Euskaraldia s'ha celebrat en un moment en el qual milers de llengües del món (inclòs el basc) estan en perill d'enfonsament. Estem en la sisena desaparició massiva de la vida biològica (incloent la humana) en la història de la Terra. I al mateix temps, en el llindar de la primera desaparició massiva de llengües i cultures humanes. Estem en una situació crítica.

Estem en una pandèmia vírica i una pandèmia lingüística cultural que va creixent al llarg dels segles. George Floyd va ser assassinat dient “no puc respirar”. La majoria de les llengües del món estan desrespiradas, i és el mateix sistema el que ofega a George Floyd i a les llengües.

Es diu que la COVID-19 ha posat dificultats a l'Euskaraldia que estava per fer, i que es va decidir avançar superant els dubtes. I que ha estat un èxit en aquestes males condicions. Males condicions? No. Diferents condicions. Una oportunitat per a descobrir la gravetat de la situació lingüística, la dimensió universal, l'enverinament de la mentida que s'estén en les llengües d'ús del poder, per a bandejar les llengües que no utilitza, prohibir i reconèixer com una mica menor al buit, per a reflexionar sobre això i fer de la reflexió una acció. Hi ha idiomes que amb aquesta pandèmia es queden gairebé sense parlants (reconegut per Leonard Boff a Quito). Hi ha idiomes (inclòs el basc) que han vist reduïts els editorials, la creació artística literària o les noves iniciatives vives de les escoles a causa de la pandèmia, i que s'han quedat en una situació asfixiant. No és casualitat: estem sofrint polítiques linguísticas glotofágicas. Les estructures i lleis polítiques al servei del mercat i de la cultura mercantilitzada i digitalitzada (la Constitució espanyola i francesa i les normes i pràctiques lingüístiques de la Unió Europea), amb el suport del monopoli lingüístic de les principals xarxes de comunicació, estan impulsant la pandèmia lingüística.

Euskaraldia s'ha pensat i organitzat com si aquesta última Pandèmia no existís. I com si no existís un sistema capitalista que, a més de ser genocida, ecocida i patriarcal, és glotofágico.

Un èxit? Per a qui? I per quins criteris? Suposo que ha estat un èxit per al Govern Basc (organitzador d'Euskaraldia, al costat de Topagunea). En Euskaraldia no s'ha fet cap crítica a la seva política lingüística. Ha posat diners, a canvi se li ha posat la txapela de l'alt nivell de la llengua basca. A més, ha dut a terme una campanya electoral avançada, en la qual ha participat activament. Però el Govern és el fidel defensor del citat sistema global glotofágico. Però no es pot conciliar la centralitat del sistema global glotofágico amb la centralitat de la vida.

Les meves preguntes són: S'ha aclarit el coneixement? S'ha aprofundit la motivació? Quines motivacions i coneixements han aparegut en l'ús? S'ha intentat aclareix la gravetat de la situació que vivim en Euskaraldia, s'ha esclarit la connexió del basc amb la vida (la vida d'altres llengües i la vida humana i biològica)? S'ha aprofundit amb Euskaraldia la vigilància, la necessitat d'un intercanvi estimulant i l'alegria que suposa per a fer front a la pandèmia lingüística i a tota mena de pandèmia?

En basc “més, més, més, més”… i la meva pregunta és: què dir? Cadascú vol el que vulgui, però... donar-li vida al basc, treballant l'idioma de la vida? O què fer en basc? Encara que sigui en basc no és qualsevol cosa vivible. En lloc de dir “puta negre o moro“ podem dir “negre o moro repugnant“; en lloc de dir “bruta puta”, “mujerzuela bruta”… O dir “Viva la Constitució Espanyola o Francesa”, “visqui aquestes constitucions”. Molt bé. Legítim. Però això no lleva un problema important: que utilitzant el basc es pot enfortir l'estructura soci-mental bàsica que puja al basc. Perquè és possible que en basc s'actuï en contra de la vida del basc. És possible desrespirar la vida (també la vida del basc) en basc.

En nom de la col·laboració, el discurs s'ha afeblit, s'ha adaptat als paradigmes del poder i el poder només pot regir-se per sota de la necessitat vital del basc. El basc no s'ha posat avui en el centre de la política. El basc, entre altres coses, s'ha posat al servei de la política sistèmica d'avui dia.

El que proposa Euskaraldia és canviar els hàbits lingüístics. “És difícil, però encara així...” diu la cançó. No obstant això, si no posem en evidència els obstacles (el discurs de la no-responsabilitat: personal, col·lectiu i institucional), caiem en un pur voluntarisme i alimentem el sentiment de culpa, un sentiment molt verinós per a la voluntat de vida. Però si retira del panorama la violència lingüística estructural, el que queda és el voluntarisme estèril. I si Euskaraldia està lluny de les vivències del moment en el qual ha tocat viure, es reconeixerà com a independent de la vida.

“Haika noi, aixeca't, mira que hi ha foc”. La vida crema i crema. Utilitzant una metàfora suggeridora inventada per Jon Sarasua: “El foc de la Mare (de la Vida) i la casa del Pare (de la Ment) l'hem d'esperar”. Necessitem cuidar la Vida i l'Entusiasme. No focs artificials. La ment s'alimenta pensant en les preguntes de la vida i construint els refugis que necessita. Però la casa de la ment no pot confondre's amb els palaus dels senyors de la glotofagia.