa que no és normal…

Un altre dels arguments que he sentit és que això és una qüestió entre les parts, a acordar entre les dues parts. Però no diuen que la relació entre aquests dos costats no és entre iguals. El País Basc i Espanya no s'assemblen en res a la relació d'Espanya amb Itàlia, Portugal, Suècia o Checa. En el nostre cas, una part està per sobre de l'altra. Perquè una part nega els drets de l'altra. Com a peixos grans mengen petits. Perquè és Espanya la que prohibeix la participació de la selecció basca. Són cançons antigues: bandera, idioma, cultura i selecció única.

I és curiós que l'afició espanyola ens demani contínuament que respectin els seus drets. D'acord. Però, i quan han de respectar els nostres drets fonamentals? La selecció basca no prohibeix cap altra selecció. Tot el contrari. És el d'Espanya el que prohibeix a les altres seleccions de futbol. Els que se senten espanyols poden animar a la seva selecció, ja que poden participar de manera normal en les competicions. Els que ens sentim bascos no tenim aquesta possibilitat, perquè se'ns ha negat.

Per tant, és irònic que s'acusi de ser anti-espanyols als quals no animem o als quals no celebrem les victòries d'Espanya. En realitat, són ells els anti-bascos en la mesura en què ens prohibeixen la nostra selecció.

Per què l'Estat espanyol no el fa com el Regne Unit? On Escòcia i Gal·les, per exemple, poden competir amb les seves pròpies seleccions sense cap problema, encara que no siguin estats independents. Per què el que allí és possible no s'aplica aquí? Per què Espanya no fa el mateix i garanteix a tots la igualtat de drets, una vegada solucionat el problema? És un assumpte de voluntat política. El que cal resoldre políticament. No podem posar tot el pes en els esportistes (només)… I també com a societat, crec que hauríem de moure'ns més entorn d'aquesta reivindicació.

No sé exactament quin full de ruta hauríem de seguir. Però sé quin no és el camí: donar per normal la situació actual i animar a la selecció que ens prohibeix. I en aquest sentit, em resulta absolutament incomprensible (suposadament) veure a la gent que fa costat a la selecció basca celebrant les victòries de la selecció espanyola. També en pobles petits molt euskaldunes. Fa 30 anys i en l'actualitat. Per a justificar-ho, tenen un munt d'excuses (tenen entrenador basc; juguen jugadors de la Real i de l'Athletic; són pròxims…).

No sé com explicar-ho. Potser (suposadament) els qui són partidaris de la selecció basca no ho són en realitat, i els surt (i s'accelera) la seva espanyolitat que tracten de mantenir d'amagat amb La Vermella? O tant hem perdut el nord, que de veritat fins i tot els de la selecció basca han arribat a animar a una selecció que ens prohibeix? És normal que la gent que s'assegui espanyola animi a la selecció espanyola. Però, quants són aquests als pobles petits euskaldunes? Alguns diran això de sempre: que cal no confondre esport i política. Però, desgraciadament, la política influeix en tot, i aquesta qüestió, en la mesura en què és una qüestió estrictament política, té molt poc d'esport.

No és la meva intenció dir a quines seleccions cadascun ha d'animar. Ni molt menys. Però és un tema que ens hauria de donar molt a pensar. Que requereix una reflexió profunda. Animant a la selecció que ens prohibeix, perquè mai tindrem seleccions basques.

Aitor Irigoien Odriozola