El 25 de novembre, Dia Internacional contra la Violència Masclista, la Secretaria Feminista del sindicat Steilas ha publicat un cartell: El nostre cos és un camp de batalla, i tots els centres educatius d'Hego Euskal Herria l'han rebut. Volem denunciar la violència que sofreixen les dones i els menors en conflictes armats.

En el context de la guerra, els rols de gènere s'intensifiquen per la violència, ja que, en general, els conflictes armats impliquen una asimetria jeràrquica dels rols: els privilegis masculins es reforcen negant tot el femení.

Enguany, la situació en Palestina ens està causant molt mal, perquè creiem que és un genocidi planificat: s'estan destruint habitatges, hospitals, escoles, universitats, no tenen accés a l'aigua ni als aliments, estan obligats a traslladar-se i les bombes estan causant un terror terrible. La comunitat educativa continua elevant la seva veu amb solidaritat, organitzant diverses activitats i mobilitzacions i exigint un alto-el-foc.

Les dones han estat i són part dels conflictes com a infermeres, cuidadores, mares, filles o lluitadores actives. Durant la guerra, les dones i les nenes solen formar part de la població civil, però, igual que els homes i els nens, poden ser víctimes de diverses injustícies com a tortures, agressions indiscriminades, assassinats, amenaces, segrestos, desaparicions forçades, detencions, empresonaments, violència sexual, trasllats i reclutament forçós. Han d'ocupar-se de mantenir i cuidar la vida de nens, majors, malalts, etc., però en temps de conflicte aquestes tasques es tornen molt complicades i moltes vegades perilloses (destrucció d'habitatge o terres de cultiu, falta de subministrament d'aliments, dependència d'ONG, pujada de preus, etc.). ).

Desgraciadament, la mort de civils es produeix més quan s'utilitza tecnologia i armament de gran precisió per a distingir destins militars i civils, o per a distingir el territori militar i el territori civil “protegit” (escoles, universitats...), per la qual cosa és evident que l'armament ha canviat també els seus destins. En la Primera Guerra Mundial, les baixes de civils es van elevar al 5%, enfront del 66% de la Segona Guerra Mundial, i es van elevar al 90% en l'actualitat. Així, estem veient un genocidi en el qual les víctimes, en el seu sentit més ampli (assassinats, desapareguts, desplaçats, no atesos...), són sobretot dones i menors.

Com a comunitat educativa, també ens sembla preocupant l'augment dels valors del militarisme en la indústria dels videojocs, videoclips, etc., que enalteixen la destrucció, la invasió... però també el masclisme i el racisme.

També contribueixen els mitjans de comunicació hegemònics, que subratllen el valor de la guerra i l'acció, i que presenten el conflicte com un videojoc de robocop contra els valors de la sensatesa i la negociació.

El patriarcat és el camp de batalla més gran per a les dones, on sofrim diferents formes de violència, encara que no vivim un conflicte armat. I així ho rebem amb aquest lema: No una guerra que ens destrueixi, ni una pau que ens oprimeixi; això no és la nostra pau. La participació de les dones és, una vegada més, molt baixa o inexistent, en zones on es decideixen conflictes per raons geopolítiques i econòmiques.

Només guanyen els senyors de guerra: els rics blancs del Nord i del Sud del món, els financers, els dirigents polítics o les corporacions d'energia, armes i seguretat. En les organitzacions multilaterals (ONU, OTAN, UE) s'estan normalitzant els discursos que promouen l'opinió pública i política a favor de la guerra. Accepten i promouen la producció de milers de tones d'armes i l'enviament de milers de tones d'armes des dels nostres ports per a alimentar els conflictes, segons el lema La guerra comença aquí.

Segons Gayatri Spivak, l'equip de guanyadors duu a terme la violació sexual com una “celebració metonímica de l'adquisició del territori”. Rita Segato segueix amb aquesta idea d'expressió territorial: s'apropien del cos de les dones per a utilitzar-lo i abusar d'ell, la qual cosa és una clara expressió de la capacitat de dominació que l'agressor cerca en el cos de les dones. La majoria de les víctimes sofreixen en silenci per les dificultats que suposa denunciar, la qual cosa comporta una doble condemna patriarcal a les víctimes de crims sexuals.

Cal deixar de presentar a les dones víctimes d'una guerra només com a víctimes, perquè continuen vives; també són dones actives després d'haver sofert una violència específica, i han de tenir veu per a expressar i compartir la seva experiència.

En les guerres es vulneren tots i cadascun dels drets humans, començant pel dret fonamental a la vida. En aquest moment, no podem viure ignorant les guerres que estan sofrint altres persones, que tenen, com nosaltres, el dret a la igualtat, a la llibertat i a la felicitat, en les mateixes condicions materials.

Rebutgem les decisions que suposin un augment de les armes per al conflicte i un augment dels pressupostos bèl·lics. Rebutgem els discursos que, en nom de la seguretat, reforcen les lògiques autoritàries i de militarització. No en el nostre nom! Som molts els que diem no a la guerra, a l'imperialisme, al patriarcat, a l'autoritarisme i al militarisme. El cos de les dones, els nostres cossos, no són un camp de batalla, ni un territori de conquestes.

Marije Etxebarria Ezpeleta i Ana Pérez, membres de la Secretaria Feminista del sindicat Steilas.