Què t'ha portat al ‘Aita Mari’?

Ha estat un llarg camí. A més de publicista, soc professora de busseig, i sempre he vist la mar com una font de vida. No podia comprendre que es convertís en una tomba. En el meu cas, la foto del nen sirià anomenat Aylan em va fer moure'm. Era una imatge dolorosa, i em va empènyer a fer el pas de l'activisme verbal a l'acció. Em vaig assabentar de l'ONG Salvament Marítim Humanitari a través d'un monitor que busseja i em vaig presentar voluntari.

Em van mobilitzar per primera vegada en el Nadal de 2015 per a anar a l'illa grega de Kios. Allí vaig veure que nosaltres vivim en una bombolla, que el món és molt gran i complex, i que hi ha un munt de gent que sofreix. Aquestes persones sofreixen terribles condicions en desembarcar, però les coses en la mar són encara pitjors. Trobar vaixells plens de gent en la mar enmig del no-res… És increïble. Això és un assassinat.

Decidim que de l'una o l'altra manera hauríem d'aconseguir un vaixell, ja que amb cada vegada més vaixells al voltant, la mar es converteix en un lloc més segur. I així comencem amb aquesta bogeria de ‘Aita Mari’.

El que heu emprès és la segona missió del vaixell, no?

Així és. Comencem la primera missió a l'abril, portant l'ajuda humanitària a Grècia. La cosa és que a través d'aquesta experiència vam veure que havíem de fer algunes millores en el vaixell i vam tornar al port.

Arribem a Pasaia a la fi de juliol, i durant els mesos d'agost i setembre realitzem les adaptacions a Aita Mari. Després van començar els maldecaps que durant setmanes ens han mantingut aturats en el port.

Heu estat esperant que em permetessin salpar. Com heu viscut aquesta espera?

Ha estat una situació de tensió, perquè ningú ens assegurava que anàvem a rebre el permís. Les frustracions se succeeixen en els últims dotze mesos. Els primers treballs de preparació de l'embarcació van començar l'1 de juny de 2018 i estaven acabats per al 15 de setembre. Amb l'ajuda d'un munt de gent vam fer una gran feina perquè poguéssim salpar com més aviat millor, però després sofrim un creuer administratiu. Ens van estar esperant fins a gener per a rebre una negativa. En aquestes circumstàncies, decidim navegar fins a Lisboa i demanar allí permís per a viatjar a Grècia. Ens van donar el sí i, encara que el Govern espanyol va intentar posar obstacles, no ens va poder parar. Emparats en aquesta jugada, l'Open Arms també va aconseguir fer-se a la mar. No obstant això, a nosaltres ens han impedit per segona vegada, ja que vam haver de tornar a fer les reparacions.

Al final , heu rebut l'autorització per a portar ajuda humanitària a Grècia, però amb una prohibició clara: no podeu fer el rescat.

Prohibir rescatar a un vaixell és una cosa absolutament il·legal i absurd. Suposem que no puc rescatar: què faig si trobo nàufrags d'un transatlàntic de luxe en la mar? Els diré que Espanya m'ha prohibit rescatar? La normativa internacional estableix clarament que les persones que es troben en perill en la mar han de ser rescatades de les aigües. I es va acabar.

Ens han prohibit buscar, però podem navegar i si ens topem amb algú en perill ho rescatarem immediatament. Sens dubte.

Heu sentit de menys el suport de la pressió social mentre esperàveu?

Hi ha molts ciutadans que han lluitat per el ‘Aita Mari’, i també els qui han permès que Zaporeak reparteixi menjar en Lesbos o han apostat per donar un acolliment digne als refugiats. Són una part de la societat, però aquesta part és molt petita. En general, existeix una gran passivitat cap al tema. Imagini's, algú em va preguntar amb estranyesa: “Ah, però, segueix el tema dels refugiats?”.

En l'Open Arms van viure setmanes difícils per la negativa dels països europeus a desembarcar. Aquest perill és aquí encara?

Afortunadament, en aquest sentit la situació és ara millor. En el Mediterrani central, les coses van ser molt complicades durant l'estada de Salvini en el Govern italià, però la situació ha canviat dràsticament des de la desaparició d'aquest personatge, i un acord signat per quatre països garanteix ara el desembarcament automàtic de les persones rescatades. Això impedeix que es repeteixi el succeït amb Open Arms, perquè la gent no torni a quedar presonera en els vaixells de rescat.

Què trobareu en Lesbos?

La situació ha empitjorat des de la nostra última missió. Què ens trobarem? Un picador de carn. Els campaments de refugiats europeus en el segle XXI són els centres de detenció que destrueixen a les persones. I la situació ha empitjorat, perquè l'afluència de persones que venen de Turquia ha augmentat. El Govern turc està fent el joc brut d'obrir i tancar la font dels refugiats, i és difícil saber què és el que vindrà, però té molt dolenta pinta.

La societat basca és conscient del que està passant allí?

No. La societat hauria de veure-ho amb els seus propis ulls per a entendre què és això. Només així veuríem el bé que vivim aquí i els danys que causem en altres llocs per a poder viure així.

Afortunadament, a Euskal Herria existeix una certa consciència, i hi ha pobles com Oñati, on, amb el suport de la ciutadania, s'ha construït un centre d'acolliment per a persones refugiades. O també diferents agents que realitzen labors d'acolliment i inserció social. Per a mi aquests són els veritables herois que lluiten dia a dia i en secret per la reinserció de les persones que venen aquí.

El ‘Aita Mari’ arribarà a Lesbos a principis de novembre. Quan tornarà a Euskal Herria?

Els membres de la tripulació tornarem dins d'un mes i mig, però el ‘Aita Mari’ seguirà al Mediterrani, i espero de cor no tornar mai, perquè el seu objectiu és ajudar a les persones que estan en perill en la mar.