T'estalviaré massa explicacions i detalls, el benvolgut lector que has posat la mirada sobre aquest text. La qüestió és molt senzilla. Parlaré de tu, de mi, de tots nosaltres. Em referiré als viatgers sorprenents d'aquest vaixell que encara continua surant sense rumb i cada vegada més escorat. També sobre l'esquerra que coneixem, l'esquerra que considerem dipositària dels valors que hauríem de portar a un món nou, més just i més igualitari.

Posi la sigla política que vol, perquè, en el fons, crec que tots estem gairebé inanimats, mig morts. M'és igual la institució de l'esquerra, entesa en sentit ampli, en la qual vota o secunda, o en la qual militància. Per a mi ha acabat l'època de les exclusions, els sectarismes, les tribus i els clans, les barricades supèrflues entre els més pròxims, i moltes altres divisions insostenibles que coneixem bé en aquest país.

Vaig a coses concretes. Realment l'esquerra (la teva, la meva o la nostra) vol canviar el món? Això podria preguntar-se algú, per exemple un observador imparcial que observés el que ocorre al nostre voltant des d'una càpsula espacial. És possible que ho desitgi canviar. Gairebé segur que sí, diria que sí, però si és així, afegiria que dissimula molt bé. I cada vegada li donaria més la resposta anterior.

I li diré per què penso que l'esquerra (d'aquest país i d'altres continents) sembla que no vol canviar el món. La raó és molt simple. Estrangulante, gairebé maligne. L'esquerra es veu atrapada en l'engany que el sistema capitalista li ha estès amb els seus nombrosos tentacles. Com a tots ens ha passat (a vostè, a mi), a una gran majoria de la ciutadania, no sols de la dreta, sinó també de l'esquerra, l'esquerra viu unida a una societat consumista que ho està acabant tot. Els valors, les persones, la naturalesa i la societat que amenaça la pròpia vida. A més, l'esquerra segueix totalment separada en totes les latituds.

Si, el sistema aboca diversos hams a l'estany de la vida per a despistar-nos, i nosaltres, els pececillos de totes les espècies i classes, ingerim un d'ells, els grans peixos del sistema, l'amo del pecero, mentre un a un menja tots els petits, sobretot els més vulnerables.

I li pregunto, com canviarem el dimoni si no som capaços de detenir el món si el genocidi que el Govern d'Israel està fent a Gaza des de fa més de quatre mesos contra la població palestina?

És un genocidi que estem veient tots els dies en la televisió, que s'està produint davant els governs mundials (excepte el sud-africà i uns pocs més) i davant la mandra, la tebiesa i la inactivitat de gran part de la població. Enfront d'un públic dividit entre els qui lluiten per sobreviure en aquest caòtic món i els qui no els preocupa res que els afecta directament. I sent nosaltres també testimonis, els esquerrans, els fills de diferents famílies polítiques, mentre estem en tota mena de debats.

Tot això i molts altres factors fan que l'escassa voluntat d'unificació que estem veient entre tots els sectors de la societat civil que es consideren d'esquerres s'enfronti en un moviment integrador i massiu que doni una resposta ferma a aquesta destrucció del poble palestí.

Sé que alguns poden dir que l'esquerra o l'esquerra tenen altres trenta-set mil vuit-cents quaranta-sis temes més importants per a canalitzar la seva força, tots legítims, per descomptat. Però, això és excusa? No és tan greu el que està succeint a Gaza i Cisjordània com per a donar l'embranzida, el suport i la força que es mereix per sobre de tothom? Què més necessitem cada dia de caure les bombes sobre si mateixes? Permetrem a l'Estat d'Israel acabar amb tots els palestins?

L'acceptació d'un genocidi d'aquest tipus portarà amb si que el món pagui de sobres en el futur, ja que suposaria acceptar que aquestes massacres poden quedar sense sancions. Si acceptem un holocaust d'aquest tipus, l'esperança del canvi també morirà. La resposta no ha anat més enllà d'una concentració o manifestació de rebuig (només aconsegueix netejar la nostra consciència?) o hem limitat la resposta als missatges de boicot a empreses amb capital israelià entre nosaltres, i tot això s'ha demostrat en absolut insuficient per a frenar aquesta massacre. Perquè a Gaza i a Cisjordània no sols està en joc la supervivència de molts palestins (també, per descomptat), sinó que a Gaza ens juguem el futur de la humanitat, relacionat amb l'esquerra més absurda d'avui, perquè cada vegada té més por de considerar-ho radical o terrorista per defensar fermament els drets humans. Hem arribat a aquest nivell de desvergonyiment.

Sí, ja ho sé, és de sempre. Diverteix-te. Cadascuna a la seva manera, la de l'altre, la dels altres, com si alguna cosa fos diferent. Ho estem veient en tot moment. Als agricultors els interessa el preu de compra dels tomàquets. Als ramaders, de la carn dels seus animals. Personal públic de les administracions i sistemes sanitaris i educatius, increment de l'IPC i altres millores laborals. Treure de la precarietat i de les remuneracions baixes a molts treballadors d'empreses privades... i poder gaudir d'unes bones vacances a tots. Sí, tot és just, però també compatible amb mirar a l'est, a aquest petit territori de Palestina i als seus habitants, que està desapareixent entre les constants bombes diàries, quan no maten malalties o fam.

L'esquerra té un gran repte per davant. De fet, diria que aquest tema és la seva prova de foc, ja que s'està obrint un corredor a l'auge de les forces ultraràpides, que ja estan creixent per tot el món. I crec que no queda molt temps per a bolcar aquesta tendència.

No obstant això, i per a qui creu que és poc el que s'ha fet fins ara, vull destacar el treball realitzat per la Iniciativa Popular Guernica-Palestina i la plataforma "Yala, Navarresa amb Palestina", juntament amb el que impulsaran en les pròximes setmanes, que a curt termini augmentarà considerablement l'abast de la resposta a aquest genocidi, que s'ha centrat en l'objectiu de ser el més transversal i unitari possible.

Moments difícils i decisius són sobretot moments per a canviar el guió del que es fa per inèrcia. Per tant, només em queda suggerir dues accions, una més petita i una altra més gran, per a ajudar a tot el que s'està fent fins ara, i crec que no es correspon amb el terrible atac que sofreix el poble palestí.

La primera és combinar les concentracions en les grans ciutats i als països més poblats amb altres fórmules que donin major visibilitat a aquesta tragèdia que penetra en el cor i la ment. És a dir, a més de concentrar-se davant l'Arriaga o davant l'Ajuntament de Bilbao o en altres països del País Basc, hem de pensar a provar altres alternatives que fins ara no s'han utilitzat.

Se m'ocorre el següent: dos dies a la setmana (per exemple, dimarts i divendres), una hora, a partir de les set de la tarda, els habitants d'aquest poble es baixen amb una cadira a davant del portal de la nostra casa o a la vorera del nostre carrer, juntament amb la bandera palestina amb un lema clar ("No és una guerra, és genocidi"), i deu minuts dempeus i silenci per a condemnar la massacre. A continuació, un espai de deu minuts per a mostrar als nostres veïns i veïnes que no podem romandre immòbils davant aquest cruel atac contra el poble palestí.

Aquesta dispersió pot donar lloc al fet que moltes altres persones que no passen pel Teatre Arriaga i l'Ajuntament de Bilbao també vegin que aquesta denúncia arriba fins al seu barri, encara que sigui amb menys gent, perquè l'objectiu d'aquesta mesura és ampliar el radi de visió de la denúncia. Sé que això costa més que concentrar-se en un sol grup, però només les coses que valen demostren la seva màxima eficàcia. O no és difícil canviar el món? Volem canviar-ho?

El més convenient per a una millor organització seria, per descomptat, que les pròpies institucions que treballen solidàriament amb el poble palestí donin forma a la proposta, o a unes altres, i estic convençut que es crearan aquestes propostes i que cal implicar d'una manera més contundent a partits, sindicats, societat civil, col·lectius de barri, moviments ecologistes, etc.

I, finalment, el principal repte seria aixecar aquest país en el menor termini possible i paralitzar la seva activitat convocant una vaga general. Encara que no hi hagi "condicions objectives" per a això, no veig una altra causa millor perquè l'esquerra recuperi la seva autoestima, torni a creure en el que fa i comenci a reinventar-se per a creure que està tímida o desesperada. Per tant, baixarem al carrer amb una cadira o farem alguna cosa que ens surti d'aquesta dinàmica irritant? "No et quedis assegut. Moure. És genocidi".

Txema García, escriptor i periodista