Sempre dedicat a la poesia, a penes ho havia escrit en prosa. Va llegir la traducció basca del poeta Auden lentament, molt lentament, i li va impactar de veritat. També va llegir amb entusiasme Paul Eluard, André Breton i altres poetes. Entre els poetes bascos esmentava a Joxean Artze, Xabier Lete, Gabriel Aresti, entre altres. Va tenir relació amb Joxean Artze i Korta admirava molt al poeta usurbildarra i el seu treball. Per descomptat, no es limitava als autors citats, sinó que havia llegit amb atenció i detall tots els clàssics que li eren volguts, com Dao de Jing, de Lao Zi, i tots els treballs d'Epikuro. Llegia també regularment al seu filòsof favorit, Friedrich Nietzsche, que sempre li semblava profund. Tornava sovint cap a ell, cap als seus escrits.

Es considerava comunista, militant de jove i amb gran consciència de la qüestió social. Veia clarament el diferent ordre de la societat: La lunpa, el poble pla, la petita burgesia i la gran burgesia. També havia estudiat altres factors que influeixen en la societat: sexe, raça, ideologia, edat…

Sovint esmentava la paraula “estigma”, ja que l'havia viscut en ell. Al llarg de la seva vida va sofrir una malaltia, ben controlada en la major part del temps amb medicaments, però que a vegades li va portar a ingressar en el centre sanitari. La malaltia va canviar les seves relacions. Durant diversos anys va estar en el grup dels “psiquiàtrics”, i sempre va tenir consciència que era una persona marcada i que la gent li abandonava.Ell reconeixia, no obstant això, que tendia a aïllar-se, a estar dins de si mateix, i al mateix temps deia “com necessito als altres”.

HI HA UN ROURE/El camí em porta/a a la meva muntanya/hi ha un roure;/entre flors petites i glans,/la seva ombra/no és només per a mi./Oh! Com necessito als altres...

Reconeixia clarament la contradicció entre aquell aïllament i aquesta socialització, sabia que era contradictòria, com som tots.

És la lletra senzilla de Gabriel Korta, sense paraules difícils, i comprensible. Per a alguns dels lectors, els temes que utilitzava eren tristos i, a l'ésser un reflex de la vida de l'escriptor, no és d'estranyar. En les seves poesies utilitzava temes carnosos, es remuntava a les arrels i parlava des de la medul·la al món. Va publicar els seus primers llibres de joventut (Isiletik eta Okarana 1986) amb les editorials Lur i Susa, respectivament, i després de diversos anys sense publicar, va ser autor editor de totes les obres. De la seva petita pensió, estalviava a poc a poc diners i quan recollia prou per a fer el llibre, demanava pressupost en la impremta. A la impremta de L'Esperança de Zarautz li agradava donar la volta, sempre parlava bé de la gent d'allí. Després presentava el llibre, feia poques entrevistes i esperava la resposta dels crítics, en els periòdics.

En el llibre HARRI Hautsiak va treure dos poemes musicats (Bertsotxotos picureak -ezkur aletxo i Mendi, lahar i baso) amb partitures de Jon Goenaga i recitats al piano en la presentació. Després van venir uns brivalls. Aquest llibre conté el pròleg de José Luis Padrón.

En 2017 va presentar el llibre Maitasunaren indarra (La força de l'amor) en la llibreria Garoa de Donostia-Sant Sebastià, un recital acompanyat per la guitarrista Itziar Navarro.

Participava de molt bona gana en l'antologia poètica de l'any que organitza l'associació Hatsa en Senpere, i com per a altres poetes, Hatsa era l'única illa en la mar de la solitud literària. En Auxtin Zamora participava amb molt de gust en els llibres d'art que havia dirigit i que, en la mesura que sigui possible, intentava assistir a la presentació del llibre de l'any. Va conèixer a molts membres de l'associació Hatsa, la qual cosa li va obrir la seva xarxa de contactes, entre altres. Va participar en el capvespre literari de Zumarraga. En la ràdio Zintzilik de Renteria va realitzar diversos programes, com recitant poesia en la taula rodona. I gràcies a això, han quedat gravats, en la veu de Gabriel, alguns poemes i paraules de cant.

Jo solia dir-li a vegades, a mitja veu: “Sou tres, tres: Gabriel Aresti, Gabriel Celaya i Gabriel Korta”. I somreia. Però va existir realment el poeta Gabriel Korta? Per a uns pocs ha existit molt Gabriel Korta, i per a alguns no ha existit res. Afortunadament, aquí estan els seus llibres per a qui vulgui llegir-los. I per a les generacions futures.

Quan Zintzilik Irratia va presentar el llibre i va deixar gravats els poemes, va fer la següent entrada: “Crec que les ànimes sensibles saben on està la poesia i on la pols, en les prestatgeries i en els mobles deixaré el que de moment està en mans del temps. Jo vull oferir-los poesia. La vida ens dona els poemes, com a bones notícies, no me'ls guardo com als cucs. Aquests són els poemes que tinc per a oferir-vos. A partir d'ara, vosaltres sereu els jutges. No és a les meves mans, perquè la meva opinió és molt subjectiva, sé que la majoria dels professors no van crear lliçons en mi. La culpa va ser seva. No està permès. Jo he après de la meva voluntat el que sé, la majoria del que sé, els meus estudis van ser traumàtics. (una cosa és acceptar l'homosexualitat i una altra és estar traumatitzat amb aquest assumpte, perquè un mal praile no em deixava en pau, vaig sofrir els abusos sexuals. Els meus estudis van ser traumàtics) Soc jo qui volia ser, per a mal i per a bé. Vaig fer un poema que no era afortunat. El riu es va emportar la música. Llavors em vaig agarrar a la poesia com un nen agafa la mà de la seva mare. Era jove i em vaig autodeterminar com a poeta (es fan pobles d'autodeterminació, però si et donen llicència poètica, em vaig autodeterminar com a poeta). Sempre rebia notes en la carpeta. Era més del que sentia que del que escrivia. Com molts altres, com eren els temps, vaig decidir ser clandestí. Jo portava sempre amb mi la meva carpeta, plena de poesia. I, per fi, vaig arribar a viure com un poeta per un camí trist que no m'esperava. Quan tenia disset anys la poesia va ser el meu propi espai de personalitat i llibertat. No és així? Vaig començar a fer cançons, i em vaig adonar que preferia que cantés jo mateix que un altre i que fes lletres jo. No sé per què això se'm va ficar al cap i en aquest moment vaig fer la meva música, la vaig deixar en pau, vaig perdre música. Només jo no podia fer cançons. Aquest va ser el meu primer pas de poesia. Després, per a seguir la poesia, per a aprofundir i per a seguir endavant. Perquè era això el que volia. Diuen que la poesia és una arma, no menyspreïn als poetes, no menyspreïn a ningú, la poesia és riquesa i, tenir carisma, això és una altra cosa”.

En els últims anys, l'associació Hurkoa li ha ajudat a gestionar el seu dia a dia. Per descomptat, els familiars sempre li han ajudat amb molta paciència, ja que la relació amb Gabriel no ha estat fàcil per a ningú. Ni tan sols per als que hem estat amics.

Oh, Gabriel, com el sirià del teu poema, t'has separat de tot, de tot!

Amb la mort de Gabriel, Zintzilik Irratia, d'Errenteria, ofereix en la seva pàgina web la possibilitat d'escoltar el llibre d'àudio Dut, gravat per l'autor amb la seva veu. Una ràdio lliure, com Gabriel, penjada d'un fil, com Gabriel.

Ell ens ha llegat els següents llibres: Isiletik (1980), Okaranak (1986), HARRI hautsiak (2002), Lau –els tres llibres anteriors més el Testimoniatge– (2010), Diot (2013), Elurra galtza curta (2012), Maitasunaren indarra (2016). Moltes gràcies, Gabriel.

Iñaki Bastarrika-Izagirre.
Periodista.