7.30. Plou. Coincidint amb la convocatòria del moviment feminista d'Euskal Herria, hi ha molta gent al voltant de l'entrada del Casc Vell d'Hondarribia, amb mocadors de colors en les espatlles, per a fer costat a la companyia paritària Jaizkibel. Quan s'ha obert la tanca per a distingir al públic de la desfilada, ens hem dirigit pel carrer. Quan passem l'arc d'accés al Carrer Major, veient el nombre de persones que pugen, “es nota que és diumenge”, diu una nena –entre els qui defensen que “el poble” està a favor de la Parenceria excloent està bastant estès que són “estranys” els que animen Jaizkibel–.

Enguany no hi ha muralles de plàstic negre, però els que boicotegen la desfilada paritària s'han posat bosses d'escombraries del mateix color. Saludar a algun conegut i col·locar-lo enfront d'una vorera del Carrer Major: una noia amb una bossa d'escombraries ens demana que ens la llevin, mentre ells prenen plaça des de les 5 del matí. Ens parla i ens diu que també té amics en Jaizkibel, que ha vingut a veure'ls. “Com comprendràs, amb aquest plàstic m'ha fet una nova impressió”, li explico, i hem anat més endavant.

Els pòrtics de l'Ajuntament estan ocupats per representants polítics i institucionals. Una novetat: Xabier Ezeizabarrena, president del PNB en les Juntes Generals de Guipúscoa, està al costat d'altres representants institucionals de la CAB. L'any passat, Eider Mendoza, que ocupava aquest càrrec, també va veure passar a Jaizkibel, però no en la Gran Via que ha agafat el major pes simbòlic per a aquest conflicte. Això sí, en el lloc on tradicionalment els representants municipals veuen la Parenceria, en l'atri de l'església, l'alcalde d'Hondarribia té un clar buit: abans de les festes, Jaizkibel va manifestar que hauria de canviar d'horari, responent a les preguntes d'un periodista. Al final, ell mateix ha canviat l'horari per a no coincidir amb la companyia paritària.

Hem trobat el lloc una mica més amunt: gent diferent, però les mateixes bosses d'escombraries. Durant cinc o sis segons una dona de bloc negre ens ha gravat amb el seu telèfon mòbil a aplaudir. Una de les dones que està darrere de nosaltres vestida amb aquesta estranya piura no és tan amable com la noia amb la qual hem parlat abans. Ens ha estat rudement, en un moment s'ha posat a empentes i quan un ertzaina ha passat al seu costat li ha demanat que “els enviï fos” –l'agent de la policia autonòmica ha seguit endavant sense prestar-li la menor atenció–. Behar La Sexta, periodista de la cadena espanyola de televisió, s'ha acostat a nosaltres per a preguntar-li si volia fer algun tipus de declaració a aquesta dona que ens cridava. Ha donat l'esquena i a partir d'aquí hem pogut estar més tranquils.

Jaizkibel puja pel carrer Badator: Es tracta de la desfilada més multitudinària de la història, ha arribat a ser, segons alguns, de 1.000 persones. I, en comparació amb l'ambient conflictiu de l'any passat, la desfilada en el qual participen dones com a homes ha tingut un acolliment molt més càlid. Perquè ha vingut molta més gent per a mostrar-los el seu suport, i perquè els contraris també han adoptat una actitud més càlida. De fet, l'any passat va ser un punt d'inflexió en molts sentits: després d'uns anys de desfilada més tranquil·la, la persecució contra Jaizkibel es va veure estreta en un graó, la qual cosa va portar al fet que el debat públic s'hagi prolongat durant tot l'any en lloc d'esgotar-se al setembre, fins que s'iniciés un procés de diàleg entre les parts –encara que en aquest procés Jenny Pierce, que ha mediat, va dir que a l'agost es necessitava més temps i es va suspendre la reunió entre els qui defensen la desfilada.

Després d'arribar a la Plaça d'Armes, la companyia paritària ha tornat a descendir. Cares alegres, alguns membres de la companyia s'han omplert d'emoció, hem vist alguna llàgrima. “Mai ho aconseguiran!”, diu en veu alta la dona que tenim darrere. Però se senten més els aplaudiments i els ànims de Jaizkibel.

La Parenceria no passa només per la Gran Via

Quan la companyia més multitudinària d'aquesta parenceria ha sortit de la Part Vella, hem anat al pont per a anar de la muralla a la Plaça de Toros. El pont és alt i es poden treure bones fotos al pas de la companyia. Aquí hi ha una novetat: Agents diversos de l'Ertzaintza. Per a què? Perquè, com sospitem, per a llevar les pancartes que en els últims anys pengen d'aquest pont amb missatges a favor de Jaizkibel.

Es tracta d'una pancarta que s'ha obert al públic. “Farem, estem a punt d'aconseguir-ho, Gora Jaizkibel!”, diu. Els ertzaines s'han afanyat a retirar-ho. És una marca que les forces policials que durant anys no han retirat els plàstics negres prohibits mostrin fins a quin punt l'aspecte neutral que alguns pretenen donar en aquest conflicte està posicionat. I per qui.

Però també hi ha altres fotos aquest matí. Per exemple, la dels ciutadans que aplaudeixen Jaizkibel amb total normalitat fora de la Part Vella. Fins que arriben a l'ermita de Santa María i trenquen les línies, molts veïns veuen cada any la desfilada, sense cap incident estrany. La Gran Via és l'últim bastió de la Parenceria discriminatòria i treballen durant tot l'any per a preparar la performance que allí es durà a terme. I com a periodista, dubto que hagi encertat amb el focus, ja que en aquesta mateixa crònica també predominen els fets de la Gran Via. Malgrat el que ocorri el diumenge a la tarda en el Casc Vell, la desfilada igualitària recorrerà amb normalitat la resta dels carrers del poble. I això significa que els hondarribitarras ja han acceptat, si no de paraula, implícitament, que el dia de la Parenceria les dones també desfilen com a soldades. Fa 23 anys que molts ciutadans no han conegut un altre dia de Parenceria.

Un polític de l'època de la Transició afirmava que el que és normal al carrer també hauria de ser normal en les institucions. Les institucions d'Hondarribia, Guipúscoa i la CAPV també podrien aplicar aquest principi a la seva activitat: la mutació que durant anys han mostrat davant la companyia paritària és significativa, excepte en l'època de Bildu en la Diputació Foral de Guipúscoa, la qual cosa ha donat ales a la Parenceria excloent. I plantejar aquest tema com un mer “problema de convivència”, com fa la Diputació, abordant un problema de fons, que està en joc la igualtat entre dones i homes.

Passarà el 8 de setembre i quedaran 365 dies perquè aquestes organitzacions canviïn de perspectiva en aquest tema. Un any en què els partidaris de la Parenceria igualitària visquin la festa amb menys tensió no canvia tota la resta: una companyia continua desfilant separada de les altres, perquè també participen dones. I si es considera normal, es posa un mal precedent, no sols a Hondarribia, sinó també en la resta de les zones que governen aquestes institucions.

Parenceria de la companyia Jaizkibel.