Encara que només hi ha hagut una pel·lícula en basca entre els nominats als premis Goya d'Espanya –La nit de sempre, amb guió produït per Eneko Sagardoy i escrit en col·laboració amb Nerea Ibarzabal–, nombrosos bascos han rebut guardons en l'acte celebrat a Granada (Andalusia).

La pel·lícula de la productora Moriarti Marco s'ha emportat dos guardons: Eduard Fernández, per part seva, s'ha fet amb el premi al millor actor, i l'equip de maquillatge i perruqueria també ha rebut el guardó. De fet, Fernández ha donat vida a 30 anys de la vida d'Enric Marco, i aquesta transformació ha estat un treball de moltes hores; en alguns casos han estat quatre hores de maquillatge per a aconseguir aquest excel·lent resultat.

D'altra banda, el gran premi, el de millor llargmetratge, s'ha repartit per primera vegada en dues ocasions. Ha estat una sorpresa, ja que els que poden votar són més de 2.400 persones, i ha resultat estrany que dos dels vencedors surtin guanyant les primàries. Les dues pel·lícules són retrospectives, basades en fets reals: El 47 i La Infiltrada. Aquesta última pel·lícula narra la història d'una agent de la policia espanyola que va estar vuit anys infiltrada en ETA en la dècada de 1990, produïda per la bilbaïna Arantxa Echevarría.

A més, el compositor donostiarra Alberto Iglesias ha rebut el seu dotzè Goya per la banda sonora de la pel·lícula L'habitació del costat, d'Alejandro Almodóvar, i el cineasta portugalujo Ivan Miñambres s'ha fet amb el setè Goya, aquesta vegada pel curtmetratge Llavors de Kivu. Finalment, la pel·lícula d'animació Cafune, en la qual hi ha diversos cineastes navarresos, també ha resultat guanyadora en la seva categoria.

Comptes que es mostren i s'amaguen

Últimament hi ha pel·lícules que estan donant molt a parlar, quan els premis es reparteixen pertot arreu, amb els Óscar de Hollywood en el punt de mira. Sens dubte, Emilia Pérez és un drama musical francès de prestigi internacional. La pel·lícula està ambientada a Mèxic i narra la relació entre un prestigiós advocat i el líder d'un cartell de droga, Marc Márquez, Marc Márquez. La pel·lícula ha tingut un gran acolliment des que es publiqués després de l'estiu passat, quan Eneko Atxa, crític d'Argia, la va veure en el Festival de Cinema de Sant Sebastià i en aquest article va comptar per què li va agradar la pel·lícula quan encara no es parlava d'ella.

Més tard s'han donat a conèixer alguns aspectes de la pel·lícula. Entre altres coses, sembla que el film que es roda íntegrament a Europa, sense tenir mexicans en el seu equip i sense viatjar a Mèxic, va ser rodat íntegrament a Europa. En els estereotips diríem que és cosa dels francesos fer coses tan incomprensibles, però un any abans es va presentar L’îlle rouge a Sant Sebastià i no és un mal precedent: La pel·lícula, que se situa en la base militar de l'Imperi francès a Madagascar, sembla que pot ser d'estil The Zone of Interest, però no fa més que estendre el discurs colonialista.

La polèmica gira entorn de la interpretació de Karla Sofía Gascón, d'Emilia Pérez (Àlaba). Potser el que hauria de veure amb ser transsexual és que molts dels tuits racistes que fa cinc anys va escriure en Twitter han posat en el punt de mira la seva carrera professional i han xopat de polèmica el seu camí cap a l'Óscar. Netflix, la multinacional encarregada de difondre la pel·lícula, ha exclòs a l'actriu de la promoció i l'ha rebutjat. I, encara que anava a estar en els premis Goya, va decidir no anar, i s'ha fet amb el premi a la millor pel·lícula europea.

La cerimònia de la volta de La Infiltrada, que no té res a veure amb el panorama internacional, ni tampoc en l'Estat espanyol, però sí que parla a Euskal Herria. "Compte la nostra joventut", ha dit la bilbaïna Arantxa Echevarría, directora de la pel·lícula. Compte la història d'un jove agent de la Policia Nacional que es va infiltrar en ETA i que està gravat en Donostia-Sant Sebastià, en el Casc Vell en general, a penes s'escolta basc. EiTB ha participat en el finançament de la producció. Urtzi Urkizu deia en Berria que el resultat de La Infiltrada és "maniqueu i demagog, dir poc".

La pel·lícula La Infiltrada ha vist la llum sobre les infiltracions de la Policia Nacional en els moviments populars quan cada vegada hi ha més coneixement d'això. Enguany, la televisió pública catalana ha emès un interessant documental, Infiltrats, en el qual els afectats per l'actuació de policies infiltrats han interposat denúncies davant el Tribunal Constitucional espanyol per violacions greus de drets fonamentals comeses per agents de policia sota identitats falses.

Aquests agents, entre altres, s'han infiltrat a l'entorn del moviment d'habitatges. En concret, la protagonista de La Infiltrada, Carolina Yuste, ha estat guardonada amb el Goya a la millor actriu, i en el seu discurs després de rebre el guardó ha destacat el següent: "Soc afortunat de poder pagar el meu lloguer. Per això, reivindico l'accés a un habitatge digne per a totes les persones".

El premi a la millor pel·lícula dels Premis Goya s'ha lliurat ex-aequo: A més de La Infiltrada, va guanyar El 47. La pel·lícula està ambientada en el barri de Torre Baró, en la perifèria de Barcelona, en les dècades de 1960 i 70. Es tracta d'un barri pobre, format per un gran nombre d'immigrants d'Andalusia i Extremadura, construídos per ells, que han estat expulsats de la metròpoli. Però tenen dificultats per a construir les seves cases i han estat perseguits per la Policia. També, en el futur, per a adquirir les necessitats mínimes de vida. El conflicte se simbolitzarà amb l'assumpte de l'autobús, amb la línia 47 de la ciutat.

De totes maneres, la pel·lícula també compta amb les seves pròpies llums i ombres. Per exemple, se li han fet moltes crítiques per atribuir la lluita col·lectiva a una sola persona, i no sols això, no es diu en cap moment que aquesta persona va ser membre del Partit Comunista i que en aquest barri obrer va tenir molt a dir la militància comunista.