Vius en Ikaztegieta, però no ets d'Ikaztegi.

No. El meu nom és Fatimetu i soc d'origen sahrauí. Soc originari del Sàhara Occidental, però mai he estat al meu país, perquè no tinc dret a això. Vaig venir a Euskal Herria amb els meus pares i germans en 2005, però no a Ikaztegieta; al principi, ens instal·lem a Bermeo. I després, per diverses raons, ens traslladem a Ikaztegieta, i aquí estem.

Estàs a gust?

Sí, a gust.

Ara estàs en la universitat.

Sí, estic estudiant Infermeria i estic molt a gust amb els estudis triats, tinc vocació per a això.

Des de la teva joventut, com vas viure aquest procés d'integració?

La veritat és que no he tingut massa dificultats des del punt de vista de la integració, ja que vaig venir amb cinc anys. Sent nen, no costa tant reunir-se amb els altres nens. No és el mateix, arribar als cinc anys, créixer i educar amb altres nens, o arribar als dotze anys: tens un nom diferent, un origen diferent, una cultura diferent… A aquesta edat, som més conscients i és més difícil.

El passat 8 de març vas participar en la mobilització principal de Tolosa. Com vas viure la vaga feminista?

Miri, la vaga va ser la vespra… Aquest entusiasme que se sent la vespra del seu aniversari? Bé, així estava jo, nerviós. Tenia la impressió que anava a succeir una cosa gran, i així va ser. L'any passat vaig participar en la mobilització de Donostia, i l'ambient era estupend. Enguany vaig decidir sortir a Tolosa, on es va reunir una gran multitud, que vaig viure molt contenta i emocionada. Veure a tantes persones pel mateix objectiu, per la igualtat… No sé com no vaig plorar, perquè vaig passar el dia de la gallina. Gaudia i, al mateix temps, no creia en el que veia.

A més, al costat de la meva germana, decidim vestir la melfa del nostre país, perquè som sahrauís, i volíem mostrar la identitat de les dones sahrauís. I que la gent vegi que també vivim el feminisme en altres cultures. Han creat molts estereotips entorn de les dones musulmanes, dient que la nostra religió és masclista, etc., però jo vull acabar amb això, perquè en la nostra cultura això no és així i molt menys en la meva família. Al principi vaig tenir dubtes de si vaig participar o no amb la melfa en la mobilització, però finalment, la meva germana i jo decidim vestir-nos així. Nosaltres en el nostre dia a dia no portem melfas, però en aquesta mena de cites volem mostrar la identitat de les dones sahrauís, i això ens va empènyer a vestir-nos melfa pels carrers de Tolosa el 8 de març.

Vostè mateix ha respost a la següent pregunta: Com viu el feminisme des de la seva cultura? Recordes quan va sorgir la consciència feminista?

No sé, crec que va ser amb uns 17 anys, és a dir, fa poc. Estem reivindicant la igualtat, però encara hi ha molta gent que pensa que el feminisme no és la igualtat, molts pensen que és posar a les dones per sobre dels homes. Això és una falsa creença, i crec que són idees que es poden destruir amb el temps.

Jo soc d'una altra cultura d'origen, sí, però sempre he viscut aquí, i tinc influències de l'entorn d'aquí, de la quadrilla, dels paisans, dels companys de classe, que em fan pensar molt. Però, al cap i a la fi, som dones i som homes. Malgrat el gènere i del sexe, som persones i tenim dret a reivindicar els nostres drets, i això no ens ho poden negar. Amb això no vull dir que no siguem feministes en la cultura sahrauí, però no vivim amb la mateixa força que aquí. I, per descomptat, una dona de més de 50 anys que es troba al Sàhara Occidental o en els campaments de refugiats: no viurà el feminisme de la mateixa manera que una jove de 20 anys d'allí, però suposo que això ocorrerà en la majoria de les cultures. Un moviment en el qual el feminisme està cobrant força en tots els llocs; unes vegades amb més força i altres més lent, però val la pena.

Vostè en general se sent identificat o còmode amb els missatges del feminisme hegemònic?

El feminisme és un dret fonamental. Estem reivindicant la igualtat i, per tant, jo no reivindicaré la igualtat només per a dones blanques i d'una classe econòmica determinada. Jo reivindico la igualtat per a les dones blanques, grogues, blaves i negres, i m'és igual quina sigui la seva orientació i la seva procedència. El feminisme és un moviment que cal difondre per tot el món i no sols per Occident. Jo soc feminista, però vull un feminisme universal, no un feminisme limitat a un àmbit concret; el feminisme ha de ser un concepte d'aplicació en tota la comunitat internacional.

En aquest sentit, notes racisme o classisme, dins del feminisme?

Una dona és infravalorada pel fet de ser dona. Perquè encara és més subestimada si aquesta dona és negra. O si és lesbiana. I a més, si aquesta dona té alguna discapacitat, si no pot caminar o si no té capacitat per a parlar, pensi's. Algunes característiques naturals poden augmentar l'opressió. Per tant, sí, hi ha diferència, com en tots els àmbits. És trist, però crec que la consciència hem de treballar en aquest camí i pensar que la igualtat ha d'estendre's en tots els àmbits, no sols entre dones i homes. Les dones també vivim la desigualtat i el feminisme hauria d'enfortir-se per a reivindicar un feminisme universal, no sols un tipus de feminisme que es treballi en una nació, en una ciutat o en un poble petit.

T'has sentit jutjada alguna vegada perquè ets musulmana i, al mateix temps, feminista?

Comences a treballar aquest concepte quan el sents de veritat. No mentiré: jo, sincerament, sento que soc dona, tinc veu, tinc força i sortiré a ensenyar-ho tot. I això ho vaig sentir per primera vegada als 17-18 anys.

La veritat és que jo no m'he sentit jutjat perquè en el meu dia a dia no utilitzo melfas, no em cobreixo el cap. En qualsevol cas, aquesta és la meva decisió. En definitiva, és una decisió personal, almenys en la cultura sahrauí. El 99% dels sahrauís som musulmans, però vivim l'Islam d'una manera oberta i des del respecte i el respecte.

I encara que no em vaig sentir directament jutjat a mi, vaig sentir que la meva mare estava sent jutjada. Ell vesteix melfa tots els dies i és gairebé inevitable. Record que de petit, quan anava amb tren amb la meva mamà, o anava a fer la compra, la gent li mirava. Vaig pensar: “Però, per què li miren així?”. I, a vegades, els que miren no ho fan de manera dolenta, sinó simplement per curiositat o per ignorància. No culpo a la gent. Però tots hauríem de prendre una poció per a purificar el cervell en tots els sentits.

Diu que, criat al País Basc, també has rebut la influència de l'entorn. La teva generació anterior, com les veus dins d'aquesta fortalesa del feminisme?

Els musulmans i els que es defineixen com a feministes –la meva mare, les meves ties– senten que tenen força. Moltes vegades la gent pensa que sortir al carrer i cridar és tenir força, però un pot tenir força en la seva pròpia casa. No tots hem d'ensenyar-li a tothom que som aquí. El feminisme és una lluita individual i, al mateix temps, col·lectiva. Per què? Perquè en tot moment estem parlant de nosaltres mateixos i cadascun ha d'estar a gust. Però és, al mateix temps, un moviment general. Vostè només no pot arrossegar un moviment, necessita gent que realment senti aquesta intenció. Sortir al carrer el 8 de març, fer una foto, penjar en Facebook o Instagram i dir que ets feminista no és suficient. Hauria de ser un combat de 365 dies.

En Ikaztegieta heu preparat un dia dedicat a les dones sahrauís. Com s'ha creat el projecte?

En Ikaztegieta hi ha una comissió de cultura, i sempre ens han obert la porta a tot el que volíem organitzar. Així, al desembre vam fer una conferència per a contar la història dels sahrauís, què som i d'on som. I després, amb l'excusa del 8 de març, expliquem a la comissió de cultura la intenció de mostrar el paper i la identitat de les dones sahrauís, i ens han donat l'oportunitat de fer-ho.

Quin paper han jugat les dones sahrauís en la història del poble sahrauí?

Nosaltres hem passat una guerra, i estem passant una guerra, i en aquesta guerra les dones no es van quedar a casa; les sahrauís també van prendre les armes, juntament amb els homes. Però, al mateix temps, les dones es van quedar en el camp de refugiats per a aixecar el campament de refugiats. I no sé si això ho sap la gent, però per a nosaltres és molt important: si no fos per les dones sahrauís, avui dia els sahrauís no existiríem i no tindríem tot el que tenim. En la nostra cultura les dones són un element imprescindible, personal i força. I a més dels campaments de refugiats, també volem explicar què és ser dona en les zones ocupades o al Sàhara Occidental.

Viuen el dia a dia més crus?

Allí, desgraciadament, es produeixen opressions i violacions tots els dies i cada hora. Encara que tots som sahrauís, alguns viuen en campaments i altres viuen sota l'opressió d'un govern. Ens agradaria que aquest missatge arribés a la gent.

Des que vau venir a Euskal Herria, has tornat als campaments?

Sí, tots els anys intentem baixar a l'estiu. Tinc aquí als meus pares i als meus germans, però tots els familiars de la meva mare i del meu pare viuen en els campaments. Avui dia, gràcies a la tecnologia, tenim l'oportunitat d'interactuar més. Però abans parlàvem amb ells una vegada a l'any.

També vaig estar l'estiu passat, amb la meva germana i el meu germà, i vam estar molt a gust. Han fet grans progressos en tots els sentits i veig que les dones han pres nous espais. Abans ja tenien un lloc important, com dic, però ara les dones estan participant en càrrecs diplomàtics i en congressos, i això m'alegra moltíssim. Em sento molt orgullós.

D'altra banda , dins d'un conflicte de tants anys, amb quin estat d'ànim està el poble sahrauí de cara al futur?

Ja són 44 anys vivint sota les ajudes internacionals, enmig del desert. I l'ajuda humanitària està disminuint, perquè s'han produït altres conflictes a nivell internacional. Els sahrauís, per tant, estem sofrint una situació insostenible. El poble sahrauí està esperançat, però al mateix temps som persones i la paciència s'esgota des de fa temps. Per què no s'escolta la història del Sàhara en els mitjans de comunicació? Ho callen perquè no els convé comptar tot això. I no els convé, perquè l'Estat espanyol està per sobre de tot això. Tanmateix, gràcies a les xarxes socials i a les petites webs, la nostra veu s'està estenent cada vegada més, així que jo no perdré cap esperança.

Per a acabar: després del M8 d'enguany, què?

Hem de continuar lluitant, i no sols el 8 de març. Vull tenir present que som dones i som persones. Si veiem alguna injustícia davant nosaltres, hem de ser capaces de denunciar-la i reivindicar-la. I és veritat que en alguns casos no es pot fer res, però som capaços d'evitar moltes coses. A vegades em semblen increïbles, les que escolto de boca d'alguns joves; si tinguéssim una educació feminista, no passaria res d'això. I de cara a l'any que ve, espero que la gent continuï mobilitzant-me i que el moviment continuï guanyant força.

Aquesta entrevista ha estat publicada per Klitto.eus i l'hem portat a ARGIA amb la llicència CC by-sa.