No era més que una història. Es podia esperar, per dir-ho d'alguna manera. El Tribunal Suprem espanyol ha ratificat per unanimitat el que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dit fa deu mesos: els cinc magistrats han declarat que Quim Torra desoeix a la Junta Electoral Central d'Espanya, i de manera "contundent", quan va rebre l'ordre de retirar pancartes de presos socials i polítics. La inhabilitació d'un any i mig ha entrat en vigor a les poques hores de conèixer la sentència sobre l'avortament. Si abans el Govern estava bastant trontollant-se, la sentència el posa encara pitjor, forçant a donar per acabada la legislatura. En les últimes hores sembla que la data de les eleccions s'ha fixat: el 7 de febrer.

Un membre del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans de SePC em va informar al matí, sense que se sabés la sentència, que Torra no és “el representant de tots els independentistes catalans” i que tenia dubtes sobre la resposta que tindria la sentència d'inhabilitació. Contrastava amb el succeït en anys anteriors. En qualsevol cas, deia clarament que el sindicat anava a mostrar el seu suport al fet que es fes el que es feia. Doncs bé, només van passar un parell d'hores abans que es conegués la paraula del Tribunal Suprem, i la notícia va ser àmpliament difosa en els mitjans de comunicació i xarxes socials.

A la tard-nit es van convocar mobilitzacions, i això també va donar peu a dir: L'ex regidora de la CUP Mireia Boya, que va abandonar el partit per les agressions masclistes, es va mostrar contrària a la postura dels partits polítics dient que “els partits només pensen en ells” i va convidar a acudir a la convocatòria de CDR a Barcelona. Els CDR tenien ja temps de mobilitzar-se el dia en què la sentència sortís.

L'última vegada que ha parlat Quim Torra ha estat sobre les 18.30 hores, poc després que la sentència es fes efectiva. Ha romàs dos anys en el càrrec i ha afirmat que ha hagut de viure “de tot” –en l'entrevista que el diari Berria portava el diumenge deia que el moment més dolent va ser la retirada de l'acta de diputat–. No obstant això, amb el suport del Govern en la declaració, va continuar amb l'actitud mantinguda fins ara, qualificant de “injustes ” l'actuació de l'Estat espanyol. “La repressió no té límits, però l'autonomia sí”, va afirmar.

Els Mossos d 'Esquadra van ser informats a través dels mitjans de comunicació catalans que estaven preparats per a mobilitzacions i incidents. Es van suspendre els horaris i els torns per a “garantir la capacitat de resposta”. I com a mostra d'això, la presència policial durant tot el dia va ser enorme. Per al menjar, res més conèixer la sentència, mitja dotzena de furgonetes de la Policia Nacional es trobaven en l'exterior de la seva seu central, en lloc de l'única que sol estar habitualment. En el centre de la ciutat també es podien veure pertot arreu patrulles dels Mossos i de la policia de la ciutat, sobretot més que en dies anteriors.

Els CDR van convocar una concentració a les 19.30 hores en l'entrada del barri de Gràcia de Barcelona, per a després dirigir-se cap al centre de la ciutat per a realitzar una manifestació plena de reivindicacions. Al mateix temps, davant la presència d'una altra acció convocada per l'ANC i Òmnium, es va congregar una multitud amb els CDR; segons La Direct, unes dues mil persones. Joves i no tan joves. No obstant això, abans de començar a fer res, es van produir les primeres identificacions i detencions. Després de la concentració, l'objectiu era arribar a la delegació del Govern espanyol a Barcelona, a través del Passeig de Gràcia, amb un destí concret, però amb una planificació i una organització no tan concreta. No obstant això, els Mossos van tancar la zona d'un costat a un altre i diversos participants van llançar caps de porc de plàstic als agents de la Policia.

La idea d'acudir al Parlament ja s'havia difós de viva veu la notícia que la Via Laietana havia estat presa pels manifestants. L'humor i l'ànim no faltaven encara. Els contenidors van començar a operar pel camí; la policia no va intervenir, encara que anaven per darrere, per davant i pels costats. El Parlament català es troba en un parc barrat i, per descomptat, estava tancat per cadenes per a l'arribada dels manifestants –els Mossos ja havien blindat l'edifici del Parlament durant tot el dia–. Després d'un temps van aconseguir trencar les cadenes i a pesar que la gent es va anar congregant a mesura que avançava la tarda, a penes va entrar un petit percentatge de manifestants, la majoria va esperar fora, sobretot perquè la zona no tenia moltes sortides. Encara que van entrar al parc amb la idea d'entrar en el Parlament, com ja el van intentar altres anys, en aquesta ocasió l'intent també va quedar en res. A continuació, es van succeir barricades i enfrontaments amb la policia fins que es va decidir abandonar el lloc i abandonar el lloc.

Una gran part dels manifestants havien marxat ja a les 22.00 hores. Els crits de “Urquinaona, tornem a fer-ho” van ser cada vegada més escoltats, recordant els incidents de l'any passat. De camí, la situació es va agitar encara més: les carreteres plenes de contenidors i enderrocs, les furgonetes de la policia van pujar a la vorera i mentrestant el bar i diversos comerços estaven oberts, es van llançar a la cerca dels manifestants. A l'espera de les dades, però els identificats, colpejats o detinguts podrien haver estat bastants en la recta final del dia.