Recordant com, fa uns onze anys, el treball de talp dels quals van entrar de costat en el Llac, va demostrar –amb tota claredat– la brutal ficada de pota d'alguns nacionalistes. Des de llavors van romandre amb el front aombrat. Uns “respirant” l'esperit de Madrid i altres demanant ajuda cap a l'exterior.

Trist, però no nou, hem viscut moltes coses. Aquestes coses fan mal i no s'obliden immediatament, però hem de seguir endavant. Una vegada més, perdent el basc.

Mirant el titular, tractaré un exemple sucós.

És veritat que no som iguals però amb una similitud evident, m'agradaria donar una mirada profunda als irlandesos: tant com nació, com analitzant la situació del basc.

Des del principi, i primer de tot, voldria recordar que, en cada grau, als peus dels anglesos, la nació irlandesa va quedar dissolta. Un territori pobre. Difusor de l'emigració proletària en el món.

La seva rica cultura destrossada, la seva llengua esmicolada. Un llenguatge literari, que era bell, que havia perdut la seva unitat i s'havia dividit en dialectes.

En representació de la classe principal, dominat pel cacic anglès. Suprimides per la llei. Tot s'agitava davant el geni nacional. Convertint-se en una menyspreable província bandejada d'Anglaterra.

Els irlandesos tenien, i tenen, per descomptat, la seva consciència nacional, però les consciències nacionals no sempre són el mateix. Pel que jo conec, la primera particularitat dels irlandesos és la pròpia consciència nacional.

Els irlandesos se senten terribles. Un irlandès pot tenir la seva llengua materna la swahilia (Àfrica) i ser oficial en l'exèrcit francès o guia dels autobusos d'Elizondo. Si és d'origen irlandès, el seu origen és suficient per a ser un peto irlandès.

Crec que el sentiment nacional i nacionalista irlandès s'ha basat en el catolicisme. Els anglesos les van trepitjar i els anglesos són anglicans... Els irlandesos, com gairebé amb les obligacions nacionals, són “catòlics”. Com aquell basc creient.

Per tant, els majors, anglesos i anglicans, i oprimits, irlandesos i catòlics. No obstant això, no són els irlandesos els únics que han construït una consciència nacional basada en la religió. Són molts els que han construït la consciència nacional sobre la consciència de la col·lectivitat religiosa. Sense anar molt lluny; els espanyols, contra els àrabs.

Com ha demostrat el temps, això planteja un veritable problema: on haurien d'estar la pàtria i la llengua, hi ha catolicisme. I la religió no és pàtria. Una sagnia i no una petita.

Amb això no vull fer una crítica al catolicisme irlandès. Però crec que el que val la llengua és el seu valor, no el valor que li pot donar la religió. El que per a la Pàtria val l'idioma, només pot trobar-lo el nacionalisme. El nacionalisme ha de trobar en la pròpia llengua nacional, el seu valor nacional.

No voldria ser descarat, però, en la meva humil opinió, les pilotes que utilitza la religió no són les més apropiades per a aquest frontó.

L'irlandès, com el basc amb el castellà, no es pot mesurar amb la força amb l'anglès. Això és innegable. A més del benefici directe de la prolongada opressió de la força, en l'actualitat compten amb nombrosos i violents mitjans de comunicació. Són molt desenvolupats. Sens dubte –a diferència de nosaltres– viuen en el seu període d'expansió.

Analitzant la situació del basc, s'escriu molt, i pot ser que la majoria de les vegades sigui favorable. Però crec que quan ens basem en el cor i l'amor per a recuperar el que el basc ha perdut, estem ficant la pota.

Per a fer front a aquesta situació, no n'hi ha prou que el poble admiri la seva vella llengua nacional. Jo no crec que el Poble vagi a “pegar i pegar” només perquè té la llengua original seva, a ser conscient d'aquesta llengua. No ho crec.

Les raons per les quals es mou el poble, en referència al poble nacionalista, no poden ser la vellesa o la bellesa de la llengua. La gent ha de “veure” per a què té el basc. Veure i entendre com i per quina UPN i PSOE utilitzen els vots dels bascos per a atacar al basc.

No basten les raons. Els partits veritablement nacionalistes haurien de recordar sense avorriment la importància de la llengua en la construcció nacional. Mostrar el valor nacional de la llengua en la praxi.

Però el que passa és que un gran perill per a molts polítics és l'oportunisme, i en l'oportunisme, en realitat, per uns guanys immediats, es venen objectius.

Hi ha molta gent que no sap basca, sobretot a les ciutats. Però també necessitem a aquests abertzales i, pel que sembla, com és bastant “difícil” que ara s'entengui en basc, “pensen” que de moment cal ser tolerant.

Quan estiguem lliures, ho arreglarem amb tota facilitat. Mentrestant, ens parlaran contínuament de la bellesa de la llengua nacional. Denunciaran a qui és el culpable de tots els errors. Semblen ser defensors vius de la llengua nacional… Tot això sí, però una decisió honesta no per a aprendre basca.

Per desgràcia, em recordo de molts.