Hi ha una cosa complicada. Vivim una situació difícil, i la nostra preocupació augmenta quan veiem que l'extrema dreta s'alça entorn de nosaltres. Molts recorden els anys 30 del segle passat. Però, té alguna cosa a veure l'extrema dreta actual amb el feixisme de llavors? De veritat estem en la mateixa situació que llavors?

En aquesta època en la qual veiem el feixisme a tot arreu, Enzo Traverso, professor d'història de la Universitat de Cornell, va posar les mirades en la direcció correcta, en el curs en línia “Dretes radicals i neoliberalisme autoritari”, aclarint amb precisió i detall les diferències entre el feixisme històric i l'actual extrema dreta.

Ens va dir que sí, que sí. Des de la Guerra Mundial no es va conèixer l'auge de les dretes radicals com el vivim ara. En els últims cinc anys està donant una dinàmica global de feixistes a Europa (Hongria, Polònia, Àustria i Itàlia), té una gran força a França i fins fa poc s'han donat a conèixer partits d'extrema dreta com AfD a Alemanya o el Vox a Espanya, així com a nivell mundial: Trump, Bolsonaro, Erdogan, Modi, l'autoritarisme de Putin, el cas de Filipines…

L'historiador italià ens va deixar clar que el camp polític s'està fascializando de manera global. Que el problema és global i que ve de fa diversos anys, fruit de la crisi de 2008. No obstant això, en aquesta tendència a l'alça, no li ha semblat que la pandèmia hagi suposat un canvi revolucionari. La crisi del COVID-19 no ha fet més que aprofundir en aquesta tendència autoritària cap a la situació d'excepció, segons ha dit.

No obstant això, va subratllar que el COVID-19 també ha tingut un efecte curiós: en aquesta crisi sanitària, la dreta radical no es considera una candidata legítima i fiable per a gestionar el gir biopolítico de la política. Ha citat com a exemple el cas de Salvini, que, sent ministre d'Interior, es trobava en el parany de la fama, però va ser derrocat per l'ona de solidaritat i l'ambient d'ajuda mútua que va crear la pandèmia.

“La pretensió de l'extrema dreta és la regeneració de la comunitat nacional, la regeneració d'una comunitat imaginària amb homogeneïtat ètnica i racial. Però aquesta definició no és suficient per a vincular l'extrema dreta actual amb el feixisme clàssic. Per a això necessita altres característiques: com a acció prioritària de la cultura/pràctica de la violència, l'anticomunisme militant, la destrucció de la democràcia (no es pot parlar de règims feixistes si no hi ha destrucció; l'extrema dreta no vol trencar amb la democràcia, en el neoliberalisme autoritari està còmode), la dimensió utòpica (la idea del futur del feixisme no té la punta de la dreta actual), i la relació amb les elits (el feixisme mai va arribar en poder).

Així va despullar Traverso a l'actual dreta radical, que, recordant les característiques del feixisme històric, va deixar al descobert els límits de l'extrema dreta actual. Aquestes fronteres van ser aclarides amb l'atac del Capitoli dels Estats Units. “El feixisme és un perill, sí, una amenaça, però l'atac del Capitoli no va ser un cop d'estat. Trump no té alternativa. Trump mai arribarà al poder com a líder d'uns equips supremacistes. Trump només té una manera d'arribar al poder: com a candidat del Partit Republicà. És cert que fa 5 anys no existien aquestes milícies supremacistes i que s'han anat creant sota el mandat de Trump. Però això no ha estat una crisi del monopoli de la violència (com va ocórrer en els anys 20 del segle passat), sinó una crisi provocada per una cultura jurídica que garanteix el dret de tot el món a tenir armes en EE. La democràcia era derrocada immediatament després que els feixistes arribessin al poder en el segle passat. No obstant això, Trump només diu que, després de quatre anys en el poder, ha guanyat les eleccions. Que Biden ha estafat”.

Tot això porta a Enzo a parlar del post-feixisme. D'una banda perquè ve cronològicament després del feixisme i per un altre perquè té una altra configuració política; és una altra cosa, ningú reclama l'herència del feixisme (excepte algunes excepcions). Hi ha un canvi. “Ideològicament s'ha donat una evolució (els líders de la dreta radical actual no són ideòlegs) i la punta dreta actual no es pot lluitar amb el lèxic de l'antifeixisme clàssic”.

La diferència entre el feixisme clàssic i la dreta radical actual

La primera diferència que va esmentar el professor italià va ser que el feixisme clàssic tenia una gran dimensió utòpica. Era la tercera via entre el liberalisme i el socialisme. Això modelava la idea d'un home nou, una estètica feixista; la regeneració nacional s'entenia com la regeneració d'una raça obtinguda a través del moviment de masses; portava a treballar l'imaginari col·lectiu.

Les actuals dretes radicals són reaccionàries, no tenen l'horitzó de la utopia. Què busquen? La cura de les fronteres, la defensa de la moneda nacional, el proteccionisme, la protecció dels valors tradicionals, la defensa de l'Europa judeocristiana, la defensa dels Estats Units Blancs… En realitat, aquestes són només propostes culturals i polítiques construïdes enfront del pessimisme cultural i la por. Res té a veure amb el projecte revolucionari que tenia el feixisme. No parlen del futur. Només parlen del que ha desaparegut, del que volen recuperar.

Traverso crida a això present (va expressar el presentismo: règim d'historicitat presentista). Diu que vivim en el present i que en aquest present ajuntem el passat i el futur. “Això és un gran obstacle perquè la dreta radical pugui desenvolupar-se com un nou feixisme”. No obstant això, l'historiador també ha acusat l'esquerra radical de la mateixa impossibilitat de projectar-se cap al futur.

L'extrema dreta es basa en la por i el conservadorisme. Ja no té cap missió per a civilitzar el món. No vol conquistar el món, com antany, és conservadora, vol enfortir-se a les seves fronteres, per a protegir-se de l'islamisme, de la invasió dels del Sud… La lògica de l'extrema dreta actual no és una lògica de conquesta, sinó una lògica de retrocés i retirada.

I per a acabar, una altra cosa que diferència al feixisme clàssic és la relació de l'extrema dreta amb la classe treballadora. Amb els sous més baixos, amb els precaris, amb els treballadors més explotats, amb els quals tenen un nivell d'instrucció més sota… Històricament el feixisme mai va aconseguir hegemonia entre la classe treballadora. Sempre va ser l'enemic de la classe treballadora, perquè la classe obrera tenia consciència política, perquè tenia pràctica política, perquè formava part d'un col·lectiu… La classe obrera sempre va lluitar pel feixisme.

El feixisme clàssic el formava la petita burgesia, les capes precàries entre intel·lectuals i amb el suport de les elits (l'elit no crea el feixisme però el seu suport és fonamental per a la victòria del feixisme).

I això sí que és greu: l'extrema dreta actual utilitza ara la mateixa llengua que el poble pla. La classe obrera és ara un camp de conquesta per a la dreta radical. Com ens ha succeït això? Perquè l'esquerra radical no ha estat capaç d'impedir aquesta entrada de l'extrema dreta.

Atenció, doncs. L'extrema dreta no és el feixisme d'antany. Les seves característiques són diferents i hem conegut les diferències que existeixen entre elles. Es tracta d'un moviment retrospectiu inspirat en la por a la difícil situació que ens ha portat el neoliberalisme, que s'està estenent fins i tot dins de la classe treballadora, i que ens porta a acceptar cada vegada més fàcilment les tendències autoritàries.

L'extrema dreta actual no és aquell feixisme dels anys 30, però no sé si la por a la llibertat que exerceix l'extrema dreta no és el mateix que va escriure Erich Fromm en aquella època…