1.- Veig dues posicions principals sobre el basc (i la diversitat lingüística): una posició que deplora la diversitat lingüística (glotofágica) i que considera estimulant la pluralitat lingüística (que té la capacitat de parlar com a tresor).

Totes les formes d'imperialisme dels últims segles (conquesta, colonització, imperialisme, globalització capitalista…) han estat glotofágicas. Avui dia, juntament amb la sisena destrucció de la vida biològica (inclosa la vida humana), estem vivint la destrucció de les primeres llengües humanes. Tots dos, la destrucció de la vida biològica i de la vida espiritual, van a l'una i el monstre genocida i ecocida (capitalista, patriarcal, racista i explotador de la terra) és la font actual d'aquest verí.

El verí ha arrelat en moltes persones de la humanitat, la majoria de les vegades, fins i tot nosaltres mateixos. El que necessitem és detectar-ho i tractar els antídots (vida digna, vida digna que val la pena viure) en totes les llengües, amb molta necessitat: des del petit fins a l'immens, fins a l'immens i la regeneració del planeta.

La història de la Torre de Babel ha estat mal explicada. Aquesta història s'entén així: l'ésser humà és gran i poderós, pot traspassar tots els límits (és capaç de construir una torre que vagi al cel) en utilitzar una única llengua i la pluralitat lingüística va ser el càstig contra aquesta voluntat. Hi ha una altra explicació que vaig escoltar un amic, i és: la pluralitat lingüística és el que estava boig, el component o la medicina que necessitava la humanitat que volia estar fos de les seves davanteres (avui la humanitat està trencant tots els límits de la vida...). I aquesta és, al meu entendre, l'explicació estimulant de la Torre de Babel. La diversitat lingüística és un patrimoni, un tresor, com la diversitat biològica, imprescindible per a la salut de la nostra ment.

Aquestes són les dues posicions que existeixen en el fons enfront del basc i enfront de la diversitat lingüística: la glotofágica (l'autora de la diversitat lingüística) i la que treballa la vida de les llengües aprenent i practicant el llenguatge de la vida.

2.- En les Polítiques sobre el basc jo diferencio quatre comportaments principals:

a) La conducta dels qui la consideren relíquia.

b) La conducta dels qui considerin la trava tolerada.

c) La conducta dels qui tinguin la consideració de mercaderies per al mercat de poder.

d) La conducta de la voluntat de vida que intenta trobar la direcció.

Explicaré un a un el nucli d'aquestes quatre Formes Polítiques. En dir política, no em refereixo a partits polítics. Em refereixo a Polisa, a la Comunitat, a la manera de conformar-me a nivell local, nacional i internacional, com a forma de vida. Així, en un partit polític pot haver-hi gent amb comportaments polítics diferents o amb matisos significatius. Però en aprovar o rebutjar una Constitució lingüística, es marca la direcció central d'una política lingüística (vegeu el que diuen la Constitució espanyola i francesa o la visió i la norma lingüística més important de la Unió Europea sobre les llengües d'aquests territoris).

Són considerades com a relíquies. Per a ells el basc és una relíquia. Petjada i record del pas del temps. No preparat per a l'estil de vida actual, ni útil, un obstacle per a estendre la civilització (espanyola, francesa i occidental). És una avorrida i repugnant simfonia d'uns bascos exaltats l'intentar ressuscitar aquesta relíquia que posa en qüestió la unitat nacional espanyola o la francesa. Els que volen deixar aquí per sempre els cadàvers llançats en les cunetes després de la guerra del 36 volen veure el basc enterrat. Ells mateixos et contaran que en els moments més àlgids del País Basc (per exemple, en la conquesta d'Amèrica) els bascos van arribar amb els espanyols i els francesos pel cap alt alt de la civilització… deixant a un costat el basc. De fet, a Espanya aquesta pràctica (que va atreure la mort de moltes llengües d'Abya Yala i va provocar el declivi del basc) es vincula amb la conquesta d'Amèrica, l'expulsió dels àrabs i els jueus, els austríacs i els borbones i Franco

amb apologia. Una tendència extrema és prohibir totalment parlar en basca. I a França la mateixa pràctica (que va atreure la mort de moltes llengües d'Àfrica i Àsia i Amèrica) es vincula amb l'apologia de l'imperi francès i de la francofonia, així com amb la Termidorra de la Revolució (que va començar amb el menyspreu i la negació de les llengües tan grolleres com el basc) i amb la I i II. Amb l'apologia hipòcrita de les Guerres Mundials (la primera contra la Revolució Russa, l'exclusió dels Partisans després de la segona), amb l'apologia de les matances de Vietnam i Algèria.

També hi ha els qui consideren el basc com una relíquia sagrada. Molts experts veuen el basc com una llengua interessant, especial, única en el món, com els fòssils són interessants, però inutil per a viure avui dia. El basc sagrat per al museu. Però ara... no diguis ximpleries si us plau! En basc no es pot parlar de física nuclear ni d'Heideger. Com és sagrat, no toquis el basc, deixa'l com a fòssil per als experts en lingüística i antropologia (i no els compromesos).

Els que s'acullin amb malestar tolerat. No estan molt lluny dels anteriors, però són diferents. La veritat és que per a ells el Basc és molest. No som tots espanyols, francesos, i no ens entenem? Amb les necessitats econòmiques existents, amb les injustícies que hi ha en el món, amb les guerres, amb les pandèmies, amb la dura competència econòmica que hi ha, amb la caiguda de beneficis, amb l'atur, amb la necessitat de defensa, amb les raons d'impulsar les renovables, amb el fals argument de l'internacionalisme… tots els arguments, qualsevol argument, a l'esquerra i a la dreta, conclouran dient que la revitalització del basc és un obstacle per a poder fer coses més importants. Diran, primer la vida i després els idiomes. Però això sí “aquesta primera vida en castellà/francès”. Per a ells el llenguatge lingüístic, el llenguatge real, és el llenguatge del poder (encara que el poder sigui glotofágico! ). Diuen que és una nosa, però com estem en democràcia, cal donar un lloc al moviment de la voluntat de viure (tenen dret i no poden negar-ho!). ), encara que lamentant l'exclusivisme, l'etnicisme i la imposició de la voluntat basca. Ah! Cecs cosmopolites! “Pensa el lladre (glotofagikoa) que tots són de la seva condició”.

Aquells en els quals el basc sigui considerat una mercaderia. Per a ells, el mercat, és a dir, l'acumulació de capital i el poder de l'Estat són l'essència de la vida, i el Basc és la mercaderia per a desenvolupar-se en el mercat i mantenir-se en el poder. En aquesta manera d'actuar s'accepta l'actualitat del basc. Està modernitzat i es pot millorar l'adaptació. (control social de la digitalització, turisme ètnic, capitalisme verd europeu, asasinamiento de persones refugiades... si és útil, fem-ho en basc). Pot ser un instrument de desenvolupament capitalista, patriarcal i ecocida. Una eina que es pot utilitzar en la mesura en què és útil per a guanyar nínxols en el mercat i aconseguir alguns vots en política. Sempre mantenint el rendiment i el poder en el centre. El basc, amb la vida o la mort, com a instrument per al benefici i el poder, n'hi ha prou amb donar unes almoines. Aquesta és la seva principal aportació: tocar per sota del mínim que necessita un idioma per a viure i vestir la txapela del vasquismo a un preu molt econòmic. (No sé per què em recordo d'Euskaraldia)

La conducta de la voluntat de vida que tracta de trobar la direcció. Aquest tema mereix un altre article... i arribarà.