La cançó de rem que va publicar Joseba Tapia en el disc Quebec ja té alguna cosa que li fa especial. Potser l'economia dels recursos: algunes notes de baix so, rem a rem, una metàfora bastant transparent, i aquí tens l'himne de les gents humils que parlen dels esforços de lluitar junts, d'esgotament, de la temptació de desesperar-se, de la convicció de seguir en el camí que han pres. Aquest dijous al migdia, mentre les columnes que s'han sumat a la vaga de Donostia s'unien en el Boulevard des de les quatre cantonades de la ciutat, sentim cantar aquesta cançó.

Arribarem alguna vegada,

rem

Retrocedim...

Un músic en vaga. Més que un músic, la veritat és que: Mice, Africa o l'Orquestra Simfònica d'Euskadi han estat els encarregats de tancar avui la llista dels instruments musicals silenciats. Tocar música, així com qualsevol altra activitat cultural, ja que per a molts és un treball. Però quan encara pensem en la vaga, en la lluita obrera, en la interrupció del funcionament normal del sistema, ens venen al capdavant altres centres de treball. Fàbriques, botigues, col·legis, magatzems, comerços, correus, transports, hospitals. Sales de concerts o de cinema no. Vostè desatén a artistes molt famosos, i sembla que el que fan és un hobby per a tots els altres. Perquè les condicions són tan escasses, que per a la majoria és imprescindible tenir un altre treball assalariat –i quan deixen de fer-lo, sí, la societat els considera veritables treballadors, autèntics vaguistes–.

No sembla fàcil

no sembla fàcil...

Però la majoria dels quals professen cultura no són creatius. I en concret, en Donostia-Sant Sebastià existeix una important indústria pública vinculada als serveis culturals, ja que l'oferta museística i la programació multidisciplinària de la ciutat no sols tira endavant. Què han fet avui els treballadors d'aquest sector?

Com a mostra, he pres el centre de cultura contemporània Tabakalera, que avui ha estat en funcionament. Bé, més o menys: ha tingut les portes obertes, però una vegada dins, he trobat la cafeteria i les botigues de la planta baixa tancades, així com les sales d'exposicions –excepte les de Kutxa–. Al cinema, la pel·lícula que estava programada per a aquest dijous ha sofert un canvi de data, segons un comunicat. Un empleat està treballant en el punt d'informació, amb les llums enceses en algunes oficines. Aquí i allà, la gent asseguda, conversant, enmig d'un tebi silenci. Tabakalera és un luxós saló que ofereix les millors condicions per a ser inproductivo: bona temperatura, tranquil·litat, seients, wifi.

M'he adonat que normalment he vingut a veure alguna cosa, però que molts altres usen aquest edifici durant tot l'any, com l'estic fent avui, adoptant una actitud bartlebyana davant les imatges, els discursos i les pràctiques que els ofereix el centre. És aquesta passivitat la forma més elemental de resistència enfront de la maquinària capitalista? O solament el suavitzant que el trepitjat s'ofereix a si mateix?

Se sent una veu

en afeblir-se les forces:

deixi'm un rem

Veti a l'aire!...

A la recerca d'alguna cosa que contrastés amb els punts de tall que emetien avui els serveis culturals, m'he dirigit al temple central de consumisme cultural de Donostia. La FNAC de Sant Martí ha romàs oberta durant tot el dia, des de les 10.00 fins a les 21.30 hores. Vaig passar després de l'esmorzar, a una hora en què no hauria d'haver-hi molta gent en un dia de treball. I m'he quedat bastant sorprès amb el número de gent que he comptat en la secció de llibres –unes 25 persones-, i també amb la seva pluralitat: una quadrilla de tres joves, un home adult, un nen que estava murmurant i la seva mare, una noia amb forma d'inello, etc.

Aquesta varietat no hauria de causar sorpresa en si mateixa, ja que passa gent de tots els plomatges pels grans magatzems. Però també... què fa algú en la secció de llibres de la FNAC un dia de vaga a les 15.30? Penso que encara hi ha algunes maneres de trencar la vaga, almenys als caps d'algunes persones, que són “més perdonables”. Un pot ser la compra de llibres, ja que l'aura cultural continua sent més digne que altres consumismes.

Però, hi ha alguna diferència entre que vostè compri una samarreta de cinc euros en Zara i que aconsegueixi un llibre de butxaca de vuit euros en la FNAC? No, per descomptat, tret que hagis rebutjat d'una vegada la idea que la cultura és beneficiosa per si mateixa i sense matisos.

Arribarem a això alguna vegada.