Punt de partida: “Aquesta vaga general estableix una línia d'acció diferenciada: d'una banda, un sindicalisme de contrapoder amb la capacitat de transformació necessària en els contextos actuals i, per un altre, un altre sindicalisme de concertació i diàleg social subjecte a la política sistèmica. La diferència entre una política econòmica del treball i la política econòmica del capital” (Cap a la vaga general: Luis Rodríguez Algams, Jon les Heras). Dues posicions, dues estratègies i les seves conseqüències a la vista.

Perquè no es tracta de fer un diàleg social entre el capital i el treball en determinats moments, o d'establir consensos o consensos tàctics entre l'esquerra transformadora i el centre esquerra, encara que els avanços són molt modestos. La qüestió és com i per a què es fan. Aquest principi serveix tant per a les lluites socials com per al conflicte nacional. Les vies d'unilateralitat o de consens no són en si mateixes correctes o incorrectes, sinó en quines situacions, condicions i objectius es duen a terme: en el camí de la integració en el sistema o de la ruptura democràtica per a respirar.

En la nostra opinió, les opinions abocades contra la Vaga General han estat molt miserables i injustificables. Coneixent l'esclavitud de CCOO i UGT amb el govern espanyol, no ens ha sorprès, però sí ens ha apesarat. Però això de Podem, sorprès i apesarat alhora, lluitant contra tot el que fins ara han predicat. De fet, en la metodologia de l'esquerra transformadora sempre s'ha considerat que, quan s'aconsegueix una cosa favorable a través dels pactes, perquè es materialitzi el pacte, és important impulsar les mobilitzacions populars. Com podem aconseguir una cosa transformadora afeblint l'impuls de la ciutadania? Això és tirar pedres a la nostra teulada. La patronal i la burgesia sempre estan pressionant als governs, els quals acaten amb facilitat aquestes pressions, sempre que els ciutadans no pressionin en contra. Hi ha altres maneres d'enfrontar-se a la dreta i a la burgesia? Per descomptat, si volem anar més enllà del tema actual en el camí de la sobirania política i econòmica.

EH Bildu ha estat, desgraciadament, l'únic grup institucional que s'ha sumat a la vaga general (han estat altres grups, però sense responsabilitats institucionals). En la nostra opinió, ha encertat de ple, i des del punt de vista del Ple estem orgullosos d'aquesta actitud, i creiem que hauria d'impulsar la mateixa estratègia en tots els altres àmbits, especialment en el de l'alliberament nacional. En moltes ocasions, és una preocupació d'EH Bildu, en l'àmbit institucional, davant el risc de quedar-se només (i amb les últimes decisions de Podem aquesta sensació de solitud ha augmentat i s'ha engrandit), intentar ampliar i reforçar les aliances (el pacte de Llotja de la Mar és important en aquest aspecte). Karmelo Landa es pregunta en Argia “hem convocat una vaga general carregada de motivació i raó. A més dels moviments populars, els sindicats de tota la nació ens sumem a la mobilització contínua, a la vaga i a la lluita apassionada, convençuts que són necessaris canvis profunds en la convicció que el parlamentarisme i els diàlegs polítics convencionals no són suficients per a aconseguir-los. La pregunta és: hi ha alguna força política al nostre país en aquest moment que coincideixi amb aquestes línies? No estan totes les forces polítiques d'aquí, avui dia, sumides en la dubitativa esperança de possibles governs progressistes i de negociacions parlamentàries o “discretes” amb ells?”

Doncs sí, creiem que el millor remei per a superar aquesta sensació de solitud, d'esperança incerta, està en la realització d'un contrapoder fort i eficaç. En aquest sentit, aquesta vaga general permet un camí fructífer i adequat al pla d'emancipació.

Mirant cap endavant. Des de fa molt temps, les persones que hem estat immerses en comissions de vaga i amplis espais de mobilització, hem comprovat l'eficaç i transversal que ha estat l'organització de la vaga (amb censos revolucionaris, no confonent-nos amb aquest estèril interclassisme de moda): activistes de sindicats, joves precaris, estudiants i jubilats; activistes socials de tota mena, feministes, ciutadans i ciutadanes compromesos amb la vaga, i la complaença: Meravellosa experiència. La Carta Social, adormida en els últims anys, es converteix a partir d'ara en el pilar de l'acció popular; en l'elaboració i consolidació del programa popular, en l'enfortiment de les reivindicacions puntuals i en l'execució d'una estratègia que faci sobirania de cara al futur.En aquest sentit, el fet que, a la vista dels problemes que hi ha en el món (augment xenòfob de l'extrema dreta, canvi climàtic perillós, austeritat i auge del nacionalisme estatal), la dignitat s'hagi posat en el centre d'aquesta vaga, ens ha semblat un avanç ideològic tremend.

En definitiva, a partir d'ara hauria de ser un repte, en l'àmbit polític institucional i en el de país, que grups polítics com EH Bildu (oxala, que també Podem s'orienta en aquesta direcció) i que conflueixin en la Carta Social, més el feminisme, cadascun des de la seva independència, construeixin un bloc social contra-hegemònic; construint també un contrapoder general a l'Estat espanyol, a l'hegemonia del PNB i al Govern. Quan el PNB denuncia que EH Bildu és còmplice d'ELA-LAB, la nostra resposta ha de ser que sí. I orgullosa, a més, l'aliança des de la nostra independència, no com la seva dependència de la patronal.

Euskal Herria està retardada en alguns aspectes respecte a Catalunya. No tenim institucions com l'ANC, Omniun, que en moltes ocasions (l'1 d'octubre, per exemple) han estat capaços d'animar als partits sobiranistes (i a les institucions que governen) a anar més lluny del que volguessin.En el futur, Gure Esku Dago podria ser una organització d'aquestes característiques. Però a Euskal Herria tenim alguna cosa que, desgraciadament, no tenen a Catalunya: un bloc efectiu de sobirania social, que pot conjugar el problema nacional, social, feminisme, ecologisme, etc., que pot ser el punt de trobada de totes les persones que viuen i treballen al nostre poble (que venen d'aquí). És a dir, la qual cosa pot empènyer a la construcció nacional per l'esquerra.

Des de l'experiència innovadora de les últimes setmanes i la vaga d'ahir, potser, a pesar que estem condicionats (encara que els avatars de la nostra vida militant ens aconsellin que sigui raonable), estem convençuts d'aquesta reivindicada primavera vermella, que hem recuperat el punt d'optimisme.A diferència dels qui diuen que davant la cruesa de la situació no hi ha res a fer, nosaltres creiem que tot està per fer. I això d'ahir és un gran pas endavant en la construcció d'aquesta tasca.