Els estudis postelectorals demostren, un darrere l'altre, la feblesa de l'esquerra francesa. Com és que l'esquerra en el poder, fa menys temps, ha perdut el seu èxit i la seva influència? Per diverses raons: el nexe trencat de la classe popular, l'èxit de les respostes simplistes de l'extrema dreta, etc. Cal retorçar de nou a la classe obrera a l'esquerra.

Quan la Presidència francesa s'aproxima, tots els experts estan d'acord que l'esquerra o, més ben dit, les diferents esquerra van directament al fracàs.

Com és possible que mil dimonis hagin arribat a semblant riu subjacent?

L'esquerra es troba més fragmentada que mai en l'Estat francès i, per tant, no apareix una dinàmica optimista per a arribar al poder. En conseqüència, cada candidat d'esquerra està fent sonar el seu propi discurs i la seva pròpia música, traient a relluir els desacords i multiplicant les escenes.

No hi ha dubte que existeixen veritables discrepàncies tàctiques i estratègiques entre tots aquests candidats d'esquerra: des del laïcisme fins a l'Europa o la nuclear.

La Constitució de la Cinquena República no fa sinó agreujar encara més aquest fracàs que s'ha vist en el seu moment. Assumint que en Alabaina no és possible guanyar aquestes eleccions, cadascun només té al cap fer el millor resultat possible perquè en les legislatives que vindran es pugui posicionar l'esforç.

Prenguem, per exemple, la relació entre La France Insoumise (LFI) i el Partit Comunista. En les eleccions de 2012 i 2017, totes dues forces es van unir en la línia de la candidatura de Melenchon. Enguany els comunistes van pel seu costat perquè pensen que han deixat malament aquestes dues experiències, amb l'excusa que en les dues eleccions parlamentàries el LFI no va respectar els acords de la segona volta. La LFI va voler robar diverses circumcisions a través del nas al PCF, empenyent una concurencia deslleial.

Pèrdua de militància

Després de molts anys, pot dir-se que les diferents esquerres han perdut per complet a l'elector popular o popular? Les diferents estadístiques diuen que sí. En gran part perdrien aquest “tipus” de votant. Avui dia, la classe treballadora ja no vota més i vota a l'esquerra amb una gran majoria. Bàsicament es tracta d'una categoria en la qual se situen els números d'abstencicionista més grans, mentre que uns altres se situen en el motlle assumit a la dreta i igual a l'extrema dreta. Es veu, per exemple, que el cari electoral d'enguany, el comunista Fabien Roussel, està tractant de parlar a aquest elector popular a la seva manera per a recuperar-lo. Potser és cert que els debats que s'han produït en l'esquerra francesa en aquesta última dècada s'han focalitzat sovint en temes socials o socials, lligats en general a l'evolució d'una sociologia d'esquerres. Com si d'alguna manera fos una necessitat dels sectors de l'esquerra, el primer que faria era fixar-se en la seva xilko. En tot cas, les esquerres no sols perdrien gran part del seu electorat, sinó també la seva base popular militant. L'exemple del Partit Comunista és bastant significatiu: fa 30 o 40 anys en les grans o mitjanes ciutats aquest partit podia alinear-los i mobilitzar-los per a no dir deu milers de militants en cartiers o en barris diferents. Avui dia li queden una mica, però ha perdut una zona i una zona?

Necessitat de recuperació de les classes populars

Encara que el costum sigui diferent, el Partit Socialista Francès també pot estar enquadrat amb característiques similars. Ideològicament perdut d'algun mode el nord i absorbit per Macron a partir de 2017, sense que ell s'adoni.

La composició i característiques de les classes populars han canviat molt. En les grans fàbriques, on fa 40 anys encara es comptaven milers de treballadors, s'ha vist dominat el nombre de treballadors i treballadores, amb una tendència a la baixa de la presència sindical i del nombre de treballadors i treballadores sindicalistes.

Potser el paràmetre que no ha canviat en les últimes dècades és que en l'Estat francès encara milions de persones viuen en el dia a dia amb molt pocs diners i amb sous molt baixos, malgrat tenir un treball en el dia a dia.

És que l'esquerra o l'esquerra d'avui saben parlar a aquesta classe de gent? Són audibles? Així, a França, totes les formes de l'esquerra estan avui alineades, però no superen el 25%. Hi ha pocs reptes, per tant molt pocs en aquesta època.

En Parra, Macron, la dreta i la(s) extrema(s) dreta(s) en el 75%! Així que l'esquerra francesa es construeix de nou.

Recuperar les classes populars populars, reformar organitzacions o partits polítics redefinits i adaptats al repte “nou” del món actual, tenint en compte els canvis en la composició social de les classes populars, obriran un nou camí incorporant els desafiaments ecològics. L'ànec haurà de passar desapercebut, amb programes i propostes alternatives, d'unitat i que, mitjançant reformes factibles, siguin sostenibles a una nova majoria.

No sé si la lluita de classes sempre té fonament en el sentit primari, però sí que estic segur que un dels principals desafiaments de l'esquerra serà centrar la seva base i el seu discurs en els principis de compartir la riquesa productiva. Tal vegada aquest autèntic principi de compartició pot ser un indicador “modernitzat” d'una lluita de classes en el segle XXI.