Vostè, que ha estat perseguit a l'escola i que per tant no té quadrilla, no sé com viu que no tingui quadrilla. A mi això em va dificultar molt el dia a dia en l'època de la ikastola, fins a arribar a dependre del desig de tenir una quadrilla. En els últims anys, i als 28 anys, estic desconstruyendo el concepte de quadrilla i el que això implica, posant en pràctica maneres de relacionar-me fora de l'heterosis. Tanmateix, això no quitació –encara que per a mi és enriquidor i alliberador– que avui dia es torni a connectar amb la ferida que de tant en tant va sorgir en aquella època.

No sé si la seva història, però segurament serà similar a la meva en molts sentits. En un correu de 1r de l'ESO vaig ser expulsat de la quadrilla. L'esdeveniment va posar de manifest la persecució oculta en l'FP i va durar fins a l'ESO 4.mailara, fins que vaig decidir canviar d'escola (encara que va tenir continuïtat al carrer). En FP m'amagaven les ulleres, em deien que m'anaven a pegar quan sortia de la ikastola… En ESO, travetes, sobrenoms i burles, ciberassetjament…

El rastre de la ferida causada per tot l'ocorregut és aquí, carregat de ràbia que en aquella època no sacé bé. Per això, amb aquest escrit, vinc de la meva vulnerabilitat a ser la veu de la ràbia; crec que és necessari que els cossos colpejats facin públiques les nostres experiències i emocions, perquè vostè sàpiga que no està només, que aquestes emocions són col·lectives, i que els que estan a l'altre costat/els que estem a l'altre han de saber què és el que poden/podem influir amb vostres/els nostres comportaments actius i passius. He estat callat durant molt de temps, i és hora que em diguin els teus, encara que ningú m'hagi preguntat.

Em fot especialment la petjada que aquesta violència deixa en un cos. Uxue es va sentir un bandejat de l'època, li van arrabassar el lloc. Segur que tu també t'has sentit així d'alguna manera; al marginat, al cap i a la fi, se li nega el lloc. Per això, no és casual que jo no hagi volgut viure al poble durant molt de temps, a pesar que vull al poble i participar activament en ell. No obstant això, no sento que tingui un lloc propi. D'altra banda, t'ha passat alguna vegada, per exemple, en les festes patronals, haver de demanar ‘permís’ per a sortir amb una quadrilla o amb la teva germana? De la seva vulnerabilitat a “ei, jo també vull participar”, dient. I això mentre et surten les incerteses en el teu interior i les pors de ser rebutjat. A mi sí, moltes vegades. Penso que això és més habitual del que crec i em fa ràbia. A mi els dies previs a les festes m'han passat molts anys d'ansietat i inquietud, i un any més. Una vegada que tinc protecció, això es relaxa, però a vegades m'afloren moltes incerteses en la interacció amb els compatriotes. Tot això, segons el meu ànim, m'ocorre de tant en tant en altres escenaris. Com a vostè, penso.

En un país que viu afectat pel cuadrillismo, em sembla difícil que després d'haver estat bandejat del teu poble torni a trobar el seu lloc, si no tens cuadrilleros al poble, ni una xarxa sòlida d'amics. Cada vegada que llegeixo el “dia de la quadrilla” en el programa de festes patronals em recorda que per a mi és un dia sense quadrilla. I una creença arrelada en un cos colpejat que ha estat expulsat de la quadrilla pot ser que aquest cos no és qui si no té cuadrilleros. Potser seria necessària una reflexió sobre el cuadrillismo a Euskal Herria, i tampoc estaria de més repensar aquests dies de quadrilla, perquè tot el que he mostrat està íntimament relacionat amb la tendència cuadrillista que tenim al nostre país i amb les nostres maneres de relacionar-nos.

Per a acabar, per als quals estem a l'altre costat, per als quals veiem tot això, el missatge és que no podem continuar assumint aquest problema i aquesta violència sistemàtica. Observa en aquest cas els danys col·laterals (bo, només alguns dels quals podem comptar en 4.500 caràcters, i els meus, a més). La persecució continua i aquesta no pot romandre en silenci ni en l'ombra. És suficient. Nosaltres tenim ara la responsabilitat de parar-ho. Els que esteu llegint, sigueu aliats dels cossos colpejats, no persones passives, i menys encara, no cal dir atacant.

“Llavors sempre recorda't del que jo vaig escriure un dia, com a pinso… la vida és bella ja veuràs, com malgrat tot, les amigues, l'amor, les amigues…” No el dubtis, si jo soc el teu aliat (si vols anar a mi, @uxusan).