Tot depèn del cristall que mirem darrere. És a dir, la nostra subjectivitat és la clau per a explicar el món. D'aquesta frase ve la figura de les ulleres morades inventades pel feminisme, que per a valorar la història de les dones i la presència de les dones en la societat és necessari portar ulleres habitades.

Quan estudiava història, la nostra universitat tenia una gran fama d'esquerres. De forma molt conseqüent oferien, entre altres, algunes assignatures que tenien el títol de Dones en el món antic, Arqueologia de les dones. Però en aquestes assignatures només vaig detectar la superfície del problema. Vull dir que en l'època romana i en el món, a més dels homes, també hi ha dones, però no em sembla molt revolucionari, ni difícil de demostrar.

El veritable canvi va ocórrer quan vaig començar a investigar pel meu compte. Perquè em vaig adonar que molts pesos pesants que circulaven en la historiografia van fer malament el treball que els corresponia, per inèrcia, per la forma dels motlles i, sobretot, per la utilització d'ulleres obsoletes miops. Vaig entendre que no es tractava només d'assegurar la presència de les dones, sinó de mentir algunes coses que fins ara s'havien comptat d'una manera. Què s'ha comptat malament? Doncs bé, no s'ha dit, per exemple, que en les revoltes anteriors a la Revolució Francesa les dones estaven en les primeres files, o que les principals promotores i gestores de les esglésies romàniques van ser les dones, o que la imatge del bertsolari i la dona coincidissin entre si, o que van establir les bases de la construcció del País Basc...

Més tard vaig veure que ocorre el mateix amb les cultures minoritzades o amb les nacions sense estat. No és difícil demostrar que els motlles de l'estat modern (i amb ell les hegemonias culturals) s'utilitzen habitualment per a fer història. Un petit exemple: la meva tesi doctoral va ser sobre la romanització dels Pirineus. Llavors, amb sorpresa, em vaig adonar que la majoria de les recerques se centraven en l'estudi dels Pirineus en l'època romana, cuidant de les fronteres estatals actuals! És a dir, els investigadors (en el clàssic francès o espanyol) només miraven el que estava en el marc de les fronteres contemporànies del seu estat, com si no existís una transfronterera. Perquè, miri, això és fer malament la història, i les conclusions que salin són errònies.

L'última sorpresa la vaig tenir amb un dels meus historiadors favorits, Carlo Ginzburgo. La seva obra més famosa, Il formaggio i i verni (Formatge i cucs), narra la història del moliner Menocchio. És un relat increïblement bonic, l'exemple més famós de la microhistòria. L'estudi es basa en els documents de la Inquisició del judici contra Menocchio, més concretament en les declaracions o declaracions contingudes en aquests documents. A l'hora d'investigar, les paraules són clau. I una gran sorpresa quan em vaig adonar que l'autor mai esmenta que Menocchio va fer aquestes declaracions en una llengua que no era la seva.

Encara que la regió en la qual es va dur a terme el judici és avui territori de l'Estat italià, Menocchio no era italià, sinó friulítico. I, per descomptat, l'Estat italià no existia. Friuli era en aquella època el territori afectat per la República de Venècia. Pel que sembla, Menocchio va utilitzar la llengua toscana veneciana per a respondre a les preguntes dels inquisidors, perquè volia demostrar que les seves idees qüestionades no pertanyien a un “pagès indeterminat que vivia en friuliano”. Per al judici, Menocchio va abandonar la seva llengua habitual, el friuli, i va intentar parlar, per conveniència, en el llenguatge del poder polític. És a dir, allí hi ha una història de l'hegemonia lingüística, però Ginzburgo no realitza anàlisis sociolingüístiques en el llibre i no li interessa parlar de la dependència lingüística. Així, al meu entendre, la recerca es torna boja i algunes coses importants per al retrat de Menocchio s'oculten.

Sembla que amb les ulleres de Carlo Ginzburg no es veien aquestes coses, o potser són meves les que estan mal enfocades? Això ho deixaré a les vostres mans. En aquest sentit, jo faig el que diu l'autor al començament del llibre How the Irish Saved Civilization (Com van salvar la civilització irlandesa):

"Al llarg d'aquesta història trobarem a diversos amfitrions, tots ells bàsics i amb alguna cosa a dir, i potser alguns pensen que la seva història és l'única que existeix. Serem humans i els escoltarem sense menyspreu. També intentarem veure les coses des del seu punt de vista. Però de tant en tant ens trobarem difuminant lleons (és a dir, perdedors), i en aquest cas cada lector haurà de saber manejar-se per si mateix".