Els nens llop i Perfect as cats han competit en la secció Nest, categoria per a estudiants internacionals. El primer és un exiliat cubà dirigit per Otávio Almeida, el segon és estatunidenc i està dirigit per Kevin Vuk. Tots dos tenen protagonistes dobles i un imaginari que supera el que es veu.

Els nens llop representa el joc entre dos germans que representen passatges de la guerra d'Angola en la lluita entre ells. Són records que es coneixen a través d'un pare que no parla i que cobren més sentit a través dels seus actes. És un treball realitzat amb molt de gust a l'escola Sant Antoni dels Banys de Cuba.

La pel·lícula del director vu, està protagonitzada per dues germanes que viuen en el barnetegi d'estiu de Donostia. Són inseparables, acostumats a dormir junts i que mantenen la distància amb els altres. Quan un d'ells comença a compartir la seva intimitat amb una noia de l'internat, comencen a succeir coses especials, com que un gat salti per la finestra o que la seva germana s'arrossegui pel sòl. La reflexió sobre la relació entre les famílies reflecteix amb una imatge surrealista el que succeeix en les emocions, en el poc que arriba a ser divertit.

Jo ta ke d'Aitziber Olaskoaga

Sobretot hem pogut veure la pel·lícula que esperàvem. Jo ta ke és una pel·lícula d'Aitziber Olaskoaga que s'ha desenvolupat durant l'any passat en el programa Ikusmira Berriak. La pel·lícula de mig metratge proposa mirar des del present el passat del conflicte basc i està plena d'obstacles per a imaginar-lo.

La pel·lícula arrenca amb un impossible VHS del concert ofert per Herrera de la Taquen Negu Gorriak. Quan Muguruza es negui a utilitzar-la, Olaskoaga anirà darrere d'aquesta impossibilitat, traslladant-se al lloc on es troba la presó en un dia d'estiu. Allí, els testimonis es negaran a sortir en la pel·lícula i se li permetrà rodar la presó, sempre que es mantinguin als voltants i l'edifici no aparegui. Amb la intenció d'utilitzar a favor tots els que se li oposen, crearà un paral·lelisme de temes que encara avui continuen sent tabús. El pes del passat dificulta mirar el succeït de front, i el director completarà aquest treball creant imaginaris a través de les vores. A diferència dels treballs de sobredosi emocional, Olaskoaga proposa un viatge interior a la memòria personal, més que respostes, més preguntes que respostes. Un treball decent i necessari en l'aspecte dels nostres imaginaris, que aporta a la pregunta de com es pot fer la representació del que tan a prop tenim.

Intercanvi de cartes de Carla Simón i Dominga Sotomayor

El curtmetratge Correspondència proposa un intercanvi visual entre la catalana Carla Simón i la xilena Dominga Sotomayor. Es tracta d'un treball per encàrrec que es va proposar a sis cineastes per a crear un diàleg "entre les persones que poden trobar-se en una situació similar". Simón i Sotomayor es compten les dones de la seva família, buscant la forma que aquesta els exigeix.

A pesar que aconsegueixen imatges belles i íntimes, hi ha alguna cosa que es repeteix en aquest tema. "Què és ser dona cineasta?" Moltes dones cineastes han optat per no respondre a la pregunta, no perquè la resposta no sigui important, sinó perquè moltes vegades és una pregunta central i única, al llarg de tota la seva carrera. A més d'això, en aquesta breu pregunta passa a ser un cineasta i una mare per a treure el tema de la maternitat (com no), perquè són mons impossibles per a uns i un dret per a uns altres. M'agradaria veure un col·loqui així entre homes cineastes, i si algú agafa la idea i l'executa, aquesta taula rodona, benvinguda; el debat s'enriquirà molt més allà d'aquest llaç que s'esgotarà. El foc es va deslligar enmig d'aquestes cartes cinematogràfiques durant les revoltes de l'any passat a Xile, i l'espectador és retratat per la pel·lícula com una brutal sacsejada. Això obliga als interns a l'acció de sobte i a estrènyer llaços entre la pròpia vida i el col·lectiu. És una anomenada a l'acció i a l'abandó dels temes personals.

Medellin a Sant Sebastià

La pel·lícula Els conductes de Zabaltegi-Tabakalera ha tancat el dia d'avui. El treball del colombià Camilo Restrepo se centra en les proximitats de la ciutat de Medellín i part d'una escapada que ha tingut lloc. El protagonista acaba de ser alliberat d'una secta religiosa i de l'una o l'altra manera busca llocs de somni i treball, per si de cas, protegint tots els passos. Es tracta del primer llargmetratge de l'autora, que va ser premiada en l'últim festival de cinema de la ciutat de Berlín.

El treball ha estat arrelat en 16mm, treballant amb mestratge el que apareix en cada pla: durada, acció, color i enquadrament. Són imatges fixes el vincle de les quals ha de fer-se a través de l'associació de l'espectador, que requereix compromís. És una història que es compta amb poques paraules, sent la narrativa visual l'element més important de la pel·lícula: les coses es construeixen sense dir res. El títol juga amb les creences que poden existir en una secta, fent referència als canals ocults que no són els principals carrers de la ciutat. Hi ha camins que no es coneixen però que estan en les escletxes. La pel·lícula se centra en les conductes humanes, la moral, la hipocresia i les diferents maneres de viure. La cuidada obra de Restrepo ens porta a llocs molt diferents i encerta a donar cos als dubtes existencials que un pugui tenir, proposant una manera de veure el que no es pot veure. Encara som a temps d'agafar els conductors que estan entre les parets...