Des de l'1 d'octubre de 2017 Catalunya viu una sokatira entre dalt i a baix. Quan el 10 d'octubre Carles Puigdemont va interrompre la Declaració d'Independència del Parlament, quan el 27 d'octubre no va ordenar l'aixecament de la bandera espanyola de la Generalitat o el 30 d'octubre va iniciar el seu camí cap a l'exili, les seves decisions estaven espantades. El més conegut i ventilat va ser la por a la salvatge repressió que l'Estat espanyol havia previst contra qualsevol resistència a la imposició del 155, però una segona por, menys confessat, era per als de baix. El món convergent des d'antic rebutja els moviments socials, les xarxes informals i autoorganitzades, els recentment creats Comitès de Defensa de la República (CDR).

Des de llavors, l'hicamika entre el poder de les elits i el poder popular ha estat constant. Embarcar-se en aquesta nova República és una finestra que permet una transformació profunda de la societat, però els de sempre volen tancar aquesta finestra. Quan els presos polítics van ser traslladats el juny passat des de presons catalanes al Soto del Real de Madrid i al Meco d'Alcalá, diverses iniciatives van posar sobre la taula la necessitat de bloquejar centres penitenciaris i carreteres per a enviar un missatge de resistència al món. La majoria dels empresonats, excepte Jordi Cuixart, es van desmarcar d'aquestes convocatòries i la Guàrdia Civil, que havia demanat la normalitat, va planificar fins a l'últim detall dels trasllats. O, almenys, així ho van comunicar i van aconsellar els seus advocats Francesc Homs, Xavier Melero i Jordi Pina, que sempre s'han referit als sectors més conservadors, a les classes mitjanes i altes de Catalunya. Tot això es va justificar indicant que calia guanyar i era possible el judici del Tribunal Suprem i que qualsevol incidència d'ordre públic seria un torpede per a l'estratègia de la defensa. El temps i els esdeveniments han anat fonent a poc a poc aquesta tesi, com el sucre cru.

Les bones expectatives es van situar en les baixes penes que el Fiscal General de l'Estat podia demanar a principis de febrer. Les informacions obtingudes per polítics i periodistes en els passadissos de la capital del regne d'Espanya assenyalaven que era possible reduir a dos anys la pena de presó sol·licitada per convocar un referèndum d'autodeterminació. L'entorn de Pablo Iglesias va reforçar aquesta idea, però la profunda realitat espanyola la va derrocar: Oriol junqueras ha estat condemnat a 25 anys de presó, 17 anys per a Cuixart, Sánchez i Forcadell i 16 anys per a la resta de membres del legítim govern de la Generalitat que li va tallar el cap. Llavors es va dir que era millor esperar a la fase de conclusions, que tot seria diferent, màximament quan Pedro Sánchez va guanyar amb folgança les eleccions del 28 d'abril. Però tampoc. El 4 de juny, el fiscal Javier Zaragoza va confirmar el delicte de rebel·lió amb la imposició del negre sobre blanc i les penes severes i inamovibles vinculades a aquest. Per a empitjorar encara més l'ambient, va afegir la petició de no concedir el tercer grau fins al compliment de la meitat de la condemna: entre ferro, sense veure carrers, entre 8 i 12 anys. Fins quan durarà aquesta política de consol amb el pal i el dolç?

La sentència, sens dubte, serà un punt d'inflexió. I la resposta dels principals agents polítics i socials davant les penes de presó per posar urnes, ens portarà a un nou escenari de desobediència o confirmarà que s'ha triat la via del genoflexio, que podem resumir amb la frase: com més ens tocaven més obeíem, i com més ens obeïen més ens tocaven.

Quant a la primera opció, Jordi Cuixart, Carles Puigdemont, Anna Gabriel o Álvaro Dante-Fachín han dit que en els últims mesos la seva voluntat és persistir, no cedir, lluitar, fins i tot al carrer: El conflicte català ha de tornar a situar-se davant les càmeres de televisió de tot el món, com ja va ocórrer a l'octubre de 2017. Per al segon escenari, l'actual direcció d'ERC, amb algunes discrepàncies que li han arribat des de Ginebra, i el PDeCAT, en una guerra oberta amb JxCat, estan fent camí per a convocar eleccions autonòmiques al febrer de 2020, per a esclarir l'hegemonia parlamentària dels independentistes entre republicans i convergents. Sense tenir en compte, per descomptat, la previsible pujada de la Cup. En l'exili de Puigdemont i sense possibilitats de calcigar el territori català, i sense el suport de la direcció dels convergents, Quim Torra, Artur Mas està escalfant la banqueta dels jugadors. L'ex president va resultar inhabilitat per a càrrecs públics per convocar la consulta del 9 de setembre de 2014, però aquesta càrrega s'extingeix just abans de principis de 2020. A aquest estat s'afegeixen tres constel·lacions de variables: Ell va triar a Puigdemont amb el dit i li deu una certa lleialtat, el PDeCAT no nega la seva figura, perquè uneix l'herència del pujolismo amb la República fallida, i l'establishment dels empresaris agafa el telèfon i l'escolta. Aquí està el veritable perill, el tancament des de dalt, que es va obrir des de baix l'1 d'octubre de 2017.

(Aquest reportatge ha estat publicat en la revista Aktuitate gakoa (Claus de l'actualitat). Si vols una revista completa pots comprar-la en el mercat d'Argia.)