Rússia i Occident s'estan parant ràpidament sense marge de maniobra per a evitar un xoc militar frontal.

els Estats Units i el Regne Unit estan a punt d'acceptar l'ús de míssils occidentals per a atacar a Rússia en el seu territori, segons diversos informes i en aquest sentit Vladimir Putin ha fet les seves declaracions més rotundes fins ara. Aquesta mesura, ha dit, "canviarà la naturalesa del conflicte" i significarà que l'OTAN i Rússia estan "en guerra". Rússia ha advertit que prendrà "les decisions adequades".

En resposta, el primer ministre britànic, Keir Starmer, ha afirmat: "El conflicte el va iniciar Rússia. Ucraïna va ser envaïda il·legalment per Rússia. Rússia pot posar fi a aquest conflicte immediatament. Ucraïna té dret a l'autodefensa”.

La lògica militar per a provar la determinació de Rússia en aquest cas no és clara. Hi ha poques raons per a creure que l'ús dels míssils de creuer llançats des de l'aire augmentarà les possibilitats d'Ucraïna per a guanyar el que s'ha convertit en una guerra de desgast, en la qual els russos tenen grans avantatges respecte a Ucraïna per part de la població i la fabricació militar. Els russos estan erosionant la capacitat dels ucraïnesos per a portar al combat a forces ben entrenades i equipades, i els míssils de creuer llançats des de l'aire no l'alteraran.

En segon lloc, els russos són capaços d'adaptar-se a les capacitats ofensives dels ucraïnesos de major abast, com ja s'ha fet amb l'artilleria HIMARS i els míssils llançats des de la terra ATACMS. El trasllat de magatzems de subministraments, per exemple, s'ha traduït en una major eficàcia a l'hora de neutralitzar l'armament avançat d'Occident mitjançant contramesures de guerra electrònica.

En tercer lloc, perquè Ucraïna influeixi de manera real en la capacitat que té de danyar el territori rus, Occident hauria de donar-li grans quantitats de míssils de llarg abast. És a dir, ara, pel que sembla, necessitarien molt més que el reduït nombre de models d'abast bàsic que s'està proposant. Però Occident té un poder limitat per a proveir aquestes quantitats, i la seva concessió portaria gairebé inevitablement a les represàlies directes de Rússia.

Tampoc és clara la lògica política que subjeu a l'autorització d'atacs profunds contra Rússia. Hi ha poques raons per a concloure si aquests atacs suposaran una pressió suficient per a acabar amb la guerra de Putin o portar-la a la taula de negociació, però hi ha bones raons per a creure que Rússia està lluitant contra l'OTAN i no contra el poble ucraïnès per a estendre les seves afirmacions. En la història de les campanyes de bombardeig a gran escala hi ha molts exemples en els quals s'ha fomentat la resistència pública. Fins ara, així ha estat, gràcies als atacs de Rússia contra Ucraïna, que han aixecat postures favorables al nacionalisme ucraïnès i a l'exclusió dels russos.

Una altra possible conseqüència inesperada és que la creixent mortalitat de l'ajuda militar occidental endurirà les exigències de Rússia en les futures taules de negociació. Com més es demostri per Occident que Ucraïna està preparada per a ser utilitzada per a colpejar a Rússia, més s'obstinaran els russos en l'àmplia desmilitarització d'Ucraïna com a condició per a arribar a un acord.

D'altra banda, els riscos són bastant significatius en comparació amb els escassos premis que s'han presentat. El major perill és que Rússia se senti obligada a “restaurar la dissuasió”, a demostrar a Occident que no pot augmentar contínuament la letalitat i l'abast de les armes que dona a Ucraïna, sense una resposta directa de Rússia. Putin sofrirà una pressió en el seu propi país per a adoptar una posició dura i donar un cop clar en algun lloc de l'Oest, i així evitar que Occident continuï augmentant la seva implicació. En cas contrari, si s'aprofundeix en aquest camí, en algun moment li quedarà molt poques possibilitats a Rússia de renunciar a una guerra a gran escala amb l'OTAN, alguna cosa que Putin vol òbviament evitar.

Quines “mesures adequades” pot adoptar Putin? No és molt probable que Rússia reaccioni immediatament i emprengui una escalada nuclear. En el seu lloc, els sabotatges que actualment practica a Europa poden veure's multiplicats per trets d'advertiment (fins ara més que grans atacs); pot donar míssils i intel·ligència satel·litària a Hezbollah o Huthei; o, si sent la necessitat d'anar més lluny, pot atacar als satèl·lits occidentals, que són fonamentals per a corregir els atacs dels ucraïnesos.

Qualsevol d'aquestes accions podria causar greus danys a Occident i donar lloc a la seva resposta. La resposta afavoriria encara més l'arriscat cicle de l'escalada conjunta, el final de la qual no es pot preveure.

Només Putin sap on pot posar la línia dura. Però veient els perills d'una guerra directa entre les principals potències nuclears del món, és una mica lanjero continuar pressionant per a saber on pot estar aquesta línia.

Rússia no pot guanyar aquesta guerra sense condicions. No pot conquistar, ocupar i governar tot el vast territori ucraïnès. Això hauria de formar una força invasora i ocupant que seria molt més gran que la grandària de l'actual exèrcit rus. Però Rússia pot destruir Ucraïna, deixant-la en un estat de disfunció que no es pot reconstruir i aliar-se amb ningú.

No és d'interès per a Occident i Ucraïna obstaculitzar un acord que garanteixi la independència d'Ucraïna i que ofereixi oportunitats per a un futur prometedor.

El que Ucraïna necessita en aquests moments, desesperadament, no són armes de llarg abast. El que necessita és un pla viable que doni a Ucraïna una oportunitat realista de reconstruir-se a si mateix i de seguir endavant per a aconseguir un final negociat d'aquesta guerra.