L'assaig més estèril que es pot fer si es vol saber alguna cosa més sobre l'origen d'Euskal Herria és veure la sèrie de l'historiador Alberto Santana. No obstant això, l'esforç que ha fet aquest home d'una manera maldestra és absolutament necessari en aquests temps històrics. És a dir, en la nova era.

Igual que va succeir en molts altres pobles d'Europa, també aquí, en la segona meitat del segle XIX, es va començar a donar un gran valor a la cultura. Van tractar de recuperar costums, vestits, comportaments, llenguatges, llenguatges, contes, creences... que estaven a punt de desaparèixer, i sovint ho van fer no va ser més que una interpretació. Així les coses, avui dia, molts dels símbols preuats de la tradició basca, en realitat, només es van fer en quatre o cinc generacions. És a dir, eren moderns a principis del segle XIX i es van considerar tradicionals a la fi del segle XX.

A Euskal Herria, com en molts altres pobles de voltant, teníem la necessitat de reforçar la nostra autoestima. Sense això, els profunds canvis que portava la modernitat destruirien el sentiment popular i la cohesió social, i en aquest intent, construïm la nostra èpica popular, adaptada per a aquella època.

XIX.mendean i alguns dels referents que es van trencar al principi de la següent, probablement no eren correctes. El que en aquella època es considerava “basc de tota la vida” no era del tot correcte. Se sap que la majoria dels bascos de fa un centenar d'anys vivien en territoris navarresos. També és conegut que poc abans hi havia més bascos en el vessant mediterrani que en la cantàbrica. Però quan es va començar a donar importància a les cultures, el panorama dels llargs segles va començar a canviar, prevalent algunes de les manifestacions existents en algunes comarques.

Encara que anem més lluny, també és possible que fins fa poc alguns dels pilars de la nostra identitat popular no siguin correctes. És possible que amb la mirada del segle XIX, la qual cosa es considerava euskaldun, basque o vasconavarro, hagi canviat d'arrel en més d'una ocasió. Al meu entendre, la més antiga etnogénesis del poble que avui coneixem com a “Euskal Herria” va ser el canvi que va sorgir en l'Edat de Ferro. Canvi tecnocultural en el qual tres dels seus components van construir el nou espai cultural. Per exemple, la població procedent del Paleolític, alguns grups arribats en l'època del Neolític i altres arribats en l'Edat del Ferro. Combinant aquests tres components de diferents maneres per comarques, després de segles de contactes, crec que en els temps romans i en els segles posteriors el que es va denominar Baskonia, és un àmbit que s'estendria a la futura estructura jurídica.

Queda un bonic estudi per fer. El fenomen que sorprèn a diversos investigadors, el fet que alguns descendents de la població preindoeuropea conservin les seves pròpies característiques culturals, continua sent una excepció i, com no, una poderosa eina d'autoestima.

No obstant això, més que aquest desafiament, el necessitem ara, per a aquest poble que anomenem Euskal Herria, en l'Edat Planetària que gaudim i sofrim, començar a construir el futur.

Segurament per primera vegada en tota la història en aquests territoris, són més els “de fora” que els descendents dels “de fa temps”. Això té el seu reflex en multitud de manifestacions. Tinc por que responguem malament a aquesta situació. No cedirem, per complexos, per inundacions; o si no entrarem en un museu per por de les notícies.

A aquesta nova situació cal afegir la transformació massiva que ha creat l'Antropoceno. Les bases construïdes en el segle XX han caigut, aquí i en tot el sòl. La supervivència de la nostra espècie està en perill. Enfront d'aquest risc, la unitat i la diversitat de l'ésser humà són alhora, en la pràctica paradoxal, la cura. Aprofitar i compartir el llegat de les cultures més sàvies, buscar valors universals i preservar i desenvolupar valors i patrimonis locals.

Des d'aquest racó de la terra ens correspon fer una aportació, començar una altra petita “èpica”. Canviant, dinàmica, però que pot ajudar a recuperar l'autoestima, que pot ajudar a teixir el poble, a superar les servituds de l'individualisme. A aquest repte li cridaria “Euskalherrigintza”, dirigit a la ciutadania de totes les comarques d'Euskal Herria, perquè tenim un passat diferent, però tenim un futur en comú. Un model que situï la cura mútua en el centre, oferint els tresors i eines més preuades que hem rebut per a donar forma a un altre model social

Els que neguen la pluralitat, els nacionalismes colonials, volen que ens limitin a l'etnicitat. Com abans ens negaven la condició de poble, ara ens volen negar el dret a la construcció nacional.

Per a començar a cosir el teixit republicà basc, necessitem dues agulles: una més estable, forta, basca, cultura, identitats col·lectives, amb capacitat de desenvolupar projectes de caràcter suprageneracional, fermament arrelats en aquest territori; una altra, lleugera, mòbil, amb capacitat de conjugar diferents fils, amb la capacitat de garantir de manera definitiva els drets col·lectius.

Sense l'ajuda dels nous vascoparlantes, aquest poble seria ja ingestionable geriàtric; sense l'ajuda de persones profundament arrelades en aquesta terra, aquesta terra es convertiria en un “No-Lloc” que el neoliberalisme i la globalització destruirien. Tan important com l'autoestima per a poder abordar aquest treball és el desenvolupament d'un projecte autocentralitzat, sense el qual no es podrà abandonar la situació de dependència. Hem d'utilitzar les dues agulles en tot moment, sense prioritzar l'una sobre l'altra, així aconseguirem la coherència que necessita aquest treball.