És l'època dels premis, dels nacionals. No els Premis Nacionals del País Basc, desgraciadament, sinó els Premis Nacionals d'Espanya i França, campionats, copes de reis i repúbliques estranyes, medalles, títols, nomenaments...

En una època, els creadors que feien les seves obres en basca no existien per a Espanya; no els premiaven perquè eren invisibles per a ell. Com a màxim, un ciutadà basc optava a un premi en castellà. En Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa la situació és encara pitjor, ja que els francesos no han admès el basc fins ara i, per tant, tampoc tenen en compte la producció en basca. El mateix ocorria amb els creats en català i gallec. Algun dia, els espanyols es van adonar que catalans, gallecs i bascos havien d'integrar-nos a Espanya i, en conseqüència, van començar a premiar a aquells que creaven en les arts peces de diferents idiomes i creaven en una altra llengua que no fos el castellà. No gaire a gust, però era una realitat que calia acceptar, perquè nosaltres també érem espanyols. Sembla que, per fi, van començar a apreciar el valor de les llengües minoritàries en l'altiplà espanyol. O estem davant un miratge?

Durant aquests dies, partits nacionalistes de Galícia, Catalunya i Euskal Herria, així com partits d'esquerra espanyola, han presentat en el Congrés la seva proposta a favor de les llengües minoritàries en l'Estat. Els grans partits espanyols han rebutjat la majoria dels blocs de propostes, i finalment el Congrés ha demanat al Govern que impulsi l'oficialitat de les llengües. 45 anys després de la fi de la dictadura, de la instauració de les autonomies, han arribat a una petició de declaració en el Congrés. Aquests dies, també al Senat de l'Estat francès, a petició d'un bretó, s'ha aprovat una declaració en favor de les llengües minoritàries. Dos-cents anys després la república de la igualtat ha reconegut altres llengües. Quan arribin per a fer alguna cosa a aquesta velocitat, tant espanyols com francesos trobaran el basc en el cementiri de les llengües, ple de llàgrimes i d'alegria pels cocodrils.

No obstant això, el maltractament a les nostres llengües nacionals es manté. La República Francesa encara no ha oficialitzat les llengües minoritàries, les ha “tolerat”, però en l'administració i en la vida pública dominem el francès, i el prefecte habitual sol prohibir-les o posar-les traves en nom de la igualtat. En la monarquia espanyola, a pesar que les llengües minoritàries són cooficials en els seus territoris, continuen depenent de les decisions de Madrid. El cas de Navarra és evident, en l'àmbit de Lingua Navarrorum no tots els navarresos tenen el mateix dret quant a la llengua. Moltes vegades hem vist i oïda que quan un ajuntament, una diputació o... ha volgut donar un nivell oficial al basc en determinats llocs de treball, lleis o normes, s'ha presentat un recurs, s'ha presentat davant els tribunals espanyols i s'ha mostrat en contra, en aquest cas en nom de la protecció dels espanyols i del castellà. No crec que els polítics espanyols/francesos donin alguna vegada a les nostres llengües el mateix nivell oficial que el castellà/francès, ni que deixin d'intervenir en tot el que es refereix a les nostres llengües. No, almenys mentre visquem sota el seu domini.

No obstant això, en aquesta època els cirerers estan en recompensa i aquí tenim a un munt de creadors bascos que s'acosten a Madrid a recollir els premis espanyols. A París, qui sap! En Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa el basc no té cap estatus. De totes maneres, com molts dels bascos d'abans al llarg de la Història, també ara es portaran els premis, les medalles i els afalacs dels estranys que uns altres ens subjuguen, mentre espanyols i francesos continuen trepitjant el nostre poble i la nostra llengua per llei, per la força o per intriga.

Alguns euskaldunes, almenys, no podem oblidar la marginació que sofreix i sofreix el basc al llarg dels segles, ni el tancament per la força dels mitjans de comunicació en basc. No podem oblidar la vergonyosa xiulada d'aquests enfellonits espanyols que es movien en el món de la cultura a Fermin Muguruza a Madrid, quan va denunciar el tancament d'Egunkaria. No crec que un simple gest pugui justificar la humiliació i l'opressió que ha rebut el basc al llarg dels segles, sobretot, perquè és un gest. Algú veurà un pas més, la meitat de l'ampolla plena de declaracions sentides aquests dies, però jo veig que continua buit, perquè el futur de la nostra llengua continua depenent de la voluntat d'espanyols i francesos i la voluntat depèn del vent. Quan tots els que vivim a Euskal Herria tenim el dret a decidir tot el que es refereix al basc, es pot dir que tenim la meitat de l'ampolla plena, ja que la decisió d'omplir l'ampolla és a les nostres mans, no en mans de ningú.